Clara Fons i Duocastella

Acostumava a fer les classes magistrals amb els ulls clucs, buscant la concentració entre un alumnat expectant. A la seva aula hi havia silenci abans que a cap altra, perquè aconseguia fascinar-nos a tots, malgrat que la temàtica, d’entrada, no interessava pràcticament a ningú. «L’historiador britànic Edward Gibbon —deia— escrivia a Decline and fall of the Roman Empire que a la Roma del període final de l’imperi coexistien diversos tipus de cultes. Tots els tipus de cultes coexistents a l’Imperi romà tendien a ser considerats com a igualment verdaders per part del poble, mentre que els intel·lectuals (ell parlava dels filòsofs) tendien més aviat a considerar que tots aquests tipus de cultes eren igualment falsos. I els polítics tendien a considerar que tots aquests tipus de cultes eren igualment útils.»

Alçava la vista quan volia emfasitzar allò que explicava. Aleshores li vèiem aquells ulls murris, tan expressius, a sota de les celles generoses que es resseguia abans d’aclarir alguna idea, com ara: «Fixeu-vos: verdaders pel poble, falsos tots ells pels intel·lectuals, potencialment útils pels polítics.» Aquell dia, després d’aquesta frase que va tancar la sessió, ens va convidar a reflexionar sobre si allò que escrivia Edward Gibbon feia més de cent anys ens podia plantejar interrogants avui.

Sovint m’he trobat recordant aquell moment. El mestre Joan Estruch explicant-se davant de tota una generació de fills de la secularització pels quals la religió quedava lluny. Em pregunto si aquesta desafecció, generalitzada en la meva promoció universitària i també en les que han vingut després, no respon, en part, a la decisió de no formar-nos en cultura religiosa (sota la idea que tota religió és igualment falsa i només pot ser verdadera per qui en formi part). I m’he qüestionat si no és cert, també, que moltes vegades des de la política s’ha gestionat la diversitat religiosa creient les religions igualment útils per aconseguir vots, per generar problemes o tal vegada per resoldre’ls.

Els temps estan canviant. Però, ¿no és, el plantejament de Gibbon, una bona manera d’entendre com hem arribat fins aquí?

Clara Fons i Duocastella
Directora