Jordi Pigem. Filòsof i escriptor

«Un món amb ànima» és el lema de la revista que teniu a les mans. En molts àmbits, el mot ànima pot semblar més propi de les supersticions i la mitologia que de la psicologia científica. La psicologia, però, és l’estudi de la psique, i psique (psykh) és el mot grec que els llatins traduïen com a «anima». El diccionari defineix l’ànima com la seu de la intel·ligència, la voluntat i la sensibilitat. Així, si tenim intel·ligència, voluntat i sensibilitat, tenim ànima. Aleshores, ¿aquest «món amb ànima» ha de tenir intel·ligència, voluntat i sensibilitat? Molts pensadors, de Plató a Panikkar, dirien que sí, però parlem-ne un altre dia.
Mirem primer d’aclarir una mica més què és l’ànima. Alguna forma d’ànima sempre s’ha vist com a tret essencial de tots els éssers animats, que no són només els animals. La llengua encara vincula l’ànima amb l’estat d’ànim —i la manca d’ànima, amb el desànim. Un món amb ànima seria un món en què tenim més ànims, un món menys gris, un món amb més encís.
Més fàcil que parlar de l’ànima és parlar de la ment, que el diccionari defineix com el conjunt de les facultats psíquiques i intel·lectuals. Les facultats psíquiques són, al capdavall, les facultats anímiques (amb diferents ressonàncies, gregues i llatines). Pel que fa a les facultats intel·lectuals, avui les associem amb un enteniment més fred. Però tradicionalment l’intel·lecte (el sànscrit buddhi, el grec nous, el llatí intellectus, l’àrab ‘aql) es referia a una dimensió més àmplia i més potent, propera al que encara s’anomena esperit. Encara s’anomena, dic, perquè esperit és un mot en declivi en català. En canvi, en una llengua intel·lectualment prestigiosa com és l’alemany, segueix ben viu el mot per a esperit, Geist. El que aquí anomenem «estudis d’humanitats» en alemany són Geisteswissenschaften, «ciències de l’esperit» (¿què pensaríem si algú ens diu que estudia ciències de l’esperit?). En anglès tampoc no tenen manies: soul («ànima») és ben habitual en contextos laics i de tota mena, i to be out of spirits o to lift one’s spirits són expressions que no tenen res d’esotèric.
Però en la nostra llengua, i en llengües veïnes, per les raons que sigui, el significat dels mots ànima i esperit s’ha anat erosionant. No són el mateix: ànima es refereix especialment a l’àmbit de les emocions, sensacions i sentiments (i a l’ànim), i esperit, a un àmbit més elevat, intel·lectual (en el sentit que abans dèiem) i, esclar, espiritual. En qualsevol cas, n’hi ha prou amb tenir constància que dins nostre, dins teu, hi ha quelcom que constitueix la teva identitat més íntima i que no es deixa mesurar pels instruments científics. Quelcom que, senzillament, podem anomenar interioritat. Tothom que se senti plenament persona (no una simple entitat bioquímica) és conscient d’aquesta interioritat.
Aquest és el nostre tresor interior, i aquest tresor, tal com ha estat entès en les tradicions de saviesa d’Orient i Occident, és el més valuós de la nostra existència. Els dos primers versets del Dhammapada, famós recull de dites del Buda, insisteixen que «allò mental» (manas) és el que precedeix i configura les condicions de la nostra vida, de la nostra realitat. Més d’un mil·lenni i mig després, el mestre zen Dgen escriu al Shbgenz, el gran clàssic del budisme Zen: «Els arbres, les plantes i les terres són ment (kokoro) […] el sol, la lluna i els estels són ment; atès que són ment, són naturalesa búddhica». Emprem el mot ment en sentit ampli: el pali i sànscrit manas i el japonès kokoro poden traduir-se també com a «cor», «psique», «esperit», «consciència» i… «ànima».
Una dita (hadth) atribuïda a ‘Al ibn Ab Tlib, gendre de Muhàmmad, assenyala que «el més gran do de Déu a l’home és la intel·ligència». També, dins la tradició islàmica, el filòsof contemporani Seyyed Hossein Nasr escriu a Knowledge and the Sacred: «la naturalesa de la realitat no és altra que la consciència, la qual, no cal dir-ho, no es limita només a la seva modalitat humana». Per la seva banda, l’Evangeli de Joan afirma que «en el principi era el Logos», i aquest Logos (en aquest passatge habitualment traduït com a «Paraula») remet a la importància que sempre ha tingut l’intel·lecte en la cultura europea, com a mínim des d’Heràclit, Plató i Plotí fins a Spinoza, el qual descriu l’estat de plena realització humana com a amor intellectualis Dei, fusió emotiva i intel·lectual amb el fons de la realitat, que podem associar amb el sat-cit-ananda, «ésser-consciència-joia», del Vedanta.
Més modernament, l’afirmació que citàvem del Dhammapada encara troba un ressò ben pragmàtic en el «Preàmbul» de la Constitució de la UNESCO: «Atès que les guerres comencen en les ments dels homes, és en les ments dels homes que cal construir els baluards de la pau.»
És en la nostra ment, en la nostra consciència, en la nostra disposició interior (en la nostra «ànima»), on rau l’origen de la majoria de les circumstàncies que vivim. La nostra experiència tangible brolla d’una font intangible i interior. Dit succintament: l’interior és anterior. Això implica que si, des de fa temps, el món ha anat esdevenint més accelerat, més complicat, més distret per les pantalles, més mancat de presència i de contemplació, alguna cosa hi té a veure un canvi anterior dins el nostre interior. Fa un segle, el sociòleg Max Weber va diagnosticar com un tret essencial de la història moderna l’Entzauberung der Welt, el desencantament del món. El món s’ha anat tornant un lloc més avorrit, on tot prodigi de la natura té suposadament una explicació mecànica, on tot està reglamentat (o robotitzat) i on cada vegada sembla que necessitem experiències i espectacles més intensos i accelerats. Però, si el món ha anat perdent l’encís, el problema no rau tant en el món com en la nostra percepció, en la nostra ment. Com va escriure Ralph Waldo Emerson fa prop de dos-cents anys (el 20 de maig de 1831, en els seus Diaris): «Per la ment ensopida, tota la natura és feixuga. Per la ment il·luminada, el món sencer flamareja i guspireja llum». Aquest món que «flamareja i guspireja llum» és un món amb ànima