Text: Clara Fons i Duocastella

Fotografies: Anna Mas

 

La càmera de fotos

L’any que en vaig complir sis o set, no ho recordo, el meu oncle em va fer cinc regals: una samarreta amb el meu nom, una gorra, un bolígraf, una harmònica i una càmera de fotografiar. Als anys noranta no era normal tenir càmera de fotos, i menys a la meva edat. Però el meu oncle, que vivia a Anglaterra, me l’havia comprat allà. Des que vaig tenir la càmera, sempre que anava al gurdwara l’agafava. Sabia que al temple hi trobaria algun turista blanc per fotografiar. Em feia il·lusió veure persones blanques. M’agradaven els blancs. M’agradaven molt.

Vivia a Amritsar, a quinze minuts de l’Harmandir Sahib, el Temple Daurat, el gurdwara sagrat dels sikhs. És tot d’or, per dins i per fora, per això el visita tanta gent. Té quatre portes perquè qualsevol persona de qualsevol religió i de qualsevol part del món hi pugui entrar. És molt bonic. Disposa d’un menjador on  mengen gratuïtament més de vint mil persones cada dia; totes en fila, assegudes a terra com a símbol d’igualtat. No hi ha diferències entre rics i pobres. M’agrada dir que al Temple Daurat hi pots trobar aliment per al cos i per a l’ànima les vint-i-quatre hores del dia cada dia de l’any.

La meva mare, Surinder Kaur, feia menjar per portar al gurdwara. Érem –som− una família benestant. El meu pare, Palwinder Singh, era el propietari de la fàbrica de gel més gran de la ciutat. I al costat de la fàbrica hi tenia una altra fàbrica, de mobles, i una botiga on els venia. A més a més, comprava camps grans o solars on construïa cases, i després els revenia. Vivíem d’aquests negocis.