Laia de Ahumada. Filòloga i escriptora

Ferran Busquets és director d’Arrels Fundació, una entitat formada per persones «que volen que ningú no dormi al carrer». Des de 1987 han acompanyat més de 14.700 persones sense llar en el seu camí cap a l’autonomia.

¿Com arribes a Arrels?

Per casualitat, perquè mentre estava fent un voluntariat a la presó de joves de la Trinitat em van canviar els horaris de la universitat i vaig haver de buscar un altre voluntariat, i just quan l’estava buscant em va arribar un fulletó d’Arrels i me n’hi vaig anar. Primer com a voluntari, des del gener de 1998, i després com a director, des de l’any 2012. Jo soc informàtic, així que no sé com he arribat fins aquí, més aviat hi he caigut…

Portes vuit anys a la corda fluixa…

Sí que és una corda fluixa, perquè estic entre els voluntaris, que tenen molta força; els professionals, que tenen molta veu; el Patronat, que canvia molt sovint, i externament, l’opinió pública, que cada cop té més pes. Les altres entitats, les administracions… són tota una sèrie de pressions complicades de gestionar. Ara ja porto vuit anys i una mica de rodatge, i encara aguanto perquè jo em considero un «convençut». T’ho dic perquè fa un parell d’anys vam decidir que el tema de la denúncia pública, el tema jurídic, era molt important, i que no en podíem deixar passar ni una. Quan prenc decisions que la gent no comparteix, sempre els demano que valorin que la decisió a mi també em perjudica des del punt de vista personal; per tant, si la prenc és perquè n’estic convençut. I aquí, pel que fa a la denúncia pública, estem en un país privilegiat. Jo he conegut gent del Salvador, de Nicaragua, que denunciant es jugaven la vida. Jo no m’hi he jugat ni la vida, ni la feina, ni res.