Entre l’ofec i la tendresa

Clara Fons i Duocastella. Directora

El Pere va interessar-se pel sufisme una setmana després que el seu cosí, jove com ell, perdés la vida en un accident de trànsit. L’Alèxia va començar el camí hinduista quan buscava respostes que expliquessin per què el seu home l’havia deixat per anar-se’n amb una altra. La Mònica va ser una altra transitant per la malaltia. I el Cristian…, al Cristian li va canviar la vida quan va fer saber als seus pares que, en realitat, li agradaven els homes.

Hi ha circumstàncies o camins personals que sovint són el motor de grans canvis existencials. T’empenyen a convertir-te. No cal que sigui a una religió, però sí que habitualment suposen un tomb, un gir de volant en el camí interior de cadascú. Durant aquest temps, sol haver-hi un sentiment de vulnerabilitat molt accentuat. I, alhora, també una certa tendresa. La tendresa de qui no domina el traç, la tendresa del que no sap on agafar-se perquè tot el crema, la tendresa d’allò que continua bategant malgrat tot.

En aquests moments, plens de dolor, aquells que no es resisteixen, s’entreguen. Es lliuren a la vida, a Déu, al dubte, a la mort. I, en aquest lliurament —sovint involuntari—, es reverteix, sense esperar-ho, la sensació de gàbia, d’ofec, d’asfíxia. És l’oportunitat perquè s’estreni alguna cosa, més enllà dels límits que abans podies imaginar. És, sens dubte, una manera nova de ser en el món. Amb o sense religió.

El Pere no s’havia plantejat mai fer-se musulmà, ni l’Alèxia conèixer els viaranys de l’espiritualitat hindú, ni la Mònica era conscient del canvi que li generaria saber que la vida se li acabava, ni el Cristian s’imaginava com seria viure sense el pes d’haver-se d’amagar. Però sentir-se al límit els va obrir nous camins.

La monja budista Pema Chödrön explica que, quan tot s’ensorra i estem a punt de no se sap què, hem de ser capaços de quedar-nos en aquell punt, en aquest límit, i no concretar. Aquesta mirada, em sembla, no té gaire a veure amb el desig de canvi ni amb l’esperança, sinó que justament el que proposa és el repte d’instal·lar-nos sense presses en un llindar on ni l’esperança ni la por ens arrosseguin a la riba.

El camí espiritual deu ser aquest. Un que no et porta ni et promet cap lloc màgic ni esplèndid, sinó aquell que, també en situacions de conversió, t’ajuda a conviure confiadament amb la incertesa.


Relacionados