Núria Monteis Febrer. Mestra d’educació primària i llicenciada en estudis eclesiàstics.

Els de 6è érem al jardí de l’escola. Cadascú s’havia assegut davant d’un ésser viu que li cridés l’atenció (una flor, un arbre, una formiga…) i que, alhora, s’estigués prou quiet per mirar-lo amb calma, en silenci, escoltant el seu missatge… «Que difícil! —era la queixa—. Però si no parla!» «El secret és no tenir pressa —els deia jo—. Comenceu pel més senzill: noteu-ne els colors, la forma, el tacte, el moviment…»

Els animava a dibuixar-lo i pintar-lo per centrar-hi l’atenció d’una manera més sostinguda. Finalment, els proposava concretar la vivència contestant una pregunta: ¿Què m’ensenya avui a mi aquest ésser viu? ¿Què en puc aprendre?»

Llavors, el següent dia de classe, els proposo un text de la tradició hindú: «El rei Yadu i el savi Avadhuta», del capítol 11 del Srimad Bhagavatam. Un text preciós en què el savi, interpel·lat pel rei, va explicant-li quins han estat els seus mestres per adquirir saviesa: «De la Terra he après paciència i a ser el sosteniment dels altres…, l’aigua és dolça i pura, i a tots ajuda…, d’ella vaig aprendre a estimar…, de l’abella he après a agafar només la quantitat que necessito…»

Treballant-lo, aquest text ens ajuda a comprendre millor l’experiència del jardí del dia anterior. «Ah! Això és el que vam fer nosaltres!», comenta algú. «Sí! El text ha posat paraules a la nostra experiència, l’ha il·luminat i l’ha fet aprofundir. I l’experiència prèvia ens ha ajudat a comprendre millor el text, a fer que tingui sentit per nos-
altres, a escoltar-lo amb ganes perquè sabem de què parla…»

L’itinerari pot finalitzar aquí o podem seguir estirant fils. A mi, a l’aula, després m’agrada treballar el mestre Moisès i com ensenya a tenir cura de tot amb el text que coneixem com els deu manaments. I, per adonar-nos que el que va ensenyar hi ha gent que ho viu, presento algun testimoni actual, com Wangari Maathai o Greta Thunberg.

I és així com a l’aula anem creixent i teixint els nostres aprenentatges amb els fils de l’experiència personal, la riquesa i els ensenyaments dels textos sagrats, i el testimoniatge de tantes persones com nosaltres que, al llarg de la història, han après a viure i a conviure.

També, en altres moments, per introduir els textos sagrats a l’aula, he començat fent preguntes. És una altra manera de connectar amb la seva experiència. Pregunto als infants i joves: «¿Qui ens ajuda a créixer?» I van apareixent: la família, els amics i amigues, l’escola… I si hi vas insistint, finalment sempre hi ha algú que diu: «Els llibres!» «Molt bé! ¿I quins llibres ens ajuden a créixer? ¿En coneixeu algun d’especial?» Llavors aquí la resposta ja depèn del públic que tinguem al davant, però a la meva aula, on hi ha alumnes sikhs, evangelistes, musulmans, catòlics…, sempre acaben sortint els «seus» llibres.

«¿I d’on surten aquests llibres? —continuem preguntant—. ¿Qui els va escriure? ¿Per què els van escriure?

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí