Al principi, hi havia la paraula. També la música ha acabat sent tal com ara la coneixem a partir d’anar posant la paraula al centre de tot. Al tombant dels segles XVI i XVII, aparegué i s’imposà una manera nova de fer i pensar la música. La dita seconda prattica (o estil modern), que, a més de significar un (cert) alliberament pel que fa a les normes del contrapunt i a l’ús (i abús) de les dissonàncies, també situà la paraula, el text, en un lloc prominent de l’acte creatiu. Això canvià moltes coses.

El sacre i el profà començaren a confondre’s. Al cap i a la fi, el camí de la paraula i del text és el camí del teatre. El mot que es transmuta en gest, ja sigui corporal o musical. Totes les arts van viure una metamorfosi semblant. Bernini ho reflectí perfectament en marbre a mitjans del segle XVII en el seu Èxtasi de Santa Teresa —en què, a part de representar l’expressió extrema de dolor i plaer agermanats de santa Teresa, va envoltar la figura central de dues llotges des d’on s’aboquen, com públic d’una escena teatral, els petrificats membres de la família del cardenal Cornaro (patrocinador principal de l’obra). El que veuen (ho veiem nosaltres a les seves cares i als gestos exagerats dels seus braços) els està causant una impressió majúscula. Veiem, doncs, l’èxtasi de la santa dalt de l’escenari i la catarsi dels espectadors a les seves butaques.