Text: Teresa Guardans

Ens endinsem en aquest espai pensat per donar protagonisme a les paraules silencioses, paraules que conviden al silenci, paraules nascudes del silenci, amb la veu de Yongjia Xuanjue (665-713), monjo
budista xinès, de l’escola Tiantai, també conegut pel seu sobrenom: Yoka Daishi (‘el gran mestre de Yoka’).

Petita selecció del «Cant de la veritable via» (Shodoka) de Yoka Daishi (Xina, segle VII)

Una sola lluna es reflecteix a totes les aigües,
tots els reflexos de la lluna a l’aigua
provenen d’una sola lluna.
No hi ha manera de capturar
la lluna en el corrent de l’aigua.
Una sola natura conté totes les natures,
una sola existència inclou totes les existències.
Si comprenem la realitat, no hi ha res més.
Si comprenem el cos del Buda, no hi ha res més.
Font originària,
la nostra pròpia natura és el pur i veritable Buda.
La gent ignora tan preuada joia.
Però cadascú la posseeix,
profundament amagada en la consciència.
I aquest tresor inestimable,
tot i que es faci servir, no s’esgota mai.
Per això, tothom se’n pot beneficiar
en tot moment, sense límits,
eternament.
Ara conec aquest tresor de veritable llibertat,
inesgotable no només per a mi,
sinó també per als altres.
Desprèn-te tu mateix
dels parracs que amaguen aquest tresor!
Quan la gran porta del do
és oberta, no queden més obstacles.
En un sol instant
el temps etern és consumat.

Encara imbuïts per l’obertura d’esperit facilitada pel poema de Yoka Daishi, us oferim la descripció d’una pràctica bàsica de meditació que cadascú podrà adaptar a la seva situació concreta. L’atenció a
la respiració serà un recurs essencial per al cultiu de la concentració de la ment; punt de partença i camí de llarg recorregut d’obertura a la realitat, d’acolliment incondicional de l’existència.

Durada: de cinc a trenta minuts. Podem anar allargant la durada a mesura que creix la possibilitat d’atenció, tant de temps com ens puguem mantenir en actitud lúcida, sense caure en l’ensopiment.

Hora: quan tinguem la possibilitat de fer-ho, però pot ser una bona manera de començar o d’acabar el dia.

Lloc: qualsevol espai tranquil on no ens puguin interrompre.

Asseguts en una cadira o a terra, amb les cames encreuades, dedicarem uns moments a posarnos a punt. Ulls tancats o entreoberts; el que més ens ajudi a recollir l’atenció, sense perdre’ns. Redreço la columna, sense enrigidir-la, peus a terra (si he triat una cadira), mans reposant damunt les cames; la posició de cada part i del conjunt del cos m’ha de poder ajudar a mantenir-me en quietud atenta una bona estona. Vaig repassant-ho a poc a poc, deixant anar tensions. Observo, «deixo anar»; dir-m’ho em pot ajudar a fer-ho. Quan em noto a punt, dirigeixo l’atenció cap a la respiració. Començo amb un parell de respiracions profundes, i després ja deixo que la respiració continuï al seu ritme normal, sense forçar res. Observo. Inspiro, «sé que inspiro». Expiro, «sé que expiro». Observo el recorregut de l’aire en inspirar. I en expirar. El moviment del cos, en inspirar. I en expirar. Les sensacions que genera l’aire als narius, en inspirar. I en expirar.

Passades unes primeres respiracions, puc triar entre continuar observant els diferents elements seguint tot l’itinerari de l’aire, o fixar l’atenció en algun punt i no apartarme’n. Per exemple, puc centrar l’atenció als narius o a l’abdomen. M’hi mantinc uns minuts. Si la ment marxa, la recondueixo de nou cap a atendre la respiració, tranquil·lament, tants cops com calgui, sense impaciències. És aquest reconduir pacient el que va enfortint l’atenció. Inspiro, «sé que inspiro». Expiro, «sé que expiro». Posar-hi paraules em pot ajudar.

A poc a poc, procuro involucrar tot l’ésser en aquest contacte atent amb la respiració. Des de la profunditat del sentir, acullo cada inspiració, acompanyo cada expiració. Observo, acullo, valoro, agraeixo aquest moviment de vida, aquí, en mi. Inspiro, expiro. La vida respira avui i aquí, en mi, en cadascun de nosaltres; ho ha fet a través de generacions i generacions, sense interrupció, des de la nit
dels temps, fins a aquest batec avui, aquí, en mi, en tu. Me’n faig conscient en cada inspiració. Inspiro, expiro, conscient del do que vivifica cada cèl·lula del meu cos. Per a aquesta darrera part, puc triar algun fragment del poema de Yoka Daishi o llegir atentament el text de Xavier Melloni, perquè m’ajudi a alimentar la intenció profunda, a sostenir-la i ampliarla, i perquè la vagi impregnant.

Pren consciència de la respiració i entra-hi. Atura’t, escolta aquest ritme fonamental de la vida —acollir i lliurar, rebre i oferir— i percep que la vida se’ns està donant contínuament com a do, molt abans que pretenguéssim aconseguir res. El més important ens és ofert contínuament i no ens n’adonem. Connectar amb la respiració és el mode més senzill, proper i immediat de submergir-nos en el do continu en el que som, ens movem i existim. (Xavier Melloni)

Finalment, faig un parell de respiracions profundes i vaig aturant la pràctica a poc a poc. A punt per incorporar-me a la dansa de la vida, mantenint tant com pugui la consciència de do.