Joan Safont, periodista i professor a la UPF

____________

Vicenç Lozano Alemany (Vic, 1956) és periodista, historiador i conferenciant. Des de 1984 fins al 2019, va treballar a la secció d’Internacional de TV3, i es va especialitzar en Itàlia i el Vaticà, sobre el qual va publicar, l’any 2021, Intrigues i poder al Vaticà, seguit de Vaticangate. El complot ultra contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave, ambdós editats per Pòrtic.

***

El 13 de març del 2013, el cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio és elegit Papa. Per a molts catòlics, és una esperança. Per a d’altres, en canvi, comença un malson

Realment va ser una sorpresa. Vaig cobrir l’elecció del Papa per a TV3, i, quan va començar a sonar el seu nom, vaig mirar el dossier i només hi havia tres línies sobre ell, mentre que els altres ocupaven pàgines senceres. Des del primer moment, quan va sortir a la balconada de la basílica de Sant Pere, ja es va notar un canvi. Va demanar que es pregués per ell, cosa que no havia fet mai cap papa abans, i va mostrar la seva proximitat amb la gent. Recordava Joan XXIII i, d’alguna manera, la popularitat global de Joan Pau II, però amb un tarannà absolutament diferent. Quan va començar a fer els primers sínodes, per exemple, sobre la família, ja es va veure el caràcter reformista d’un papa que posava sobre la taula temes tabú. Amb la convocatòria de la cimera sobre la pederàstia a l’Església, es va demostrar claríssimament que el sector més tradicionalista havia encobert aquests crims. I ho continua fent. 

¿Com va reaccionar aquest sector tradicionalista?

Els sectors més tradicionalistes de dins del Vaticà i la màquina burocràtica li han fet abandonar una gran quantitat d’iniciatives. Han intentat que renunciés al pontificat, mirant de desprestigiar-lo dient que era boig o estava malalt, i l’han enfrontat amb Benet XVI, en aquesta cohabitació que, malgrat tot, ha estat molt correcta. També han fet córrer que el Papa és comunista. No és comunista, però té una gran consciència social. L’extrema dreta apadrinada mundialment per Donald Trump l’ha convertit en el seu enemic.

¿Quins són els principals reptes que afronta el papa Francesc?

Un dels grans problemes que arrossega l’Església catòlica de fa dècades és la manca de vocacions i la fuita de feligresos, sobretot a l’Amèrica Llatina, cap a les sectes protestants.  Ara bé, tot i que ha hagut de tancar seminaris i les esglésies són buides, continua tenint una preponderància importantíssima i un paper fonamental en la geopolítica internacional i en el món de les finances. Als Estats Units és la primera minoria, amb un nombre ingent de milionaris, lobbies i fundacions que són els que financen la guerra contra el Papa i contra tot el que soni progressista.

A Catalunya, les esglésies que en podem dir més progressistes estan buides o només reben gent gran; en canvi, les més tradicionalistes estan plenes de famílies i joves.

És un fenomen general, de tot Europa. En països com França o Itàlia, passa exactament el mateix. Hi ha hagut una conquesta per part del conservadorisme internacional de l’element jove a través de les xarxes socials.  

¿Hi ha una Església que prefereix ser minoria però molt dogmàtica?

El Papa mateix ha dit que l’Església acabarà sent més reduïda. Hi ha la sensació que el món progressista està desorientat. En canvi, el sector més conservador s’aferra a la tradició. La tradició és fàcil, perquè és la veritat absoluta. No hi ha debat, no hi ha crítica, no hi ha autocrítica, i aquest missatge monolític arriba fins i tot als intel·lectuals que volen certeses. El món és incert i fràgil en molts sentits, i les certeses arriben a més gent. Aquí és on s’aferra l’extrema dreta. O sigui, la batalla oberta contra la societat democràtica, tal com l’entenem, és una batalla amb molts fronts, un dels quals el Vaticà. 

S’acusa el Papa de convertir l’Església en una ONG.

És l’acusació fàcil. El Papa diu coses com que les esglésies s’han de convertir en un hospital de campanya per acollir, i que cal no quedar-se als despatxos parroquials, sinó sortir al carrer i anar a guarir la gent que està ferida i acollir-la dins els temples per refugiar-li, per donar-li menjar, etc. Però això forma part del missatge del Papa, que pretén dues coses des del punt de vista religiós: tornar l’Església als principis de l’Evangeli, perquè considera que s’han oblidat en les últimes dècades, i recuperar el que ja es va aprovar fa més de 60 anys. És a dir, una Església més col·legiada, més oberta, menys piramidal, més participativa, on les comunitats de base poden fer-ho tot.

De fet, al seu llibre Vaticangate cita una frase de l’arquebisbe de Lima, Carlos Castillo –recentment nomenat cardenal– que diu que cal canviar la teologia de la litúrgia per la teologia de la pastoral.

Tot aquest sector que dona suport al papa Francesc veu l’esperança d’un canvi profund a l’Església, que no ha de ser un llenguatge purament formalista, purament litúrgic, és a dir, purament formal. L’Església, per ells, no pot ser aquesta pompa litúrgica, que només entra pels ulls. 

«el papa pretén dues coses des del punt de vista religiós: tornar l’església als principis de l’evangeli i recuperar el que es va aprovar fa més de 60 anys.»

¿Què és el clericalisme al qual el Papa considera el gran enemic de l’Església?

El clericalisme ha sigut la preponderància dels religiosos a la societat i la supèrbia de pensar-se que estan per sobre de tothom. Han tingut impunitat en tots els nivells, tant pel que fa al món de la corrupció econòmica com també al món dels abusos sexuals a menors o adults vulnerables. Això és el clericalisme. Creure que s’és superior i no barrejar-se amb el poble. No fer l’olor d’ovella que el Papa vol que facin els seus pastors. 

¿Quines resistències hi ha hagut de bisbes i capellans a fer aquesta olor d’ovella?

A Barcelona, només hi ha un parell de parròquies que acullin i que facin un hospital de campanya, que estiguin al costat del marginat. Hi ha parròquies que donen roba o menjar; Càritas fa una gran feina, però hi ha hagut una resistència, especialment en les jerarquies locals, entre els bisbes. Hi ha cardenals dins la cúria que s’oposen al Papa, però, més enllà dels Burke, Sarah o Müller, hi ha molta gent que està fent batalla contra el Papa. També a Catalunya, on hi ha bisbes que, quan els arriben ordres del Vaticà, els motu proprio o els decrets d’obligat compliment, les guarden dins d’un calaix. Instruccions pels temes dels abusos sexuals, pels temes econòmics, de transparència…, i no en fan ni cas. Qui dia passa any empeny. Estem parlant de bisbes catalans i estem parlant de bisbes d’arreu d’Europa.

¿Com s’ha viscut la connivència tradicional entre una part de l’Església i la dreta espanyola?

Hi ha una diferència entre la Conferència Episcopal Tarraconense i la Conferència Episcopal Espanyola, que continua bevent del nacionalcatolicisme imposat pel franquisme. Hi ha una gran quantitat de bisbes ancorats en aquell passat. Als seminaris de Catalunya va entrar amb força el Concili i va tenir una influència que encara es nota. 

Aquesta diferència, ¿tindrà continuïtat o s’anirà diluint?

Hi ha un element clau, i és que les noves incorporacions a les diferents diòcesis de Catalunya són de sacerdots que venen d’Àfrica o Àsia, formats en seminaris de grups ultraconservadors, com els Legionaris de Crist o l’Opus Dei. Quan arriben aquí, tenen un xoc cultural brutal. Aprenen català de seguida, però la majoria d’ells són molt conservadors; no surten de les seves parròquies; tenen un missatge de por. No entenen el feminisme; no entenen les nostres conquestes socials, el moviment LGTBI. Això és un element preocupant per al futur de l’Església a Catalunya. I a tot arreu. 

¿Quin paper hi juga l’Opus Dei?

L’Opus Dei segueix tenint el mateix poder econòmic de sempre, perquè té gent col·locada en llocs de poder econòmic i financer, des de Wall Street fins a l’Ibex 35, o polític, especialment dins del Partit Popular, però fins i tot al PSOE. El papa Francesc vol reformar-lo i l’Opus, teòricament, està en aquest procés intern per adaptar-se a les sol·licituds del Vaticà. Evidentment, ja no és una prelatura personal, i, per tant, ha perdut poder dins de l’organigrama de l’Església, però no dins la societat. Tot i que el 2013 es va oposar radicalment al Papa, ara ha suavitzat les formes. Això no vol dir que no hi hagi constants al·legats i declaracions d’eminents cardenals vinculats a l’Obra contra les reformes del papa Francesc. Institucionalment, estan actuant amb una intel·ligència sibil·lina, en espera de temps que els siguin més favorables. 

¿El Papa està sol?

El Papa no està sol, perquè s’ha envoltat d’un consell de cardenals que representen els cinc continents i l’ajuden amb les reformes. L’han ajudat amb la reforma de la cúria, per exemple. Francesc té amics que li donen suport, però potser no criden tant ni tenen tants altaveus mediàtics per sortir a defensar-lo com els altres. No fan titulars als mitjans ni fan servir l’insult. I, per tant, tenen una influència menor que la que tenen els enemics del Papa.

¿Quin llegat deixarà el papa Francesc?

El papa Francesc ha fet reformes importants i en continua fent. En aquests últims mesos, ha accelerat el procés de reformes a l’hora de fer nomenaments, tot i que és conscient que l’Església té dues ànimes, i que no s’ha d’arribar a trencar.

¿Però hi ha risc de cisma?

Hi ha dos cismes que podrien acabar esclatant. Un és el progressista de l’Església alemanya, que ha fet un camí sinodal i exigeix el sacerdoci per a la dona, el matrimoni homosexual, que es reguli d’una manera diferent el divorci i, fins i tot, l’avortament. I després hi ha un altre cisma, ultraconservador, que és el de l’Església nord-americana, que va estar a punt d’excomunicar el segon president catòlic en tota la història dels Estats Units.

Han tingut impunitaT tant pel que fa al món de la corrupció econòmica com també al món dels abusos sexuals a menors. Això és el clericalisme. Creure que s’és superior i no barrejar-se amb el poble.

Deia que Francesc està accelerant els canvis. ¿És conscient que no té gaire temps?

Ell és conscient que té una edat i que, almenys de moment, no ha assolit els resultats que esperava. Ara està fent nomenaments de gent pròxima, quan abans feia nomenaments molt polítics. Nomenava gent de Legionaris de Crist o l’Opus, que estaven als antípodes del seu parer, per portar algun dicasteri. Ara, en canvi, ha posat Tucho Fernández al capdavant de la Doctrina de la Fe. Evidentment, estem al final del pontificat. Durarà més, durarà menys, però ja es respira la fi de pontificat i es desembeinen totes les espases. Pel que fa al llegat de Francesc, crec que ha plantat unes llavors que acabaran fructificant o no al llarg del temps, però ha fet una cosa extraordinària que està en marxa, que és el procés sinodal.

¿Hi ha decepció entre els sectors més progressistes que havien posat les seves esperances en el papa Francesc?

L’Església no té rellotge. No oblidem que és la institució que ha perdurat més al llarg dels segles. Els camins de l’Església són inescrutables en molts sentits i, per tant, la gent això no ho capta. Creuen que, com que Francesc és un reformista, les reformes es faran de seguida.  I això ha provocat una certa decepció per a molts sectors que diuen que és un papa més popular, un papa que s’apropa a la gent, un papa que té una retòrica més pròxima a un pensament progressista o reformista, però que de reformes n’hem vist poques. Jo crec que se n’han fet, de reformes; reformes importants, com ara la de la cúria vaticana. El tarannà propi, diguéssim, del Papa ha impregnat molts sacerdots, que han acabat actuant d’una manera bastant similar a ell. El procés sinodal encara deixarà una llavor més profunda.

Per contra, m’imagino que els sectors conservadors faran tots els possibles perquè el pontificat de Francesc sigui una anècdota.

Haurem de veure què passa. Els conclaves, com les assemblees, els carrega el diable. Pot sortir un papa de transició. Un papa que sigui reformista en algunes coses i conservador en algunes altres. O podem anar, amb la llei del pèndol, cap a un papa molt conservador.

____________

Foto de portada: © Wayra Ficapal