Anna Punsoda, Directora de Dialogal

____________

Ho diuen les estadístiques: entre els quaranta i els quaranta-cinc anys, almenys als països occidentals, almenys entre les classes populars, la gent se sent més infeliç que mai. Notem per primer cop els límits del cos. Cuidem pares, cuidem fills, portem el pes d’una casa. Treballem com mules per pagar despeses. Entenem, a fons, que no podrem fer tot el que hauríem volgut fer. Passem comptes. I, mentre ho fem, reorientem el segon i últim acte de la vida.

Si penso en alguns amics, que s’han buscat amants manifestament inadequats, s’han convertit al running i a l’alimentació hipersaludable, que són addictes al reconeixement, encara me n’estic sortint prou bé. Tot i això, hi ha temporades en què la vida no em basta. Necessito una empenta que m’alci un pam de terra. Una mica de desig furiós i de transcendència. Sospito que un amant que no estimés em deixaria trista i que el reconeixement em seria sempre insuficient. També sospito que l’acceptació feliç dels límits de l’existència, del meu cos i dels meus talents, és un camí que només puc fer cap endins. Amb aquesta sensació, enfilo cap al cor del Bages.

Pujant a Montserrat des del coll del Bruc, a tres quilòmetres de l’abadia, hi ha el trencall que porta al monestir de Sant Benet. Van fundar-lo el 1952 unes benetes de Mataró i les monges que havien fugit del Convent de Santa Clara, al Saló del Tinell, l’any 1936. Té gràcia, perquè les seves antecessores ja havien hagut de refundar Santa Clara al Saló després que Felip V ensorrés el convent original, al barri de la Ribera, per construir-hi la Ciutadella. En aquest país, aixeques una pedra i surten els cucs de l’ocupació.

Els únics horitzons possibles són la implicació total dels laics a l’Església i el sacerdoci femení. Que 26 dones que han consagrat la vida a Déu necessitin un home per celebrar-lo fent missa és una broma que no pot durar gaire.

Actualment hi viuen vint-i-sis monges, tres de les quals encara no han fet els vots perpetus. Em rep l’abadessa, Maria del Mar Albajar, una economista i teòloga de cinquanta-quatre anys que és magnètica de tan sàvia i preciosa. Me’n podria enamorar i això seria un desig furiós i una mica de transcendència, però l’últim cop que vaig estimar dues persones alhora gairebé m’han d’enterrar.

Per a mi, les monges benedictines representen, almenys en termes teòrics, tot el que està bé en aquest món. Són fidels a dues divises: l’acolliment i l’arrelament. Per això tenen l’hostatgeria activa des del 1954, amb dotze habitacions, algunes d’individuals i d’altres de dobles i de triples. Són les cel·les icòniques d’hostatgeria: llitet estret, tauleta pelada, armari buit i l’estranyesa (angoixa per als angoixats i tranquil·litat per als tranquils) de trobar-te sense cap excedent. S’hi menja sobri i bé, i les sales per fer feina, on mitja Catalunya del tortell deu haver anat a estudiar oposicions o a enllestir la tesina, són silencioses i lluminoses.

L’arrelament les constitueix. Vull dir: les novícies fan el procés del formació al monestir per quedar-se al monestir. Tu no pots formar-te en un altre país o en un altre monestir i després trasplantar-te a Sant Benet. Tu fas un camí d’aprenentatge que és un compromís amb una gent i amb un lloc concrets. Després les monges es vinculen al municipi, a la muntanya i al país, naturalment. Però aquesta xarxa que van estenent només és un reflex de l’actitud central de les seves vides. Elles són monges de Sant Benet de Montserrat i, si Felip VI no els ensorra el convent, moriran barrejades amb aquesta terra.

Pregunto a l’abadessa Albajar què ha aportat el seu mandat a la comunitat. S’ho pensa i al cap d’una estona em diu que, per ella, és fonamental que cada monja sigui un subjecte de fe, i d’una fe intel·ligent. Que cadascuna tingui, d’acord amb la seva trajectòria i caràcter, una relació amb Déu íntima i informada. Durant dècades, a l’abadia de Montserrat hi havia hagut alguns dels intel·lectuals més importants del país: Evangelista Vilanova, Andreu Marquès, Lluís Duch, Hilari Raguer. Els monjos baixaven de l’abadia a Sant Benet per ensenyar filosofia i teologia a les monges, que no n’havien pogut estudiar. Això ha canviat radicalment en els últims trenta anys i, entre les monges actuals, hi ha doctores, graduades i professionals molt diverses. Fins i tot una llicenciada en filologia eusquera.

Teresa Forcades és la monja més cèlebre de Sant Benet. Des del 2005 que hi fa cursos: «Maria Magdalena en els primers textos cristians», «Les visions d’Hildegarda de Bingen», «Cossos, desigs i identitat». També fa comentaris als evangelis i sessions de bioètica. Juntament amb l’hostatgeria i la botiga de ceràmica, els cursos de les monges són un mitjà per subsistir. L’abadessa és l’altra encarregada dels cursos. Em parla del focusing, un mètode filosòfic nascut als anys vuitanta als Estats Units. «Saps per què hi ha gent que va a teràpia i no li serveix de res, i en canvi hi ha gent a qui l’ajuda a viure? No té a veure amb el terapeuta. Té a veure amb la capacitat que tenim de connectar amb el nostre cos en el seu estadi preverbal. El focusing parteix de la base que el teu cos sap moltes coses que tu encara no saps.»  No hi puc estar més d’acord, però no veig quina relació guarda aquesta pràctica amb el cristianisme. Albajar em recorda que Déu és va encarnar en un cos: «El focusing ens serveix per aprofundir en el misteri de l’encarnació. Tot el que no sigui això són muntatges ideològics al marge dels evangelis.»

L’arrelament no és només la relació amb la terra i els semblants, també és un punt de suport, és aquella veritat que, quan tot s’ensorra, t’ajuda a reorganitzar la vida. Una veritat com la vocació. O com un amor indestructible. La veu dels ancestres. Una convicció que t’ajuda a aixecar un món.

Dels muntatges ideològics aterrem al futur de l’església. Per l’abadessa, l’únic horitzó possible és la implicació total dels laics en les estructures eclesials. O sigui, una casa més horitzontal. També el sacerdoci femení, esclar. Al meu entendre, i a pesar que el món tombi cap a un altra banda, que vint-i-sis dones que han consagrat la vida a Déu necessitin un home per celebrar-lo fent missa és una broma que no pot durar gaire. Ens acomiadem conscients de l’esvoranc i ella se’n va a fer paperassa i jo entro a l’església del monestir. Si no fos pel Crist de ceràmica fet per la germana Montserrat diries que és un teatre romà. Es tracta d’una escultura desconcertant, perquè Jesús hi surt crucificat però abraçant l’aire, tot en un gest indestriable de dos moviments que s’exclouen mútuament.

El presbiteri mira al sud i, a través d’uns finestrals immensos que hi ha a sobre de l’altar, es poden veure les muntanyes inimitables. És poètic que l’arquitecte fos Jordi Bonet, arquitecte de la Sagrada Família i fill d’un deixeble directe de Gaudí, perquè coronar un altar amb un massís mil·lenari deu ser el cim del modernisme. A més, en cap altre lloc deus trobar més força interior que aquí, penso mentre sec en un dels bancs, a sota d’un mural abstracte. L’arrelament no és només la relació amb la terra i els semblants, també és un punt de suport, és aquella veritat que, quan tot s’ensorra, t’ajuda a reorganitzar la vida. Una veritat com la vocació. O com un amor indestructible. La veu dels ancestres. Una convicció que t’ajuda a aixecar un món.

De fet, Benet de Núrsia (480-547) va viure entre la caiguda de l’Imperi romà i la segona guerra gòtica. Vull dir que van ser uns anys de crisis permanents. Segons explica Gregori el Gran, Benet va anar a Roma a estudiar, però va quedar decebut per la vida dissoluta dels seus companys mascles. Entre això i que li havien trencat el cor, va retirar-se en una cova al mont Taleo. Allà va passar tres anys meditant. La fama d’aquell ermità il·luminat va anar-se fent gran i en un parell d’ocasions van demanar-li que fes d’abat en uns monestirs que acabaven de quedar-se sense. Ho va provar, però, tip d’intentar reformar la vida dels monjos i posar ordre i bellesa als seus monestirs, va tornar a retirar-se del món. Al final, trenta anys més tard, va jugar-s’ho tot fundant tretze monestirs propis, que seguirien la seva famosa regla.

Si una societat no funciona, crea’n una de paral·lela. Aquesta és la consigna de Benet i aquesta és la consigna que segueixen les benedictines de Montserrat quinze segles després. Elles s’autoabasteixen, elles viuen d’acord amb els seus principis i elles fan cursos i hostatgen gent per demostrar per la via dels fets que hi ha una altra manera d’organitzar-se. Un cas concret: des del 1893, els monjos benedictins d’arreu del món estaven vinculats a la Confederació Benedictina, on intercanviaven informacions i favors. El 1987, cansades d’acudir a les reunions com a oients i afamades de vincles útils i amb sentit, les benedictines van fundar, amb monges i germanes de totes les nacions i continents, la Communio Internationalis Benedictinarum, del consell de la qual és membre l’abadessa Albajar. Hi penso ara que les inundacions de València han deixat al descobert les bases d’un estat podrit, construït per sotmetre nacions com la nostra.

Si una societat no funciona, crea’n una de paral·lela. Aquesta és la consigna de benet i aquesta és la consigna que segueixen les benedictines de montserrat 15 segles després.

Abans de marxar, passo per la botiga de ceràmica. Hi ha uns plats i uns bols preciosos i unes imatges religioses que no són gaire del meu estil. També llibres, espelmes, records i ornaments de tota mena. Entre desenes de creus, en veig una de guerxa. Mentre la pago em sona el telèfon a un volum desmesurat i la novícia que em despatxa fa rodar els ulls. És el meu home, dient que compri pa i bosses de brossa i que ha arribat una carta de l’Ajuntament de Barcelona: 200 euros de multa per haver entrat a la ciutat, mitja hora abans de l’horari permès, amb un cotxe que contamina massa. Un cotxe que no té ni divuit anys i ja és massa vell. Imagina’t jo, que en faré quaranta. Màrius Torres va escriure, en un poema poc recitat, que l’eternitat tan sols és un present que s’eixampla. Però quina eternitat hem de viure si cada cop el present dura menys?