Text: Jordi Pascual Mollá

Fotografies: Maria Oliver

El silenci és una forma de fugida d’una societat accelerada i, alhora, la fugida és un lloc de trobada. El silenci ens ajuda a trobar-nos, a empatitzar amb l’altre i, fins i tot, per algunes religions, és una forma de contacte amb Déu. El silenci és molt més que l’absència de soroll; pot ser la concentració d’un futbolista quan xuta per marcar un gol entre crits d’un estadi ple a vessar. Parlar-ne al costat del mar de la Barceloneta és l’evidència de la contradicció entre un silenci que necessitem enmig d’un bullici que també ens travessa com a humans.

Marta Millà

És actriu de teatre i televisió, directora d’espectacles de poesia i autora de Contes zen, petites històries per a despertar i de Jatakes. Sis contes budistes. També és terapeuta Gestalt i professora de meditació budista. Després de trenta anys de pràctica, recentment ha fet vots de monja zen.

Jordi Corominas

És doctor en filosofia i exdirector del doctorat de filosofia iberoamericana, professor de l’Institut de Ciències Religioses de Barcelona i codirector de la revista Perifèria. Treballa en el camp de la filosofia de la religió. Acaba de publicar Entre els déus i el no-res (Fragmenta).

Quan parlem de soroll ens referim tant al so com, per exemple, a l’excés d’informació i d’inputs.

Jordi Corominas: El silenci no és gens fàcil de definir. De fet, el silenci és classista, perquè la gent amb menys recursos està rodejada de sorolls, mentre que els que en tenen més també tenen més possibilitats de fugir-ne. També pot ser violent; per exemple, quan no rebem cap resposta en una relació tòxica. Certament, hi ha un silenci més metafòric que ens interessa més perquè és el silenci amic. Es pot trobar passejant, fent meditació…, però a molta gent li fa por perquè suposa trobar-nos amb nosaltres mateixos. Pascal deia que tots els problemes de la nostra civilització es resumeixen en el fet que no podem estar sols gaire temps en una habitació. O sigui, una mica de silenci està bé, però molt silenci fa por, és el desert. Precisament per això ens distraiem, però la distracció no pot ser sistèmica. La nostra civilització intenta viure distreta a tota hora i llavors cau en el no-res.

Marta Millà: Aquesta part del silenci m’interessa: l’espai buit on passen les coses. Contactar amb la vacuïtat és molt important, perquè, sense silenci, no pots escoltar el so. Vivim en una societat que té por del silenci i per això omplim, omplim… Llavors no veus, no sents, no contactes amb la realitat. Si no som capaços d’aturar-nos i escoltar, tot és soroll sense contingut. Necessitem el silenci extern, però, sobretot, el silenci mental: buidar-nos del mental per omplir-nos de presència de Ser.

JC: Totes les creences parlen del silenci, fins i tot les que ens aboquen a l’acció, com és el cas de Jesús o de Buda. Nietzsche diu que el problema de la nostra civilització és que fugim de l’observador: els qui observem som nosaltres, però qui observa l’observador? O sigui, no ens trobem mai perquè no ens busquem. El silenci és fonamental per saber què volem. Vivim vides falses, fins i tot ens enamorem de persones que no ens agraden. Per saber realment què volem cal tenir l’art d’un mateix, que implica silenci.

MM: Perquè, si no fas silenci, no pots escoltar. Tampoc a tu mateix. Si no t’escoltes, no saps què necessites. Sense una escolta profunda només actuem per inèrcia. Com hàmsters que fan voltes a la rodeta.

JC: Moltes persones no saben contactar amb les seves emocions o no saben explicar-les. Ens costa mostrar les fragilitats, els dubtes i les pors, tot i que és el que més ens humanitza.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí