La gola

El golafre és víctima i culpable. La golafreria ha passat de ser una ofensa a Déu a ser un pecat social. Llevat dels dies assenyalats en què el tiberi i el descontrol són de recepta, i tret dels que tenen butlla per càrrec o per ofici, la golafreria desbridada se sol veure de mal gust. La gola ha mutat en malaltia: ha passat de vici voluntari a infortuni hereditari, de pecat de rics a pecat de tots, de depravació individual a tendència social. Hem socialitzat les virtuts, però també les tares.

Amb una prosa d’una gran riquesa expressiva, Adrià Pujol ofereix un recorregut molt singular per la tradició literària, cinematogràfica, artística i iconogràfica d’Occident al voltant de la gola.

La sèrie «Pecats capitals» pretén oferir una visió fresca i rigorosa de cada «pecat» a càrrec de noves veus de l’assaig català.

Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Autor Adrià Pujol Cruells

Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974) És antropòleg, escriptor i traductor. Compagina la docència a l’Escola Bloom i a l’Aula d’Escriptura de Girona amb la museografia i la recerca. És un dels impulsors de l’Observatori de la Vida Quotidiana. Com a escriptor ha conreat els gèneres de la novel·la, la biografia, el dietarisme i l’assaig. Gèneres enllà, la seva obra configura una exploració constant sobre la condició humana. És autor de Escafarlata d’Empordà (2011), Picadura de Barcelona (2014), La carpeta és blava (2017), Els barcelonins (2017), El fill del corrector / Arre, arre, corrector (2018) i Míster Folch (2019), entre altres obres. A més, col·labora en mitjans de comunicació com ara el Diari de Girona i El País. La seva traducció de L’eclipsi, de Georges Perec, va rebre el Premi Serra d’Or de Traducció (2018) i el premi Manuel Serrat Crespo de Traducció literària (2018).

A Fragmenta hi ha publicat La gola (2019), dins de la sèrie «Pecats capitals», i ha traduït L’altre Déu (2020), de Marion Muller-Colard, Les allaus de Sils Maria (2021), de Michel Onfray, i La imaginació simbòlica (2023), de Gilbert Durand, del qual també en signa el pròleg.

Ressons