Text: Clara Fons i Duocastella

Fotografies: Anna Mas

 

Participar, participar i participar
Participava en tots els actes que podia. Organitzats per la Generalitat, per ajuntaments, per associacions… Tant se me’n donava. Volia donar coneixement dels sikhs. Ja començava a saber castellà i, per tant, havia deixat de ser una persona muda. La gent ja sabia que aquell del turbant que anava a totes les reunions era sikh. Això sol em feia feliç. 

Vaig deixar la fàbrica. “Gagandeep, no marxis. Treballes molt bé”, em deia l’encarregat. Però aquell no era el meu lloc: tenia el desig d’ajudar la meva comunitat, de fer una tasca social. I després de sis mesos d’haver iniciat les classes, vaig començar a fer de professor de castellà al mateix lloc on jo havia rebut les classes fins aleshores, a l’Hotel d’Entitats La Salut. A través de l’Ajuntament de Badalona, vaig fer de professor voluntari durant dos anys. 

Mesos abans, havia començat a acompanyar persones de la meva comunitat a fer gestions, cada dia acompanyava algú o altre: “Gagan, avui tinc una visita a l’advocat. Pots venir amb mi?”. El dia següent la visita era al metge; l’altre, a l’Ajuntament… I van ser les mateixes persones de la comunitat que em van demanar que fes classes. Sobretot venien dones de la comunitat sikh i del Pakistan. Eren dones que no havien anat a l’escola a l’Índia o al Pakistan i els costava molt aprendre amb un professor d’aquí. Amb mi, que parlo panjabi i urdú, els era més fàcil perquè els podia traduir el que fos. Teníem cinquanta cadires i havien arribat a venir fins a vuitanta alumnes!

Mentre continuava fent classe, vaig apuntar-me a un curs de mediació intercultural. Jo no sabia què volia dir ser mediador (i encara menys mediador intercultural!), però la meva amiga Vivi em va dir: “Hay este curso. Tienes que apuntarte”. I quan algú et diu “tienes que”…, no pots negar-t’hi.

Ràpidament vaig entendre la importància dels mediadors. Recordo quan vam començar a habilitar el gurdwara de Santa Coloma de Gramenet, l’any 2008. Els veïns penjaven cartells i feien pintades: “¡No queremos mezquita!”. Què és això? “Que no es una mezquita, que es un gurdwara”, dèiem als qui penjaven els cartells. “¡No! No queremos musulmanes”, ens deien ells. “Que no somos musulmanes, que somos sikhs, de la India.” Era molt difícil explicar-ho. Jo era el mediador de la meva comunitat en un equip de mediadors de l’Ajuntament de Santa Coloma.

Em vaig apuntar a classes de català. I continuava participant en tot. Em costava perquè tenia moltes activitats, però la majoria de sikhs no parlen català ni castellà i, per tant, “si no ho faig jo, qui ho farà?”, em deia. “No ho farà pas una persona d’aquí!” Em vaig fer soci d’Òmnium i participava en totes les festes que organitzava l’entitat; també vaig ser representant de la comunitat sikh al grup de diàleg interreligiós d’UNESCOCAT. A poc a poc, anava donant a conèixer el sikhisme.