Jordi Pigem. Filòsof i escriptor

l viatge més extraordinari i inquietant és potser el que fem quan s’acaben els dies. El monòleg més famós de Hamlet, el que arrenca amb «To be or not to be», «ser o no ser», té com a tema central aquest viatge. D’entrada, amb «To be or not to be» el príncep de Dinamarca es planteja la conveniència o no d’existir, de ser. Però aviat el monòleg passa a centrar-se en el que hi ha després de la mort, definida com «el territori inexplorat, del confí del qual | cap viatger mai no torna» («The undiscovered country from whose bourn | no traveller returns»). Pot ser que en aquest territori simplement dormim, i no passi res de res, però també pot ser que somiem, i no sabem, ai, què ens trobarem en aquests somnis: «perquè en aquest somni de la mort quins somnis poden venir […] ens ha de fer respecte» («For in that sleep of death what dreams may come […] | must give us pause»). Així que la qüestió acaba sent si el viatger té o no somnis quan travessa aquest territori, si l’ull de la ment («mind’s eye», en l’expressió que apareix sis escenes abans) segueix obert: si l’ull de la ment, pròpiament, hi és o no hi és.

Però Hamlet ja ens ha donat a entendre, en el primer acte, que l’ull de la ment segueix d’alguna manera actiu. A Hamlet se li apareix l’esperit del seu pare, recentment traspassat, per dir-li que en realitat ha estat assassinat i per fer-li saber qui n’és culpable. El príncep de Dinamarca, tan indecís en altres qüestions, troba que la ment pot tenir algun tipus de continuïtat després de la mort, en aquest territori inexplorat del que «cap viatger mai no torna». Ara bé, com a mínim un testimoni d’algú que havia fet aquest viatge era conegut en els cercles cultes, perquè ocupa el lloc més destacat de l’obra més notable del filòsof més influent d’Occident. Em refereixo a la conclusió de La República de Plató. Allà Sòcrates exposa el testimoni d’Er, un guerrer mort en combat que va despertar dotze dies després, l’alba del dia que anaven a cremar el seu cos encara incorrupte, i va relatar que se l’havia fet tornar a aquest món per tal que expliqués el que havia viscut. En mitja dotzena llarga de pàgines brillants, Plató, per boca de Sòcrates, aprofita per explicar que el que fem i com som en aquest món repercuteix en el que viurem després de la mort. També explica que l’elecció més important és la de la nova vida que viurem, perquè, llegim en aquest monument de la filosofia clàssica, cadascú escull (sovint, ai, precipitadament) la vida que li tocarà viure. Les pitjors són les vides plenes d’egoisme, sobretot les dels tirans; les millors, les vides plenes de saviesa. I Plató remarca la importància d’investigar i aprendre («ζητητὴς καὶ μαθητὴς», «zētētēs kai mathētēs») com escollir la vida més propícia, la vida que forneix, diguem-ne, el millor karma.

El salt a Orient no és ociós, perquè Plató sembla demanar per a aquest viatge una detallada guia com el Bardo Thodol tibetà, que seria concebut més de mil anys després per Padmasambhava i donat a conèixer sis segles més tard encara per Karma Lingpa. El Bardo Thodol, text fonamental de la tradició Nyigma, és popularment conegut com «El llibre tibetà dels morts», però el que el seu títol significa és ’Despertar per l’escolta en l’interval’. Aquest interval (bardo) és l’estat intermedi entre una vida i la següent (el «territori inexplorat» que esmenta Hamlet), però es pot aplicar a tota transició, inclòs l’interval entre un instant i el següent. Els tibetans consideren el Bardo Thodol «l’elixir de tots els ensenyaments», i des de fa segles el llegeixen a l’oïda dels moribunds i dels que acaben de morir per ajudar a guiar-los en aquest viatge. La frase que més sovint es reitera com a guia per a aquest viatge és «no tinguis por».

¿Què en podem dir, de tot això, vint-i-quatre segles després de Plató, dotze segles després de Padmasambhava, quatre segles després de Hamlet? Evidentment, tot això és incompatible amb la visió materialista de la vida i del món que des de fa temps s’ha imposat en la ciència i en els continguts educatius. Però la visió materialista, per molts miratges tecnològics amb què ens pugui enlluernar, és profundament incompleta: no ens ensenya a viure i només explica una petita part de la realitat. I és tan inconsistent que no té la més petita idea de com explicar el fet més immediat de la nostra existència: la consciència.

Però la bona ciència ha d’abandonar els seus pressupòsits cada vegada que troba evidències inesperades. I resulta que avui hi ha milions de persones que s’han acostat al llindar de la mort (en situacions d’aturada cardíaca, coma i altres), o que fins i tot han començat el viatge i, gràcies als avenços de la ciència mèdica, han tornat.

Algunes d’elles desperten recordant experiències insòlites que un nombre creixent d’investigadors anomena
near-death experiences («experiències properes a la mort», tot i que també poden produir-se davant una situació de perill i en altres situacions límit). Tenim milers de casos documentats per psiquiatres, cardiòlegs i altres professionals de la major credibilitat que mai no haurien imaginat que aquest fenomen fos possible.
La majoria de persones que viuen una experiència propera a la mort es troben en estat de mort cerebral, amb un electroencefalograma pla, per la qual cosa, teòricament, no haurien de tenir cap mena d’experiència o de consciència. Però «recorden» fets que van succeir a la sala després de la seva mort clínica. Encara més sorprenent és el fet que persones cegues de naixement descriguin el que succeïa al seu voltant després de la seva mort clínica, inclòs l’aspecte físic de metges i infermeres, i els colors i els detalls de la seva roba. De la mateixa manera, les persones sordes descriuen el que es deia al seu voltant.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí