Teresa Guardans. Professora

Hi ha textos que transmeten coneixements i textos que conviden a callar, a mirar, a atendre. Els primers són fruit de la mirada que interpreta, de la ment que reflexiona, del traginar de la vida, dels interrogants, les necessitats i les expectatives personals i col·lectives. Paraules que confereixen solidesa al «món», que fan possible interactuar amb la realitat: entendre i entendre’ns.

Els altres, els que conviden a callar, són tota una altra cosa. No expliquen, no afegeixen res als nostres coneixements: testimonis d’unes vivències de les quals només es pot parlar en proposicions mancades de sentit perquè allò que procuren és expressar el que és inexpressable. Paraules que miren de sacsejar-nos, de fer-nos tastar un bocí d’allò que se’ns ofereix més enllà de les vidrieres dels nostres dirs, més enllà del llenguatge que dona forma al nostre món… Aquestes frases no són meves, és així com Wittgenstein parla dels textos religiosos a la seva Conferència sobre ètica.1 En la mateixa línia, Hermann Hesse escriu que són, com la poesia, «un intent de la humanitat d’expressar, per mitjà d’imatges, precisament aquella indicibilitat que és impossible traduir en expressions racionals».2

Ens trobem, doncs, davant de dos codis de comunicació que fan possible vehicular l’experiència i les aportacions de les dues modalitats de la cognició humana: l’analítica i la contemplativa, o la racional i la poètica, la que confereix solidesa a la realitat i la que, obrint-nos al silenci, mira d’aproximar-nos al fet d’existir, de submergir-nos-hi, com a les palpentes. Aquesta segona és la que, des de la nuesa atenta, és font de descoberta, de comunió, de meravella; la que permet sentir el profund valor de l’existència. I d’aquí que generi un interès total, gratuït, que no pot sinó traduir-se en un actuar atent, amant i curós vers tot… Els textos religiosos, o sagrats, s’emmarcarien de ple en aquesta segona modalitat.

Però… ¿com és que aquest missatge queda tan amagat? ¿Com és que el que ens arriba és més aviat el ressò d’uns discursos normatius des d’unes categories, per molts, ben alienes? ¿No podríem limitar-nos a expressions que ens resultin més properes? Certament, totes les arts creen i aporten des de l’àmbit del silenci, com també hi ha escrits contemporanis que orienten com endinsar-s’hi des de llenguatges no religiosos i imatges que ens poden resultar més explícites. Però… quina llàstima seria desaprofitar l’experiència de tantes generacions que ens han precedit, simplement per manca de descodificador! I aquest «clic» no té a veure amb determinats coneixements, sinó amb la intuïció del secret que amaga l’existència. Abans i ara. En entorns religiosos o laics.

Un tresor amagat dins i fora de nosaltres mateixos pel qual val la pena vendre-s’ho tot…, «més petit que un gra d’arròs, o que un gra d’ordi, o que un gra de mostassa, o que un gra d’escaiola, habita en el meu cor. Més gran que la Terra, més gran que l’atmosfera, més gran que el cel, més gran que tots els mons, habita en el meu cor. Abraça tot l’univers i, en silenci, és Amor envers totes les coses. És el meu Atman, és Brahman», llegim a l’Upanishad Xandogya. «Buit i silenciós, lliure, immutable, u, | es troba a tot arreu i és inexhaurible. | Pot ser que sigui la Mare de l’univers. | No sé el seu nom, però l’anomeno Tao» (Daodejing, núm. 25, fragment). Tresor o certesa que escapa a qualsevol nom perquè es viu allà on les paraules callen, però que —des dels diferents mons culturals— no podem sinó buscar paraules per referir-nos-hi.

Paraules que miren d’apuntar-hi, que avisen que la visió des de l’ésser necessitat que som ho mediatitza tot, que allò que de debò és no s’hi correspon. I proposen vies i recursos per modificar la perspectiva i reeducar les capacitats per tal de situar-les al camp infinit de la gratuïtat, més enllà dels límits que marca el jo. I aquesta és, en essència, l’aportació dels textos sagrats. Són com aquell mapa de l’explorador que, embadalit per la descoberta d’un riu immens, volia animar els seus a anar-hi. I va dibuixar un mapa per orientar-los.3 I ja tenim el problema. Perquè el mapa aviat va quedar penjat en un lloc important, convertit en objecte de veneració, i qui en tenia una còpia ja es considerava expert del riu. Estirant una mica el relat podríem afegir-hi enfrontaments entre posseïdors de mapes, pretensió d’exclusivitat, etc.

Sense la intuïció del riu, el mapa perd el poder metafòric. Aquest és el punt clau. L’esforç per compartir una vivència fonda, per convidar a descobrir el misteri infinit en cada bri d’herba («Miris on miris, allà hi ha el rostre de Déu», Alcorà 2,115), queda ofegat. Convertida la imatge en veritat absoluta, podrà ser, potser, instrument útil per cohesionar col·lectius, al preu d’excloure els diferents, de sotmetre, etc. D’aquí la paradoxa que uns mateixos textos puguin ser motiu de vida i de mort, d’amor i d’odi, de comunió i d’exclusió, de pau i de violència, d’alliberament i de submissió, de servei i d’explotació, de profunda qualitat humana i de deshumanització.

Però aquesta no és una dificultat d’una època o d’una altra. Des de sempre i des de tots els racons del planeta ens arriba l’advertiment: no confongueu la lluna amb el dit que l’assenyala; aprengueu a mirar aquí, a cada racó! Els automatismes del llenguatge descriptiu tenen tanta força, la ment està tan habituada a associar qualsevol paraula o forma amb entitats i conceptes, que sovint sembla incapaç de percebre la subtilitat de les imatges que conviden a obrir-se al batec viu de la realitat. Com canta Hal·lâg en aquell bell poema: «Tu, ¿de quina terra ets absent | perquè s’alcin tots orgullosos a cercar-te dalt el cel? | Prou els veus mirant-te a plena llum, | però, cecs com són, tan sols perceben foscor.» 4

Seríem davant de dos estils culturals de ceguesa, de signe contrari. La que entronitza el mapa, el text o la imatge sagrada, la que feia clamar al Mestre Eckhart: «Prego a Déu que m’alliberi de Déu per poder aprehendre la Veritat!»5 I, l’altra, la que, satisfeta d’haver superat velles imposicions, ha arxivat totes aquelles veus sense sospitar el tresor que amaguen. Però… corren nous aires. Basta donar un cop d’ull a les llibreries, o a l’oferta cultural. La globalització, posant-nos en contacte amb una àmplia diversitat, facilita poder diferenciar entre el fons i les formes, sentir que «una mateixa lluna es reflecteix en totes les aigües, tots els reflexos provenen d’una sola lluna, una saviesa inclou totes les savieses»… («Shodoka»).6 Ens convida a redescobrir el valor de la immensa riquesa d’aquest llegat, a reconèixer —i agrair— la llibertat i l’esforç de tantes persones que ens han precedit obrint camins de recerca.