Amador Vega. Pensador, doctor en filosofia i catedràtic d’estètica a la UPF
Immergint-se en les tradicions místiques d’Orient i Occident, especialment a través de les narratives filosòfiques i artístiques del segle xx, Amador Vega, al llibre Tentativas sobre el vacío (Fragmenta, 2022), analitza la vocació ambivalent del «negatiu» en l’art i la literatura, i compara la tensió estructural de la impossibilitat de l’obra amb la noció de presència-absència i encarnació-metafísica de la religió. Les temptatives sobre la negativitat ens obren les portes a trobar sentit i contingent lingüístic a les obres d’art que, d’entrada, planen sobre el buit. N’oferim un fragment.
Els processos de creació i destrucció de les imatges en l’art contemporani són els que han mostrat amb més força en els nostres temps les característiques d’una religiositat còsmica, inherent als modes de comportament més elementals de l’anomenat homo religiosus. L’interès dels artistes moderns pels mons primitius resideix en la força expressiva dels seus mites, però, fonamentalment, en la comunió d’aquests amb la matèria, fins al punt que es podria afirmar que tant l’home de les societats primitives com l’artista modern senten una solidaritat enorme respecte al cosmos creat. Escultors com ara Constantin Brancusi, procedents de cultures que fins fa poc conservaven els modes tradicionals de manifestació artística, van treballar els diferents materials amb la veneració i la tècnica de les anomenades cultures primitives. La potència creadora de les imatges en l’art modern, independentment de la seva aproximació ambigua al sagrat, és deguda al fet que s’han fet càrrec d’aquella potència creadora i destructora dels mites, al mateix temps que han pogut acollir i elaborar, en les seves pròpies formes, els problemes de la història espiritual de la humanitat, tal com ho feren durant els conflictes sobre la iconoclàstia en períodes anteriors.
La capacitat sacramental de l’art modern no pot dependre de l’efecte que l’obra suscita en els observadors que s’hi aproximen amb una actitud més o menys devocional o cultual, segons la distinció formulada per Romano Guardini per a les imatges religioses. No és pas la simple expressió estètica, la que aquí ens ocupa, com tampoc no ho és la intenció de l’artista. La presència del sagrat en l’art es descobreix en la seva capacitat d’acollida dels processos rituals, així com en els processos morfològics que se’n deriven. Un exemple excepcional d’aquesta capacitat el trobem en els primers moviments de les avantguardes artístiques europees, poderosament fascinades per les troballes de les missions etnològiques a l’Àfrica i Oceania, de les quals els escrits de Carl Einstein són una bona mostra.
Aquells materials, exposats als museus i a les col·leccions de les grans capitals europees, com ara París, Londres i Berlín, van constituir el fonament per a una nova hermenèutica antropològica de la cultura: el seu gran repte va consistir a avançar vers les conclusions a partir de l’observació de la funció ritual de les imatges i dels objectes dels pobles sense tradició escrita. Però el que van ser materials etnogràfics per a estudiosos dels anys trenta ja havia representat una renovació del llenguatge en les arts plàstiques, especialment en l’escultura i la pintura. Artistes com ara Picasso ràpidament van incorporar aquells mons als seus modes de creació, cosa que canviaria no tan sols la percepció de l’art, sinó també la mirada sobre el món; efectivament, l’emergència del cubisme a Europa al llarg de les primeres dècades del segle xx va ser paral·lela al naixement de la filosofia fenomenològica a les universitats alemanyes.
Pel que fa a la concepció del sagrat al segle xx, l’art modern és el llenguatge que ha mostrat una versatilitat més acusada, i molt especialment els moviments abstractes, encara que no únicament. Tanmateix, la qüestió de la legitimitat espiritual de tals manifestacions artístiques no és el que ha de preocupar l’estudiós dels fenòmens del sagrat; en un procés morfològic, més aviat es fa imprescindible reconèixer l’estructura elemental que manifesta qualsevol «hierofania» amb la intenció de poder identificar la capacitat d’acollida de les noves formes que l’art adopta en els seus processos rituals. L’objecte al qual es ret culte entre els primitius pot servar certament alguna relació formal amb l’obra d’art moderna, però de cara a una hermenèutica plena del sagrat cal abordar, també, en quina mesura tenen cabuda en tals expressions de l’art modern els problemes característics de la representació en les religions històriques, les complexes teologies de les quals podrien no estar disposades a substituir —en els seus sistemes doctrinals— l’abstracció conceptual i especulativa que les caracteritza per una altra representació d’ordre plàstic, material i objectual.
Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí
