Text: Clara Fons i Duocastella

Fotografies: Anna Mas

 

Vaig néixer vestit

Vaig néixer vestit un 30 de novembre de l’any 1932.Hi ha nens que venen al món dins d’una capa de greix. Jo, no; jo vaig néixer cobert d’un tel de seda. Suposo que això és important. Després de treure-me’l, la mare el va plegar, el va embolicar amb un mocador i el va guardar. Encara el conservo.

A la meva mare la van enterrar viva quan jo tenia vuit anys. Era la presidenta del Partit Socialista d’Olesa de Montserrat i, per això, la van afusellar. A ella, i a vint-i-vuit més, a Abrera. Sense el tret de gràcia la van ficar al clot. El mateix home que l’havia matada, anys més tard, em va explicar que mentre li llançaven la terra a sobre la mare ens cridava. “I els meus fills?! I els meus fills?! I els meus fills?!”, diu que deia.

En morir la mare, jo em vaig quedar a viure a Olesa mateix, a casa de la meva germanastra i del seu home. El pare va marxar a viure a Esparreguera per treballar les terres d’un germà seu. I al cap d’un any també va morir: un infart. El dia del seu enterrament, mentre plorava, em vaig adonar que m’havia quedat completament sol.

Fam d’amor

A casa de la meva germanastra només hi anava a dormir i rebia una pallissa rere l’altra. Mentre el pare va ser viu, almenys els diumenges anava a dinar a Esparreguera i hi podia menjar un bon plat; era l’únic dia que ho feia. Els altres dies els passava com podia. Moltes vegades marxava al bosc amb el Corretjoles, un pastor del poble. Ell sempre portava més menjar del compte i me’n donava la meitat. 

Sempre m’he espavilat com he pogut. Remenava les escombraries i rapinyava el que podia dels horts. Quan encara no s’havien emportat el meu germà petit a Anglesola, amb una altra germanastra, ell i jo anàvem a cantar per les cases perquè ens donessin menjar. Quina vergonya que passava! A Anglesola tenien terres i menjaven, així que quan el Lluís ja vivia allà jo me n’anava a l’Estació del Nord, d’Olesa, i quan el tren del Correo havia arrencat jo sortia corrents, m’enfilava als estreps i m’hi amagava a sota. Després de la parada de Tàrrega baixava: amb el tren en marxa, em posava a l’estrep i saltava. A vegades sortia rodolant; però no passava res: allà menjava.

Anava a missa perquè em marquessin el bitllet d’assistència per poder entrar després a l’asil social; a casa ningú no era creient. Quan m’havia assegut a taula, em portaven el plat de farinetes i, un cop el tenia al davant, m’agafaven per l’orella i em feien fora del menjador. “¡A la calle! ¡De rojos no queremos!”. Un dia, una dona que era de la família dels que van denunciar la meva mare, d’amagat, em va donar un tros de coca que feia dos pams. Amb la fam que tenia…, i la coca amb sucre i tot. Em vaig asseure davant de casa i… I si l’ha enverinat? I si hi ha tirat alguna cosa perquè vol que em mori? I si ha matat la meva mare i ara també em vol matar a mi? La vaig agafar i la vaig llençar a la teulada del corral de vaques que hi havia davant de casa. Durant dos dies em vaig asseure a l’entrada de casa per mirar la coca sobre la teulada. Amb sucre i tot!

Anava al cementiri d’Abrera i passava llargues estones cridant la mare, però no sortia mai. Després, a la nit, plorava assegut sobre el llit, a les fosques. Un dia, mentre plorava, es van obrir les portes de casa i vaig veure com tres éssers que no tocaven a terra es passejaven d’un lloc a l’altre. Vaig pensar que allò devia ser el cinema i així, mirant, em vaig adormir.