Text: Laia Montserrat

Cada pedra que trobes al camí és una ocasió per reflexionar, per observar, per aprendre humilitat, sentir més la terra o aquietar-te. A les pedres t’hi asseus, amb les pedres ensopegues. Construeixes temples o cabanes. Te les penges al coll. Hi jugues.

Totes les pedres són precioses, ja que guarden dins seu un secret per nosaltres indesxifrable: el secret de la presència. Tenen una vida que no podem comprendre, de tan callada com és.

En el camí de l’espiritualitat, elles van davant nostre. Ens mostren per on hem d’anar. Elles saben ser magma, o ser transparents. O ser pols. Saben deixar-se cobrir de líquens, saben brillar al sol. Saben esperar segles. Saben rodolar. També saben ser muntanya.

Si ets a la ciutat, tal vegada et pot semblar que no hi ha pedres al teu voltant. Però, observa-ho bé. Les pedres tenen també una gran capacitat de transformació. Si estàs envoltat de ciment, també t’envolten pedres.

Tu creus que la natura està tan sols a la muntanya, al mar. No t’enganyis, la natura és. Més enllà de les nostres construccions, més enllà dels nostres experiments, som natura. Si tan sols poguéssim veure-ho i respectar el do que se’ns regala…

A les nostres mans hi ha una capacitat meravellosa de portar la natura on ella no pot anar sola. Saber què cal fer amb aquesta capacitat és la responsabilitat de cada persona i cultura. També és la gran ocasió per deixar un món millor.

Tu, lector, i jo desapareixerem aviat i deixarem una empremta lleugera. És el nostre destí al planeta. Però les pedres seguiran aquí, al seu lloc, guardant a la seva memòria tota la història de la vida.