Text: Laia Montserrat

La pluja havia caigut amb força els darrers dies. La terra respirava humitat i aromes. Aquell raig de sol que per fi va treure el nas darrere dels darrers núvols era com una porta oberta a l’esperança de calma i claredat. Va fer que tot brillés, cada gota donant-se el temps de lluir el seu potencial de llum reflectida. Cada bri d’herba, cada floreta, cada pètal, tota pedra i totes les branques, fins i tot les seques i les cobertes de molsa i líquens.

Tot brillava sota el primer raig de sol, com un món nou per estrenar sorgit de la foscor humida.

Els meus ulls s’ompliren d’una emoció profunda en veure la joia del món en tota la seva esplendor.

Mai no havia vist aquell món.

Vaig caminar descalça per la terra coberta de flors i tolls brillants com miralls. Trepitjava els núvols a cada pas.

El cel per fi era aquí i ara, en cada cosa, en cada gest. Sense distància fictícia ni enganyosa.

Tota cosa era al seu lloc. Jo també.

Cada forma, un misteri desvelat.

El sol va seguir escalfant i, a poc a poc, els llums es van anar atenuant. Tan sols brillaven al meu interior, i allà mai no es podien apagar.

L’experiència interior, la més subjectiva, la certesa de quelcom que no té nom ni cal que en tingui, m’havia corprès. No tenia explicació ni tampoc la necessitava. Ni justificació. La meva pròpia ment volia, per moments, fer una anàlisi que d’altra banda em semblava inapropiada. Vaig sostenir els embats dels dubtes. I vaig poder fer-ho perquè sabia que l’experiència havia estat transformadora i que mai més no podré mirar la pluja i el sol, el bri d’herba i les petites coses i els gestos de la gent, sense veure-hi l’Essencial.

Tot és tan simple, que se’ns escapa constantment.