Gemma Ventura. Periodista

Surts de la presó en un país que no és el teu, i ¿què fas? ¿A on vas?

Aquí treballo, em paguen i m’ensenyen un ofici: confeccionar. I no només això: em fan sentir acompanyada i segura.» La Camila té 30 anys i una vida al ventre. L’entrevisto entre les màquines de cosir de la Fundació Ared, on ajuden dones que han estat a la presó a tornar a un món on no sempre són ben rebudes.

¿Quants anys hi vas ser?

Tres anys i mig.

¿I com van ser?

Com un dia que es repeteix durant tres anys i mig. Quan hi vaig entrar tenia 26 anys i estava com una cabra: volia viure la vida al màxim. I, tot d’una, em vaig trobar en una presó on parlaven una altra llengua i on cada dia hi havia les mateixes normes.

¿Com quines?

Et desperten els crits d’un funcionari. El so de les seves claus al passadís. El cop de porta. Esmorzes. Alguns van al pati i alguns fan activitats.

No fer res deu ser perillós per al cap.

Sí, moltes companyes buscaven refugi en les drogues, lícites o no. La pitjor droga que entra a la presó, l’entra l’Estat: antidepressius a dosis de cavall. Veus noies convertides en zombis. M’hi vaig negar, perquè hi vaig entrar sense prendre res i només faltava que en sortís enganxada a alguna merda. Quan em van traslladar de Puig de les Basses a Brians vaig haver de convèncer el metge, que em deia: «¿Però no ho vols provar per dormir millor?»

I aquest interès, ¿per què?

Per tenir-nos anul·lades: algunes noies s’adormien sobre el plat mentre sopaven. No podien agafar ni la cullera. Perquè com que els donen la medicació una hora abans… És trist.

¿Què és el que més t’indignava?

La mala hòstia, perquè sí que hi ha qui ha fet crims indefensables, però la majoria són delictes de pobresa. ¿Quantes dones trafiquen amb drogues obligades pel seu marit perquè, si ho fa una dona, tot és més fàcil? Es ven la presó com el lloc on hi ha les persones més dolentes del món, quan el que hi ha és gent sense diners.

A vegades es parla de la culpa, del penediment.

¿Em sap greu? Sí, l’he cagat. Però el que vaig fer no va ser una cosa horrible: em van enxampar a l’aeroport del Prat amb nou quilos d’MDMA. No està bé, però ¿quants polítics guanyen diners amb el tràfic de droga? L’MDMA aquí és molt barat, i allà, molt car. Hauria rebut 5.000 euros. No vaig arribar a pujar a l’avió. Quan vaig entregar el meu passaport, la noia em va demanar un minut i la meva vida va fer un tomb immens.