Text: Clara Fons Duocastella
Fotografies: Oscar Merino
Llibre a llibre. Cinta a cinta.
Un dia, a les 8h del matí, truca la secreta a casa: “Hola, buenos días. Policía. ¿Nos puedes acompañar?”. “¿Para qué?”. “Tenemos información que en tu librería se están alquilando camas”. S’ho van inventar; sabien per què venien. “¿Nos puedes acompañar?”. “Sí, ¿para qué?”. “Queremos confirmar si de verdad hay camas en la librería”.
En aquella època hi havia moltes persones, immigrants, que compartien un mateix pis, però a la llibreria mai no hi havia vingut ningú a dormir. Els vaig acompanyar i, en entrar: “Queda detenido por colaboración con banda terrorista”. Em van emmanillar i em van fer seure mentre escorcollaven la llibreria. De dalt a baix. Llibre a llibre. Cinta a cinta.
“¿Puedo llamar a mi mujer?”. “No”. Detingut i incomunicat. T’apliquen la llei antiterrorista. L’escorcoll va durar quatre hores i, al final, em van fer sortir de la llibreria encaputxat, no sé per què.
Havien tallat el carrer en dos, com en una pel·lícula de Hollywood. Em van dur a la comissaria de Trinitat Nova, on em van tancar en una cel·la individual sense llum; emmanillat tot el sant dia. Em van treure el rellotge i no sabia si era de dia o de nit. Foscor total. Em van portar un parell de sucs i a les dues de la matinada em van cridar per ser interrogat. Continuava emmanillat. El cap superior em coneixia. Jo havia sortit a la tele, feia xerrades… els meus discursos eren coneguts, els meus escrits públics, i els sermons que feia a la mesquita els feia tant en àrab com en castellà: tothom sabia què pensava.
Va treure un dossier ple d’arxius. Hi tenien tots els meus escrits, les meves xerrades, els programes on havia sortit. Estava ‘súpercontrolat’. I, de cop, em dóna les gràcies! “En este material vemos que tu mensaje es como el nuestro: llamas a la convivencia, al diálogo, a la integración, a normalizar el Islam y los musulmanes…”. “Entonces, ¿qué hago aquí?”. “Es que en tu mezquita y en tu librería venía fulano, y el otro…”. “Son sitios públicos. Y no voy a estar yo en la puerta mirando quien entra… ¡Póngame un guardia civil cada día!”. Va treure un llistat de fotografies i em va demanar si coneixia les diferents persones que hi sortien. “Ya está. Puedes irte”. Vaig sortir de la comissaria. Ja està?! “¡¿Puedes irte?!”. Vaig tornar a entrar: “Y ¿cómo vuelvo yo a casa, ahora?”. Era de matinada. Al final em van tornar amb cotxe a casa.
La meva dona, embarassada de vuit mesos, m’havia vist sortir a les vuit del matí de casa del dia anterior amb dos homes i no havia sabut res més de mi. Va saber on era perquè va sortir a les notícies: “Cèl·lula terrorista!”, “L’imam envia gent a Iraq!”, “Finançat per Al-Qaeda!”. Per favor! Però que us heu begut l’enteniment? Tu saps què és enviar gent a un altre país?! Això necessita la logística de tot un país! No ho poden fer tres gats morts de gana. Això costa diners, contactes, la duana… Es va vendre una mentida a la societat. I la gent s’ho va creure!
Vaig continuar fent d’imam a Mollet fins a la següent detenció, l’any 2007.
