Irene Llop-Jordana. Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya
La societat, en general, desconeix la història de les comunitats jueves catalanes i l’empremta que van deixar. Algú recordarà que van ser expulsats el 1492 i que van ser perseguits per la Inquisició. I poca cosa més. Malgrat aquest desconeixement, el món jueu interessa: rutes jueves, exposicions, pel·lícules i llibres amb protagonistes jueus o d’autors jueus… tenen públic i un impacte econòmic quantificable.
Professar la religió jueva és l’aspecte que diferencia i defineix la identitat d’aquesta comunitat. A l’edat mitjana, tot i la desigualtat en diversos àmbits respecte de la majoria cristiana (eren una regalia, propietat del rei), els jueus catalans van poder viure com a jueus i preservar el judaisme.
La memòria de la vida jueva a Catalunya s’ha intentat esborrar en molts moments de la història. D’una banda, hi ha hagut una eliminació física dels materials que recorden aquesta presència; una destrucció coetània a la seva existència. Es van produir nombrosos atacs i saquejos en els quals es van destruir i incendiar calls, s’eliminà documentació… L’eliminació més significativa va ser la de 1391, en un context més ampli de saquejos a jueries, la qual va suposar la fi de moltes comunitats catalanes. Després del decret d’expulsió de 1492, molts dels que van marxar es van emportar documents; en canvi, els que es van quedar van passar a eliminar documents que els poguessin perjudicar com a cristians recordant un passat jueu.
Tot i això, hi ha un llegat visible i palpable, divers, un record d’aquest passat jueu que no s’ha esborrat. Hi ha documentació escrita, en hebreu, llatí i català, també sobre pedres (epigrafia, sobretot de làpides hebrees) i gràfica (caricatures, representacions pictòriques, cal·ligrafies…). Els papers de la comunitat jueva que van deixar de tenir sentit quan les comunitats van desaparèixer sovint reapareixen perquè han estat utilitzats com a farciment de cobertes de llibres. També hi ha restes arqueològiques i arquitectòniques: barris jueus (calls), sinagogues, banys rituals, cementiris, restes materials de la vida quotidiana, objectes rituals… Una excavació arqueològica al pati del Centre Bonastruc ça Porta de Girona descobrí les restes d’un micvé (bany ritual) de la darrera sinagoga medieval de la ciutat. Aquesta troballa constata un element físic del call, i fa visible un element imprescindible per viure plenament el judaisme: sense bany ritual no hi ha puresa ritual. Les lleis de la puresa del judaisme, reflectides en unes estructures de pedra. Són objectes que materialitzen el pas del poble jueu i que ajuden a conèixer com vivien.
Al costat d’aquesta llista hi ha tot un altre patrimoni intel·lectual, d’autors i obres absolutament oblidats. La literatura i les obres religioses i científiques fetes per jueus catalans són reivindicades per persones jueves d’arreu, mentre que al lloc on es van gestar són desconegudes. Com el gironí Mossé ben Nahman, que va ser metge, rabí, filòsof, cabalista i la major autoritat talmúdica de l’època, i el qual va protagonitzar la Disputa de Barcelona, una mena de diàleg interreligiós del segle xiii per discutir sobre el Messies.
D’altra banda, hi ha una altra manera d’esborrar el passat jueu que és més subtil (i molt eficient), que consisteix a transmetre una història esbiaixada. Defensar la tesi d’una coexistència pacífica i meravellosa, o una història lacrimògena en què el poble jueu és constantment atacat. Difondre una imatge manipulada dels jueus i les jueves com l’alteritat jueva en l’imaginari cristià; una imatge estereotipada i homogeneïtzada que perpetua uns valors determinats i la intolerància. Aquesta representació no es limita, malauradament, a l’edat mitjana.
En aquest intent de desdibuixar la realitat jueva, les dones han estat particularment invisibilitzades. Els documents les mencionen només amb el nom i la seva relació amb el pare o el marit. La historiografia no ha rescatat la seva memòria fins fa relativament poc.
Els jueus que vivien als territoris catalans tenien una identitat diferent dels jueus de la resta de la península Ibèrica, i utilitzaven el català com a llengua vehicular (l’hebreu estava reservat a la litúrgia i com a llengua de cultura). També tenien una litúrgia i tradicions particulars, com mostra el Sidur Catalunya.
Encara hi ha una altra realitat alterada, que és considerar el judaisme català com un element del passat. És cert que l’expulsió dels jueus va provocar que durant segles no hi hagués vida jueva a Catalunya, i que la concepció del que és «ser jueu/jueva» es va construir des de l’absència. Però, des de finals del segle xix, hi hagué un retorn de persones jueves que s’assentaren a Catalunya. Els estatuts de la Comunitat Israelita de Barcelona (1918) van ser els primers aprovats a Espanya. La nova comunitat no estava formada per descendents de jueus catalans, sinó a partir de diferents onades migratòries de persones de religió jueva. Actualment, a Barcelona hi ha sinagogues, banys públics, cementiri jueu, una escola jueva (a Sant Cugat) i diverses comunitats de diferents tendències. Altres vegades, Catalunya no va ser un destí per als jueus europeus, sinó una via de pas. Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), molts jueus europeus fugien del nazisme pels Pirineus. Aquestes rutes d’evasió s’han recuperat i senyalitzat, per recuperar-ne la memòria i el significat.
Contra la ignorància, els tòpics i els mites que envolten la història dels jueus només hi ha un remei: la difusió del coneixement. Per assolir-lo, cal identificar el patrimoni jueu, interpretar les fonts i aplicar la metodologia científica històrica. Sense idealitzacions, presentant la societat jueva amb tensions i contradiccions, com qualsevol societat humana. Sense quedar-se en les persecucions i les migracions, sinó explicant també l’intercanvi cultural, el contacte interpersonal. I és imprescindible que la recerca no es quedi en un calaix, sinó que arribi a la societat. La identificació del patrimoni jueu (programa Aljames, inventari Yerushá) és un pas important, i la revalorització d’aquest patrimoni, necessari. No s’hauria de cedir a pressions, com va passar amb l’excavació del fossar de Tàrrega (que hauria permès documentar l’abast real de l’atac al call targarí l’any de l’esclat de la pesta negra, però que es va aturar), i cal aplicar polítiques de patrimoni i conservació (s’ha d’actuar ràpidament per preservar, mantenir, estudiar i difondre el llegat jueu).
Per les comunitats jueves actuals, aquest patrimoni jueu permet commemorar els fets del passat i conèixer com han recordat els jueus. I el que ha quedat del patrimoni forma part del present jueu. Les comunitats jueves van trobar el seu lloc a Catalunya, i conèixer la seva història és conèixer la nostra història, ja que el poble jueu no és l’altre. Reivindiquem, doncs, aquest passat compartit.
Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí
