Text: Laia Montserrat

Passejant en silenci un dia qualsevol de primavera, vaig arribar a un revolt del bosc. El rierol invisible se sentia córrer entre les pedres. Va aparèixer una libèl·lula d’un blau elèctric i vibrant. Es va aturar amb elegància, a prop, a l’entrada de la petita clariana que duia al riu. Em va mirar encuriosida. La vaig mirar amb admiració. Va emprendre el vol cap al riu i ho vaig sentir com una invitació a entrar en el seu món. 

Amb petjades silents em vaig apropar al racó més bonic que mai no he vist. Davant dels meus ulls, les libèl·lules blaves i algunes altres d’ales de caramel transparent volaven i jugaven entre els raigs de sol i les fulles, sobre l’aigua. 

Un món de màgia inesperada em donà la benvinguda. El temps s’aturà i el frec de l’infinit em recorregué l’esquena. 

Vaig sentir-me acollida i observada. Els seus ulls, els seus petits caps, es giraven cap a on era jo. 

Una es va situar sobre una fulla molt propera. Em vaig sorprendre, i les meves espatlles es van apujar. Ella també va apujar les seves sis espatlles, presta a marxar. Vaig abaixar les espatlles. Va ser instintiu, totalment orgànic i no raonat. Ella, al mateix temps, va abaixar les seves i es va col·locar al bell mig de la fulla. Totes dues compartíem un gest de confiança. L’una i l’altra, unides pel gest. Ens miràvem en silenci, d’una forma tan franca que trencà totes les barreres. 

Va marxar quan tocava marxar. Ja ens ho havíem dit tot. 

La Natura és així. Cada moment és únic, cada cosa al seu lloc, i cada gest, l’expressió de l’Ésser essencial. 

A nosaltres ens toca ara redescobrir que som Natura i sortir de la presó de la ment.