Text: Clara Fons Duocastella
Fotografia: Juanjo Bermejo
“Me voy para servir a Dios”
Tenia vint anys i escaig quan vaig entrar com a secretària a la casa Toshiba. Al matí treballava i a la tarda continuava anant al Barri Xino i a la plaça Reial. Llavors ja no tenia temps per anar al Cottolengo, com havia fet anteriorment.
Els pastors de l’església, que coneixien la meva trajectòria i veien els meus interessos, un dia em van dir: “Carmen, por qué no te dedicas a la obra?”. “Porque no. Porque ahora que puedo tener dinero, quiero tenerlo. Yo serviré igual que hasta ahora, pero no quiero ser pastora.”
Tenia clar que no volia ser pastora, però entenia que si havia de parlar de la Bíblia necessitava conèixer-la. Per això, quan van obrir un seminari a Castelldefels, l’IBSTE (Instituto Bíblico y Seminario Teológico Evangélico), no hi vaig donar cap volta: “Me meto”.
“Carmen, ya que has estudiado… –em deien els pastors–, tienes que aprovecharlo y hacerte pastora.” “Yo estudié para no decir tonterías cuando hablo con la gente. Y ya está.” Volia continuar treballant a l’oficina. M’havia costat arribar al càrrec que tenia; m’havia privat de vacances i de moltíssimes coses per ser on era. I estava en una època en què podia gaudir dels diners que havia guanyat i alhora servir Déu. “Sí, Carmen, lo que quieras –em deien els pastors–, pero piénsalo. El que tiene vocación de zapatero que esté con sus zapatos. Pero si tú tienes vocación de estar con la gente, no te malgastes con la tinta.”
Em van convèncer, la veritat. Vaig anar a parlar amb el meu cap: “Mira, Mariano…”. “¡No te preocupes! Vamos a subir los sueldos en enero.” “¡La madre del Tano! ¡No me digas eso, Mariano! Tengo que decirte algo que no sé si vas a entender.” No sabia com dir-li-ho. “Mira, que me voy para servir a Dios.” “¡No fastidies! ¡¿Te vas a meter monja?!” “¡¿Pero tú me ves a mí cara de monja?!”
Li ho vaig explicar. Em va dir que ja era prou gran per saber què feia.
Les barres del futbolí
Em van enviar a Santa Coloma de Gramenet, al barri d’Arrabal. “Madre mía, ¿esto es un castigo o qué?”, vaig pensar. Era una església formada només per tres o quatre matrimonis. Jo era jove i tenia ganes de fer coses!
Cada dia a la tarda tenia l’església oberta, però no hi entrava ningú. “Si no entren –vaig decidir–, surto jo a buscar-los.” Vaig anar al carrer a parlar amb la gent. Els nanos eren els que em necessitaven més. Seien a terra amb les “litrones” i es punxaven. I jo vaig començar a seure i a conversar amb ells fins que vaig saber que tots em coneixien. Aleshores els vaig dir: “Mirad, yo no vengo más a pasar frío ni a pasar calor con vosotros. Si alguien quiere escucharme, estoy en la iglesia”. “¡Yo no pisaré nunca la iglesia!” “¡Pues no vengas!”
Cada tarda venia algun nano a parlar amb mi a l’església. Com vaig gaudir! “¿Qué quieres?” “No, tía, que estoy mal, que necesito dinero…” “¡Ni un duro te doy!” Ens posàvem a xerrar i ells se sentien escoltats. Quan algun noi venia inquiet, amb el “mono”, li deia: “Vamos a tomarnos una Coca-Cola y juguemos al futbolín. Si me ganas, te pago la Coca-Cola; si no, te la pagas tú”. Jo no sabia jugar al futbolí! Sempre em guanyaven! Amb el temps, però, me’n van ensenyar: al futbolí i al billar. I agafats a les barres del futbolí o als tacs de billar van començar moltes converses.
