Soc de pagès i visc lluny de l’asfalt. Però a Barcelona sempre m’hi he conegut, reconegut i reivindicat; hi he trobat llibertat i refugi quan l’he necessitat. Perquè la diversitat de Barcelona ofereix totes les condicions possibles, tantes realitats com siguis capaç d’imaginar.

I així, en un tres i no res, la furgoneta blanca arrossega el pànic a la Rambla. Barcelona, i després Cambrils, i Ripoll, i Subirats, i Alcanar… i el país sencer emmudeix. I el silenci que puja i baixa ara per la Rambla, farcida de gent, és eixordador. Intueixo el mateix silenci a l’altra banda de món, de majoria musulmana, ferit de mort pel mateix nihilisme que ens ha explotat aquí, sostingut per unes polítiques exteriors i comercials que li han fet de trampolí.

Enmig de tant terror, de tant dolor, el taxista regala els trajectes, un jove ofereix aigua al mosso, a l’aeroport deixen la vaga, abracem un desconegut, clamem l’unànim “no tinc por”, ofrenem centenars de flors de record, aplaudim els serveis mèdics, organitzem un acte interconviccional sense precedents, participem en una manifestació multitudinària… L’anar fent obre comportes i es lliura a la vida.

I tornem a creure en les persones. Constatem que, si volem, tenim capacitat de treballar junts per una societat plural i plena d’humanitat. Perquè l’amor s’imposi a la mort. La vida, a la violència. El diàleg, a la por.

No és a les nostres mans aturar el terror, però, si hi som tots, podem fer que la seva llavor caigui en terreny erm. Més enllà dels interessos propis, de cada organització, creença o convicció, continuarem treballant per establir i enfortir els ponts de diàleg i col·laboració. Aquesta és l’aportació que jo, tu i nosaltres podem fer a la pau.

 

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal