Clara Fons i Duocastella. Directora

«Per mi, la llibertat és poder passejar amb la meva parella agafant-nos les mans. És poder-me vestir com vull. És no estar pendent del mòbil, de l’hora, de si em veu el meu cosí o no.» «No vull haver-me d’amagar, de dir una cosa que no penso o que no sento perquè se suposa que el que penso i el que sento la meva fe no ho permet.» «Si creus, has de tenir dret a buscar el teu espai dins de la religió.» Ho diuen joves catalanes, filles de famílies musulmanes. Però ho podria haver dit una dona catòlica, una testimoni de Jehovà o un jueu.

Durant molts anys, la família, l’escola, la feina i la religió van ser les eines perfectes de reproducció (i estabilitat) social. Totes quatre eren institucions que de manera força coherent entre elles transmetien les actituds, els valors i les normes per produir «bons ciutadans».

Però això es va acabar. El procés de desinstitucionalització va permetre que les estructures de poder es modifiquessin, fet que va propiciar un augment de la llibertat personal per sobre del grup. Ara calia decidir, qüestionar-se, hibridar-se. I amb la capacitat de decisió, més incertesa, menys seguretats.

Actualment, fruit, en bona part, d’aquesta llibertat, res no és tan perenne com abans. Pràcticament ja no hi ha res que duri tota la vida: ni la casa, ni la feina, ni la parella, ni els amics. La religió no és una excepció.

La família, els capellans, el patró i el mestre ja no són els únics que tenen la paraula a l’hora de transmetre la fe. I formar part de la institució religiosa (sigui la que sigui) ja no és obligatori. Hi ha dissidència i, tanmateix, hi ha qui encara vol controlar un discurs oficial que cada vegada perd més força.

Les religions més jerarquitzades, com ara els testimonis cristians de Jehovà, són aquelles que permeten menys llibertat d’expressió als seus membres. La tendència al control del discurs acostuma a ser menys freqüent en el cas del protestantisme, per exemple, que des del moment de la seva creació va posar èmfasi en el fet que tothom ha de poder llegir i interpretar la Bíblia, i que ningú no és millor que un altre per escrutar-la. Per tant, és una religió, com d’altres, que accepta gran diversitat de branques doctrinals, pràctiques i opinions. També hi ha les noves formes de religiositat que, en general, advoquen encara més per la lliure interpretació.

En tot cas, sempre hi ha persones o grups —dins i fora de les religions— que pretenen decidir en què és correcte creure i en què no, què representa o és digne d’una religió i què no ho és. I, alhora, la llibertat personal pot abocar a l’individualisme si no té en compte la riquesa de la relació amb el grup; o pot provocar, per manca de reconeixement, la pèrdua de tota una experiència religiosa que ha nodrit l’espiritualitat humana durant mil·lennis. Per això, avui, família, feina, escola i religió han de ser capaces de potenciar la llibertat personal autèntica, aquella que ens ajuda a saber qui som i a decidir com volem viure, i en què volem creure; i fer-ho des del coneixement d’un llegat que forma part de la història humana. Perquè, en definitiva, la llibertat té molt a veure amb el coneixement. La llibertat és no tenir por. Però, sobretot, com diu una d’aquestes noies musulmanes, la llibertat és no haver de mentir.