Text: Kristián Velásquez

Tot ve i tot va al cor del cel. En la llengua maia, Huracà (Juracán) significa ‘esperit vent, tempesta i foc’, i és conegut també com “el cor del cel”. Huracà fou un dels creadors de tot el que existeix. Viu a les boirines que hi ha damunt les aigües torrencials. Huracà és el que actualment es coneix com a constel·lació d’Orió. El seu nom varia d’una nació a una altra: Hurakan, Huracán, Tohil, Bolon Tzacab i Kauil. El cor del cel, el cor de la terra i el cor de l’aire són aspectes fonamentals de la vida, pèndols de puresa dels quals parteix, on neix i on conclou tot el que existeix; per això estem juntes totes les criatures, les que respirem i les que no respirem, i formem un tot. Això és difícil d’entendre si no estem oberts a identificar-nos amb la integritat total del món, de l’univers, del cosmos; sota el concepte de multiculturalitat en tota la seva plenitud. Des d’aquest punt de vista, mirant enrere i reprenent els moments clau del passat, jo hauria de transferir el que sento, penso i sé en l’escriptura dels meus primers ancestres…, però l’escriptura maia fou esborrada. Per què va haver de ser així? Tot es remunta a l’origen dels orígens, que emmagatzemem des de fa temps a les fulles de l’amate,1 a la pedra i, sobretot, al cor; des del 13 d’agost de l’any 3114 abans de la història de Jesús o de l’inici del calendarigregorià. En nom de “Crist”, Diego de Landa va manar que tots aquells registres físics es cremessin. Amb tot, però, no van poder evita que fossin transmesos a la nostra genètica i a les forces intrínseques del nostre cor, que es van connectar a tot ritme de temps i d’espai amb els nuclis de les energies de les quals veníem i cap a les quals anem. Després de la invasió, a partir del 1492, els espanyols van intentar evitar que es fabriqués paper d’amate. Tots els intents van fracassar, però els espanyols estaven tan entossudits en la idea nècia que es tractava de llibres de bruixeria i rituals que contenien informació satànica o demoníaca, que aquells còdexs escrits van ser ràpidament condemnats pels cristians invasors, que es van dedicar a cremar- los i eliminar-los. Només tres d’aquells còdexs han perdurat fins avui (a l’Estat espanyol, a Alemanya i a França).

El sincretisme religiós que va desencadenar la “santa inquisició” en els nostres pobles es va escriure amb sang, ens va criminalitzar i va satanitzar la nostra espiritualitat. Però no la va matar. Perquè l’energia no s’acaba.

Però els esperits dels nostres ancestres, aquells que van descobrir el propòsitde l’existència en cada tancar i obrir d’ulls, coexisteixen en la gran energia que encara manté latent l’equilibri que ens sosté. Nosaltres, el poble camperol, originari, ens mantenim fidels a la nostra identitat, als nostres sentiments, als nostres llaços de pertinença cosmogònica, a les nostres energies del passat i del futur; som condescendents amb la nostra “dignitat trepitjada”, amb els nostres somnis esquerdats però molt vius, amb la nostra espiritualitat esberlada però ardent, i amb la força dels ancians, encara que estiguin lligats per una transculturació assassina que va desembarcar i ens va copejar. Oberts a una interculturalitat harmònica possible, subsistim i, amb ganes d’alliberar- nos del sotmetiment, consumem els morts i ens aixequem. Aquesta ha estat la nostra travessia. Després de la juxtaposició que ens va imposar l’anomenada “conquista”, que fou una invasió a partir de la qual se’ns va considerar “subversius” i que no s’ha acabat, va venir la nostra aflicció. Els documents històrics redactats sobre amate durant baktuns i baktuns van ser consumits pel foc voraç de la “Santa Inquisició”, que va desencadenar el sincretisme religiós en els nostres pobles, establerta i escrita amb sang, i que ens va criminalitzar i va satanitzar la nostra espiritualitat. Però no la va matar. Perquè l’energia no s’acaba.

Ens mantenim fidels a la nostra identitat, als nostres sentiments, als nostres llaços de pertinença cosmogònica, a les nostres energies del passat i del futur.

Encara ara podem respirar l’olor de l’amate cremant-se, respirem les sagetes d’amor dels nostres ancians, i és per això que estem predisposats a contemplar de manera harmònica una societat pluricultural. Sense oblidar el passat. Una societat possible, un poble de pobles, cadascun amb la seva cultura, amb la seva manera de fer justícia, de traslladar l’harmonia natural als àmbits de la salut, la saviesa, la vida. El poble de maies i de xinques, garifunes i mestissos. La Justícia és espiritual i prové de Xibalbà o Xib’alb’a. Els esperits de Xibalbà faran justícia als éssers que van sotmetre sense pietat el poble dels nostres ancestres, així és, i a aquells que mantenen aquest tall de “llinatge” pervers i criminal, esclafant durant dècades l’harmonia d’aquest poble de pobles, vivint com a explotadors exclusius, com a monarques, nobles mancats d’essència de vitalitat, però nodrits d’aristocràcies i/o obscurantismes. I això mateix s’esdevindrà a tot el planeta. Pels fets de memòria històrica (basada en la saviesa ancestral), la nostra espiritualitat camperola té com a principis la resistència i la defensa. Aquesta resistència es nodreix dels vestigis de l’harmonia que encara tenyeixen d’esperança i de llum les nostres albades, en les quals l’ens superior és l’equilibri que guarda la vitalitat per a totes les criatures.

Som un poble de pobles –maies, xinques, garifunes i mestissos–, cadascun amb la seva cultura, amb la seva manera de fer justícia, de traslladar l’harmonia natural als àmbits de la salut, la saviesa, la vida.

En el Popol-Vuh, llibre sagrat dels nostres ancestres, es diu “que tots s’aixequin, que es cridi a tothom, que no hi hagi ni un grup, ni dos, d’entre nosaltres, que es quedi enrere en relació amb els altres”. És una crida espiritual vertiginosa que clama per la consolidació de la gran nació plurinacional formada per tots els pobles. Els vint-i-dos pobles maies que som, el poble mestís, el poble garífuna i el poble xinca, que es revitalitza amb força a l’orient del nostre país, Guatemala. Des de l’any 2012 de l’any gregorià, concretament el 22 de desembre, el dia del gran Ajaw, ha començat una fase de transcendència a l’univers, un gir en el qual l’esperit dels nostres ancestres ha estat elevat per esdevenir alliberador, i per això perviu en nosaltres el pensament d’una travessia escabrosa que ha de ser consumada i que s’anomena “lluita”. Lluita camperola per la defensa de la Mare Terra, dels germans animals, per l’ànima de les deus d’aigua, el cant dels boscos, el murmuri dels éssers celestes, el recer que ens ofereix l’obscuritat de les nits, la puresa de la boira, l’esperança de la humanitat que hauria d’ajustar-se quotidianament a la possibilitat de la igualtat, no únicament al seu proïsme, sense diferència de raça i pensament, sinó que hauria d’equilibrar la seva existència amb el dret que mereix qualsevol ésser que respira i que conspira per tal de fer possible aquesta existència.