Jordi Pigem. Filòsof i escriptor

Aquesta secció va començar ara fa dos anys sota la rúbrica «¿Un món amb ànima?» posant entre interrogants (dos i no un, seguint el criteri de Joan Solà adoptat per aquesta publicació) el que era el lema de Dialogal des de feia molts anys. Un món amb ànima. Viure en un món amb ànima o en un món sense ànima són dues experiències ben diferents. I el cas és que el món d’avui no només pretén que el món no té ànima («el seu origen, el seu desenvolupament, les seves esperances i pors, els seus amors i creences només són el resultat de col·locacions accidentals d’àtoms», com fa seixanta anys va escriure explícitament Bertrand Russell i com avui el sistema educatiu ensenya implícitament gairebé a tot arreu), sinó que sembla haver iniciat en els darrers anys una croada contra tot el que sigui bell, honorable, subtil, espiritual, sagrat o digne de reverència. Tot d’experts proclamen que les emocions es redueixen a bioquímica; les persones, a algoritmes; les grans creacions de la cultura humana, a instint de poder i altres baixes passions. Tot el que des de fa mil·lennis ha tingut sentit (inclòs un fet tan elemental com sentir-se home o dona) es veu sotmès a tempestes de confusió cada vegada més intenses. Un món on sembla normal parlar de «persones embarassades» i incitar els adolescents a canviar de gènere a la primera crisi existencial, és un món sense nord i és un món sense ànima.

Ara fa poc més d’un segle, el sociòleg Max Weber va veure el desencantament del món (Entzauberung der Welt) com el tret més característic de la història moderna. A partir del segle xvii es va començar a imposar un model de coneixement que considera que només és real el que pot expressar-se de manera objectiva, quantificable i calculable. Aquest model de coneixement, que ha tingut el seu paradigma principal en la física de Newton i en la mirada freda i distanciada, ha donat resultats espectaculars, sobretot en les ciències naturals. Més qüestionable és la seva utilitat en les ciències humanes i en el món de l’art i la literatura —i, sobretot, en el món de la vida. El «món de la vida» o «món vital» (Lebenswelt) és una expressió emprada pel filòsof Edmund Husserl (cinc anys més jove que Weber) per referir-se al món de l’experiència directa, el món en què realment vivim, ens movem i som —el món del qual ens parlen la literatura, l’art, els somnis i els sentits, ben diferent del món del qual ens parlen la física i la bioquímica, que són eines meravelloses sempre que estiguin al servei del món de la vida. En la seva última gran obra, La crisi de les ciències europees, Husserl assenyala (i és un procés que des dels seus dies ha anat a pitjor, com el desencantament del món diagnosticat per Weber) que el que anomena «ciència galileana» (la ciència que només considera veritablement real el que és classificable, quantificable i calculable) ha comportat la «pèrdua del sentit de la ciència per a la vida» i «l’eclipsi gairebé total del món vital (Lebenswelt)». En aquest eclipsi estem —els eclipsis, però, no duren per sempre.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí