Text: Laia de Ahumada
Fotografies: Mossos d'Esquadra

Com se li acut a un noi de vint-i-un anys fer-se policia?

—Primer volia ser agent rural, però van convocar abans les oposicions de mosso, m’hi vaig presentar i em van agafar. Va ser un mica per casualitat, tot i que jo sempre he tingut la vocació de cuidar la gent. A l’escola sempre tenia aquest sentiment de protecció de la comunitat. Els estimava i els volia protegir, per això em vaig fer mosso, i em sento bé sent-ho. 

No deu ser fàcil…

—Em va costar. La gent no és conscient del que arriba a passar al carrer. I quan ho vius vuit hores de forma continuada és bastant dur: violència domèstica, robatoris, baralles… O t’enforteixes o t’agafa una neurosi, i la part espiritual m’ha ajudat molt en això. Abans em posava molt nerviós en situacions conflictives, i ara intento estar present en allò que passa. Em serveix per centrar-me. 

Com arribes a l’espiritualitat? 

—Fa uns vuit anys vaig passar-ho molt malament: a nivell personal estava molt trencat —fins i tot em vaig plantejar deixar la policia!—, i llavors vaig escoltar la gravació d’unes conferències de l’Antoni Blay que em van canviar la vida, perquè em transmetien una cosa molt potent. Després vaig conèixer un alumne seu, en Jordi Sapés, que ha fet que tot aquell treball que plantejava Blay el pogués posar en pràctica. És una espiritualitat que és més aviat un camí d’autorealització. 

I com és la pràctica de l’autorealització, en el teu dia a dia, en la teva feina?

—Miro de ser molt més objectiu, observar-me, i estar al màxim d’obert. Estar el més conscient que puc, tant a nivell físic i afectiu com intel·lectual. Intento també comunicar allò que visc, per això vaig proposar fer unes jornades a l’Escola de Policia, l’any 2013, sota el títol: «Policia i consciència», amb conferències de persones rellevants en aquest tema.
I quan el 2015 es va fer el Codi d’ètica de la Policia de Catalunya, vaig proposar que s’hi fes constar el valor de l’«autoconsciència», i actualment, la paraula està recollida dins del valor de la Temprança. 

Abans em posava molt nerviós en situacions conflictives. Ara intento estar present en allò que passa. Em serveix per centrar-me.

La vostra feina sembla poc valorada. Com ho vius?

—Ho visc de forma ambivalent, ja que em sap greu de cara a la societat, però també em sap greu de cara al col·lectiu, perquè hi ha gent molt maca.
I se’m fa difícil. Estic a la Unitat Canina, a explosius, i quan la gent se’n va corrents, nosaltres hi anem per detectar els explosius. És la nostra obligació, però caldria recordar que la vida d’un policia té el mateix valor que una altra vida humana…  

Tens por?

—De vegades sí que en tinc, però cada vegada menys, perquè aquest treball interior fa que perdis la por, ja que vas sent més conscient de tu mateix i vas creixent. No tinc ganes de morir, però si ve… És la meva feina.

L’autorealització et porta finalment a l’espiritualitat. Com va ser l’experiència?

—Un dia vam anar al monestir d’Oseira (Ourense) per contactar amb aquesta part més espiritual amb l’ajuda de persones que s’hi dediquen des de fa segles, com són els monjos cistercencs. Va ser una experiència brutal. El fet de no fer res, sinó prestar atenció a aquesta part superior, va fer que notés que pujava de grau i que entrés en una altra atmosfera… És molt subtil, és molt senzill, però és transformador. Ara miro de tornar-hi un cop a l’any, i he deixat les reticències que podia tenir amb l’Església per centrar-me en l’experiència que em transmet. El cristianisme ha aportat uns valors que cal agrair, un treball de base molt fort que ha fet evolucionar la humanitat, la persona. 

Parles de Déu?

—No em sento incòmode amb la paraula Déu, però és igual la paraula que li posis. Li podríem dir punt superior, calma oceànica… És igual; la qüestió és que ho experimentis i constatis que modifica la visió que tenies de la realitat i que ho pots aplicar en el dia a dia, estant present.