«La dictadura moderna sorgeix de les ruïnes d’una estructura social i política heretada, enmig de la desolació de lleialtats trencades: és el gir desesperat d’unes comunitats que han trencat les amarres. Els homes, decebuts i desil·lusionats, desarrelats i sense equilibri, impel·lits pels temors dels que amb prou feines s’adonen de res i per flaixos d’apassionament, cerquen, àvids, un nou eix al volant del qual girar, noves fidelitats. Llurs somnis i angoixes, projectades cap al buit, s’agrupen al voltant d’una figura. És la monolatria del desert polític en què, com més patològica és la situació, menys importa el valor intrínsec de l’ídol. Els seus peus poden ser de fang, la cara inexpressiva, però el frenesí dels aduladors li atorga significat i poder.» 

Aquesta cita de Sir Lewis Namier sobre Napoleó III, el primer gran dictador modern, ens serveix per assenyalar fins a quin punt el messianisme és la perversió de l’esperança en política. Perversió és una paraula ambigua. Pot voler dir degradació, com una cosa que es podreix; pot voler dir una caricatura, còmica i penosa, infantil i decadent, i també pot voler dir l’explotació d’una necessitat, tornar un poble amb set de justícia en una gent viciosa, cínica i desesperada. El messianisme és la suma de totes tres coses.