Diguem-ho clar: ni el món anterior a la globalització tecnològica i humana tornarà, ni Catalunya serà mai més un país de majoria catòlica practicant, aïllat d’informacions i influències. Per això és tan important entendre què hi passa.

Dialogal 90 neix d’una observació, i és que les parròquies més conservadores de Catalunya, que en general tenen el castellà com a llengua vehicular, són plenes de gom a gom. En canvi, les parròquies progressistes, de majoria catalanoparlant, van a la baixa. Naturalment que hi ha excepcions, però la radiografia que dibuixen els reportatges d’aquest número hi coincideix. D’una banda, els catòlics més actius, arrossegant feligresos d’origen sud-americà i captant jovent a través de les xarxes socials, són grups cada cop més extremistes i d’adscripció espanyola. De l’altra, els catòlics catalans que es van prendre seriosament el Concili Vaticà II han perdut capacitat d’influència pública i de transmissió generacional. Ni tan sols han sabut explicar als no creients la importància del cristianisme des d’un punt de vista social i humanístic, com ho il·lustra que no es faci pessebre a la plaça de Sant Jaume aquest Nadal. En un reportatge esplèndid sobre l’ensenyament religiós a Catalunya, Víctor Recort ens mostra com les escoles concertades catòliques que van aixecar les classes mitjanes catalanes a principis i mitjans del segle XX han adoptat, amb el temps, formes espirituals més eclèctiques, deixant el catolicisme a mans dels centres de l’Opus Dei, que fan de la religió un distintiu social més que no pas un camí espiritual. Al recull d’entrevistes Monges, Rosa M. Piquer ve a dir que no és necessàriament dolent, que els catòlics adoptin formes espirituals menys normatives, perquè la finalitat de la religió no és perpetuar les estructures pròpies d’un cos eclesiàstic concret, sinó obrir-nos al misteri. És possible que tingui raó, però cal saber què ens hi juguem, com també cal, més que mai, una cultura lligada a la transcendència i que faci valer el nostre patrimoni.

Amb aquest propòsit, trobareu cinc seccions noves a la revista: «Inspirats», els retrats d’Adrià Pujol sobre artistes de totes les disciplines que han enfonsat les arrels en l’invisible; «Finestra d’art», amb els recorreguts de Maria Garganté pels entrellats de les arts plàstiques i el folklore; «El concert del sagrat», una història de la música inspirada a càrrec de Joan Magrané; «Mirador», una panoràmica trimestral dels conflictes i els acords mundials en matèria religiosa feta per la periodista d’internacional Júlia Bacardit, i una guia espiritual de Catalunya, que preparo jo mateixa. Per arribar a tot tipus de cases i lectors, aquest gener del 2025 engeguem una subscripció digital anual, que conviurà amb l’emblemàtica subscripció en paper. Si tu també creus que no hi ha ànima sense història, cultura sense política i horitzó transcendent, Déu sense context, Dialogal és la teva revista. Ajuda’ns a fer-la créixer.

EL PROPER NÚMERO. Dialogal 91 anirà dedicat a la noció de messianisme i a les seves causes i implicacions.

Joan Safont

Periodista i professor a la UPF

Joan Magrané 

Compositor

Jordi Collet 

Catedràtic de Sociologia de l’Educació. Universitat de Vic-UCC

Júlia Bacardit

Periodista especialitzada en relacions internacionals 

Adrià Pujol 

Antropòleg i escriptor

Míriam Díez-Bosch

Directora de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura

Maria Garganté

Doctora en història de l’art i professora a la UAB