Eulàlia Tort. Periodista

La seva llibertat és el progrés de tots. Periodista i activista pels drets humans: en el cas de Carme Vinyoles, són dues cares d’una mateixa moneda. Fa deu anys va cofundar l’associació Valentes i Acompanyades, que ajuda les nenes i les dones que es veuen forçades a casar-se. La feina constant i perseverant que fan ha permès que a Catalunya es presentés, el 2020, un protocol per a la prevenció, la detecció i la intervenció en el matrimoni forçat. L’objectiu és que cap dona que viu a Catalunya en sigui víctima.

¿Què és el matrimoni forçat?

És una de les més terribles vulneracions dels drets humans que pateixen les nenes, adolescents, joves i dones de molts països del món. No deixa de ser una forma de violència masclista que es produeix sota l’empara de la privacitat familiar i amb la cooperació de l’entorn que segueix la mateixa tradició, cosa que deixa les víctimes en una situació de forta vulnerabilitat i indefensió.

¿Hi ha dades sobre la prevalença del matrimoni forçat?

Sabem que afecta molt més les nenes que els nens. De fet, la taxa de matrimoni infantil dels nens equival a una cinquena part de la de les nenes. Segons dades de les Nacions Unides, en aquest moment hi ha al món 900 milions de dones que han estat casades abans de fer els 18 anys, de les quals el 50% van ser casades abans de fer els 15.

¿És un problema que podríem resoldre endarrerint l’edat legal d’accés al matrimoni?

Estem parlant d’un tema que defuig l’àmbit de la legalitat. Endarrerir l’edat d’accés legal al matrimoni és un pas endavant, però no és tan efectiu com sembla, ja que estem parlant d’unions que es produeixen en l’àmbit familiar i comunitari (en la família extensa), on hi ha prou força per escapar-se dels requisits legals, ja que de vegades es practica en poblats on l’Estat pràcticament no hi arriba. Són llocs on mana la tradició, una tradició antiga i molt arrelada que cohesiona el grup.

¿Els matrimonis són entre membres de la mateixa família?

Sí, en alguns casos. Els pares són els que escullen el marit per a la filla i sovint busquen entre els oncles, ja siguin de la família directa, de la família extensa o, com a mínim, del mateix grup ètnic. I això ho fan perquè reforça la identitat de grup.

¿Et refereixes a mantenir la puresa dels vincles?

Són comunitats molt compactes on els rols estan molt definits. Les persones grans manen i decideixen el que és millor per a les persones joves. I els homes manen sobre el que és millor per a les dones. Estem davant de pràctiques antigues de caire patriarcal, en què els homes prenen decisions i les dones obeeixen.

¿Les dones assumeixen aquest paper?

Hi ha dones que idealitzen el matrimoni perquè han estat educades en aquest sentit. Porten tota la vida sentint com ha de ser una «bona dona», com s’ha de comportar, la importància de la modèstia, de tapar-se, d’obeir els pares… La mare és qui s’ocupa d’aquesta tasca educativa. De fet, acostumen a ser molt estrictes, perquè, d’alguna manera, els hi va la vida. Si una noia s’escapa, defuig la tradició i, per exemple, ve a Valentes i Acompanyades en recerca de suport, la mare en serà la culpable als ulls de la comunitat. Diran que no ha estat capaç de fer bé la seva feina. Sobre ella recauran estigmes i l’exclouran de certes cerimònies importants com assistir a casaments o netejar el cos d’un difunt. No complir bé amb la seva funció pot suposar, en alguns casos, l’exclusió de la comunitat.

Estigmatitzades.

Estem parlant de dones que també van ser casades contra la seva voluntat i que, a hores d’ara, quan ja han complert amb el seu rol, i després d’haver patit també molt elles, esperen ser respectades i adquirir el reconeixement que correspon a les persones grans dins del grup. Però, esclar, si la filla es rebel·la, es carrega el «prestigi» de la mare.

Això afegeix una pressió extraordinària a aquestes noies.

Evidentment. Aquestes noies afronten un conflicte entre les normes de comportament de la cultura d’origen dels seus pares i les de Catalunya, ja que la majoria han socialitzat i s’han educat aquí.

Fer cas del que diu la família o teixir un projecte vital…

És un conflicte amb la comunitat que també té una dimensió personal. La noia es pregunta: «¿Què faig? ¿He de deixar la família perquè no accepten que no em casi? ¿Però on aniré?» També apareixen les preguntes sobre el benestar de la mare o de les germanes: «¿Què els passarà a elles, si jo marxo? ¿Les controlaran més? ¿Les enviaran al país d’origen per evitar que també vulguin seguir un camí lliure?»

Estic aclaparada per la seva valentia, realment.

En aquest sentit, és fonamental el paper del que nosaltres anomenem referents, és a dir, noies que ja han viscut aquesta situació, que se n’han sortit i amb qui comparteixen la cultura d’origen. Són noies que han passat per Valentes i Acompanyades i que, com a dones lliures, ens ajuden a acompanyar les noies que decideixen escollir el seu projecte de vida i es rebel·len contra un destí marcat.

Les referents són un mirall on poden mirar-se.

Sí. També vull posar en valor que, a vegades, la resistència i el coratge d’una noia fa que la seva mare, si està empoderada i té recursos personals, s’acabi separant del marit i emprengui el seu propi camí. És una part molt bonica de la nostra feina quan ens trobem que les filles fan d’educadores de les mares.

¿Hem de vincular els matrimonis forçats a la migració a casa nostra?

La migració porta moltes coses positives, però també algunes pràctiques que no ho són tant. Ara bé, si mirem enrere, les societats europees occidentals també practicaven aquests matrimonis no fa tant temps. De petita, a l’escola, escoltàvem la cançó «Rossinyol que vas a França», una cançó que parla d’una dona mal maridada. O pensa en la literatura espanyola i com d’habituals són les dones mal casades.

¿Quin paper hi fa la religió?

Diria que és quelcom que s’utilitza. La majoria de noies que acompanyem són musulmanes, i, si ens fixem en l’islam, enlloc es diu que el matrimoni pugui celebrar-se sense consentiment. De fet, així ho afirmen totes les religions. Tampoc no es diu que, si els pares t’obliguen a casar-te, hagis d’obeir-los. Ara bé, des que ha arribat a Catalunya una versió més conservadora de l’islam originària de l’Aràbia Saudita, s’atribueixen a la religió prerrogatives que no hauria de tenir.

¿Per exemple…?

El vestir-se. S’aprofiten de la moral, prediquen que les dones han de ser modestes, que no han d’aixecar la veu, que no han de tenir opinions o que, si les tenen, primer cal escoltar les del pare i les del marit. Les eduquen per obeir.

Un rol de gènere basat en la submissió.

Sí, i això impacta en la qüestió del matrimoni. Quan a la noia li proposen casar-se, és molt possible que tingui assumida l’obediència al que diuen els pares, l’obediència cega a la comunitat. I no complir amb les expectatives suposa que et diguin «mala musulmana», «mala africana», «que te’n vas a la cultura dels blancs», «que tindràs una família desestructurada», «que et deixaran sola»…

¿No és un tema, doncs, de religió, sinó de tradició?

Diria que hi ha qui utilitza la religió en la conformació d’aquest model de dona submisa.

No sé si sempre s’entén.

Crec que, com a defensores dels drets humans i dels drets de les dones, això ho hem de poder dir sense cap problema. Hem de ser proactives a l’hora d’atendre les persones que volen liderar canvis i no deixar-nos jutjar, atemorir o acomplexar en dir que el matrimoni forçat és una violència masclista intolerable.

¿Com són les noies que acompanyeu?

Tenen un perfil molt divers. En la nostra experiència arreu de Catalunya, sí que et puc dir que ara atenem molts casos de noies asiàtiques, però també moltes d’origen africà. L’element comú és la cultura patriarcal, en què els homes i les dones tenen un valor i un rol diferent.

¿Quantes noies acompanyeu?

A la nostra xarxa de pisos, actualment tenim 12 noies, i n’hi ha 3 més en llista d’espera perquè no tenim places lliures. Durant els deu anys de trajectòria de Valentes i Acompanyades, hem atès un total de 260 noies, però la situació d’ara és molt diferent de la de l’inici.

¿Com va començar l’associació?

L’inici de tot plegat es remunta a fa uns quinze anys, quan la filla d’un amic, que tenia 16 anys i era nascuda a Catalunya, em va demanar ajuda. Em va confessar que el seu pare —un bon amic meu— se la volia endur al país d’origen per casar-la. En aquell moment, ella estava estudiant un cicle formatiu i, esclar, no volia marxar de cap de les maneres. Aquest va ser el meu primer contacte amb la realitat dels matrimonis forçats, i la veritat és que no m’ho podia creure. Vam intentar ajudar-la, però no va ser fàcil, perquè en aquell moment no hi havia recursos específics. El cas va acabar en mans d’una jutgessa que, per sort, va evitar que fes el viatge. Ella va ser la nostra primera noia atesa i la nostra primera referent.

La filla d’un amic…

Sí, va ser quelcom inimaginable per mi. Em va explicar situacions que vivia a casa, em va parlar de les amigues, del que vivien les companyes d’institut… Vam decidir fer un treball de camp i ens vam adonar que el seu cas no era anecdòtic, sinó que estàvem davant un problema generalitzat.

No veiem el que tenim al davant.

Realment, no; almenys, jo no. Fins aleshores havia anat com a convidada a molts casaments i no m’adonava que probablement alguns eren matrimonis forçats. Quan algú te’n parla, desenterra casos i t’explica situacions, llavors vas pel carrer observant el teu entorn d’una manera diferent. Així va néixer l’associació el 2014.

Heu fet molt camí.

Hem fet un treball en xarxa molt important amb el sector educatiu, els mossos d’esquadra, els serveis socials, els jutjats… Posem molt èmfasi en els docents perquè són els que tenen més oportunitats de passar hores amb les noies i, per tant, tenen més capacitat per detectar casos. Hi ha hagut algun cas d’un mestre que ha sospitat alguna cosa i ens ha demanat orientació. Hi ha situacions en què no podem veure la noia perquè estan molt controlades i vigilades pels pares i els germans. Doncs bé, ens coordinem amb l’escola i trobem un despatx per parlar amb ella dins l’horari lectiu sense que la família ho sospiti. D’altres són retingudes —segrestades, en diria— a casa i és molt difícil accedir-hi. També fem, a partir de la nostra expertesa, sessions informatives i formatives, i tallers de conscienciació a homes i dones.

¿Què oferiu a les noies?

A més d’habitatge quan cal, un pla de treball individualitzat i acompanyament afectiu. Arriben amb un trauma molt fort perquè s’han vist obligades a deixar la família. Algunes han patit maltractaments, i la majoria, xantatges emocionals, coaccions molt fortes. Gestionar això és dur i dolorós; n’hi ha que estan molt espantades, tot i la seva valentia. Necessiten saber que aquí estaran acompanyades, que és un lloc on són valorades, on se les aprecia per la vida que han tingut i on comptaran amb la nostra ajuda per tirar endavant com a dones lliures. I moltes, al cap d’un temps, quan se senten més fortes i segures, fan el possible per donar suport a d’altres que es troben en la mateixa situació. Aquest és el principal valor de l’associació: la solidaritat entre elles i tot el que són capaces d’ensenyar-nos. Elles reben i donen, i sense la seva llibertat la societat es perd les seves aportacions al progrés col·lectiu, un aspecte que entenem que és de cabdal importància. Ens necessiten i les necessitem.

Pots llegir l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí