Text: Dani Gómez-Olivé
Com educar la interioritat? Com acompanyar aquest procés per descobrir el nostre món interior? Com endinsar-se en el camí que ens condueixi a reconèixer qui som?
Aquestes qüestions, tot i que puguin semblar noves, no ho són tant. En efecte: ara els nous corrents pedagògics ens parlen de la necessitat de considerar la competència intrapersonal o fins i tot de tenir en compte la intel·ligència espiritual a l’hora d’educar, però els clàssics ja parlaven de considerar l’ésser humà com una expressió acabada de l’energia universal que es manifestava en cada individualitat. Per a grecs i llatins, l’energia harmoniosa que és el macrocosmos, omnipresent i ple, es manifestava en cadascun dels microcosmos (cossos) que l’habitem. L’educació, per a ells, suposava un procés d’autodescobriment d’aquesta plenitud universal que cadascú conté des de sempre. En aquest marc, el procés educatiu era un art que havia de permetre el desvetllament perquè l’individu pogués descobrir les seves competències i la seva veritable identitat.
El procés educatiu és un camí de coneixement, d’autoconeixement. Educar es descobrir la pròpia interioritat. Educar en la interioritat és educar en la felicitat.
Si anem a l’etimologia del mot educar, ens adonarem que en la seva arrel llatina, ex-ducere, vol dir ‘treure de dins a fora’. I què és allò que caldria treure de dins a fora? Es tractaria de fer emergir la millor part d’un mateix, allò que hom ja té però que encara no ha descobert. Així, la finalitat primera i última de tota educació, en el sentit clàssic (i no tan clàssic), seria acompanyar a fer descoberta de la saviesa interior, aquella saviesa innata que totes i cadascuna de les criatures tenim dins nostre. En aquest sentit, el procés educatiu és un camí de coneixement, d’autoconeixement de qui som. Educar, per tant, ja és, en si mateix, descobrir la pròpia interioritat.
Arribats aquí, la pregunta principal que ens plantejàvem en aquest article continua sense respondre’s: i això de descobrir el nostre interior, com es fa? No hi ha camins únics. Es podria dir que hi ha tants camins com individus. Aquí s’indiquen alguns camins per recórrer, que són els que han caminat moltes altres persones, però els camins són infinits. Per això és important que cadascú trobi aquells que li són més convenients per arribar a assaborir allò que és. De la mateixa manera que no és possible mostrar un paisatge bell si abans no l’has trepitjat, tampoc no és possible educar en la interioritat si qui mostra el camí no ha fet prèviament descoberta interior. Per tant, hi ha un repte personal fort en tot el que concerneix l’educació de la interioritat: fer el salt personal i intransferible que suposa assumir el repte d’aquest viatge personal.
