Text: Laia de Ahumada
Filòloga i escriptora

Ciència i espiritualitat s’obren de manera tímida al diàleg interdisciplinari, conjugant les evidències demostrables amb les experiències que mai no ho seran. 

Jordi Clarimon és doctor en biologia, té 45 anys i en fa vint que es dedica a l’estudi de les malalties neurodegeneratives. Actualment és l’investigador principal del Grup de Genètica en Malalties Neurodegeneratives de l’Institut de Recerca de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.

 

¿Com arribes a interessar-te pel cervell?

Quan era petit, vaig passar moltes hores sol, al llit, malalt. Em va ajudar a la introspecció i a fer-me moltes preguntes. Recordo perfectament una vegada que era al llit i mirava la paret, una paret d’aquelles antigues, rugoses, i de cop em vaig fer una pregunta que em va produir angoixa: «¿Per què jo soc jo?» Aquesta pregunta és «la pregunta» que ens hem fet des dels inicis de la humanitat, i encara ara, quan la medito, em genera una certa intranquil·litat. Però per mi va ser cabdal: vaig començar a voler saber, i una de les maneres d’aconseguir-ho és estudiar el cervell, tot i que no només això.
Em segueixo preguntant el perquè de tot i m’interessa tot. Soc un apassionat del coneixement.

¿Has trobat resposta a aquesta pregunta?

Respostes, poques i insignificants si les posem en el context del que som. Jo crec que m’ha donat més preguntes que respostes. Ara em qüestiono coses que fa uns anys no m’hauria qüestionat. Abans creia que la ciència ho explicava tot, i el que no explicava no existia, i ara no. Ara, com més vaig descobrint, més dubtes tinc. Vaig començar a canviar quan vaig començar a meditar. La meditació em va ajudar a contextualitzar-ho tot des d’un altre punt de vista més subjectiu, i també a ser més permissiu. La meditació m’ha donat algunes respostes i m’ha ajudat a situar-me en el món.

¿Com vas arribar a la meditació?

Va ser molt casual. Estava en un moment complicat de la meva vida en l’àmbit personal, i una amiga neuròloga em va convidar al lloc on feia meditació, però no em va dir res més, i jo no sabia on anava. No sabia res de meditació; per mi tot era nou. Un cop allà, em vaig asseure i vaig seguir les indicacions que em donaven, perquè estaven fent un curs d’iniciació. Em vaig sentir còmode i vaig seguir anant-hi; i un dia, al cap d’un any, vaig tenir una revelació mentre meditava. Va durar un segon, va ser molt curt, però vaig sentir aquest Tot que t’omple i que dona sentit a aquest «jo» respecte al món. Recordo molt bé aquell instant i les ganes de tornar-lo a experimentar. I va ser curiós, perquè un dia ho vaig comentar al grup i tothom l’havia tingut en algun moment. I quan ho vius entens el Tot, però no saps posar-hi paraula. Aquesta mena de revelació —o no sé com dir-ne, però per mi va ser una revelació— em va fer
veure el meu sentit dins d’aquest univers, en aquest moment precís. Em va fer adonar del que som: aquesta mena d’ànima en aquest moment humà. 

 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí