L’escola de la Haru

Flavia Company. Em dic Flavia. El meu nom sempre sorprèn la gent quan em pregunten com em dic. Potser per això, des de ben petita, m’han atret les paraules. Als cinc anys vaig començar a tocar el piano, i als set ja volia posar lletra a les meves cançons. Vaig començar a escriure poemes, després contes i més tard novel·les.

¿Un secret? Sempre busco idees sota les pedres. I allà les trobo, esperant-me.

M’agraden molt els llibres. Quan n’obro un, és com entrar en una cova màgica o arribar a un planeta encara per descobrir. Em passo hores i hores llegint, moltes vegades a bord del meu veler, el Proteo. Perquè resulta que també m’agrada molt navegar. Com si fos una pirata. I aleshores m’imagino que arribo a illes desertes o a terres desconegudes. Que conec animals que parlen o arbres que caminen.

Crec que nosaltres, les persones que ens dediquem a escriure, som molt, molt amigues de les persones que llegeixen els nostres llibres. I estic convençuda també que us fareu molt amics i amigues de la Haru i els seus alumnes. ¿Oi que vosaltres podríeu ser un dels nens o nenes que viuen al dojo? Imagineu-vos-ho!

Luciano Lozano. Vaig néixer el mateix any que l’home va viatjar a la lluna per primer cop. Potser per això, des de petit, he viatjat molt. Fa deu anys que treballo com a il·lustrador. Abans, havia estudiat turisme, i totes les meves feines havien estat relacionades amb els viatges, des d’agències fins a trens i aeroports. He estat dues vegades al Japó. La primera va ser una aventura de cinc dies a Tòquio sense reserva d’hotel i sense saber gaire què hi faria. Tot just havia acabat el primer curs d’il·lustració a Londres i em vaig passar els cinc dies dibuixant. Em va sorprendre enormement el sentit de l’estètica japonesa i tinc la sensació que aquell viatge i aquella estètica van units, d’alguna manera, en el meu treball d’il·lustració. Visc entre Barcelona i Benalmádena, a Andalusia.

M’agraden les paraules però també els silencis; les lletres i els espais en blanc; els amics i la solitud; valorar totes les opcions per després deixar-me portar per la música de l’atzar, perquè hi ha un moment per a cada cosa. La meva certesa més gran és que cal no donar res per fet ni sabut.

El treball per a aquest llibre ha estat laboriós però també molt fluid. Com tot a la vida, aquest projecte m’ha arribat en el moment just.