Jordi Pigem. Filòsof i escriptor, autor de Pandèmia i postveritat
Molts deveu conèixer la pel·lícula Don’t look up («No miris amunt», 2021). Per als que no l’heu vist, és una enginyosa sàtira de la banalitat i la corrupció del món contemporani. Un amic em va recomanar veure-la perquè, deia, té molta relació amb les formes de corrupció de la política, l’economia i la comunicació que denuncio a Pandèmia i postveritat (Fragmenta). Aquesta pel·lícula sovint es considera una metàfora de la nostra inacció davant del canvi climàtic, però l’amic hi veia reflectit un problema global més urgent: la nostra incapacitat d’adonar-nos del totalitarisme disfressat de mesures sanitàries que s’ha començat a imposar des de dalt.
Em va semblar poc probable que aquesta pel·lícula de moda pogués interpretar-se així. Però vet aquí que sí: és una sàtira brillant del tecnocapitalisme desbocat; de la boirassa de la postveritat que desfigura la percepció de totes les coses; de l’imperi de les distraccions; d’un món de nihilisme, hedonisme i vides sense sentit; dels miratges tecnològics alienants; de la banalitat i la corrupció dels grans mitjans de comunicació; de la política com a mera gestió de les aparences, i de la incapacitat col·lectiva de veure el que és evident (d’aquí el títol: No miris amunt —és a dir, no miris, no vegis el que és evident).
Tot això és una bona radiografia de molts problemes que el món tenia des de fa temps i que s’han intensificat en els darrers anys. Hi ha tot de persones i entitats que anteposen els seus interessos particulars al bé de la humanitat: mantenir-se en el poder com sigui (els polítics), entretenir l’audiència com sigui (els mitjans de comunicació), guanyar diners com sigui (les grans multinacionals). A partir d’ara, haurem de confiar molt menys en els grans líders polítics, en els grans mitjans de comunicació i en les grans multinacionals. A la pel·lícula, quan el que es volia ocultar es torna manifestament evident, ja és massa tard. «Fucking lied to us!» («Ens han mentit fotudament!»), exclama un dels molts que s’havien cregut la narrativa oficial.
El poder dels mitjans de comunicació i la censura d’opinions alternatives fa avui més fàcil que mai crear estats d’hipnosi col·lectiva. La hipnosi no és cap broma. S’han fet amb èxit, repetidament, operacions quirúrgiques en pacients sense anestesiar que havien estat hipnotitzats. Tampoc no és cap broma la dimensió col·lectiva de la ment. Els corrents psicològics predominants assumeixen de manera gairebé dogmàtica que la ment humana és generada per un òrgan biològic (el cervell) i que és individual i intransferible. Això és comprensible dins l’orientació materialista del coneixement que predomina des de fa segles, que fa creure que una cosa és més real com més tangible, aïllable i quantificable. Això ha permès desenvolupar molts prodigis tecnològics, però també ha donat lloc a un creixent procés de cosificació del món… que a la llarga acaba conduint a la cosificació i alienació de les persones.
Tota societat és més que una mera suma de realitats individuals o materials. Les persones som sempre membres de xarxes de relacions col·lectives i integrants de comunitats vitals. No renunciarem a la condició de persona ni als drets individuals, però de la mateixa manera que no hi ha comunitat sense persones que la componguin, tampoc no hi ha individu sense el context social en què s’inscriu el curs de la seva vida. Ja Aristòtil definia l’ésser humà com a zoon politikon (l’ésser viu que viu a la polis, és a dir, a la ciutat o en societat). Tan real és la comunitat com l’individu. O potser ho és més. L’antropòleg Marshall Sahlins ha mostrat com la nostra visió del món centrada en l’individu no té sentit des de la perspectiva de la immensa majoria de les cultures humanes, per les quals la condició humana és inseparable de la condició social. Com ho era per Aristòtil. Però en un món cada vegada més individualista s’ha anat perdent el sentit de la vida col·lectiva. Émile Durkheim, el gran sociòleg francès, alertava ja a finals del segle XIX que en les societats modernes no hi ha un veritable sentit de comunitat i que l’únic que tenim és «una pols desordenada d’individus» sense altre vincle que la supervisió de l’estat.
