Patricia Dopazo
Editora de la revista Soberanía Alimentaria
LA PRECARITZACIÓ DE LES CONDICIONS DE VIDA ENS FA MENYS LLIURES PER PRENDRE DECISIONS
L’altre dia, al grup de consum, vaig trobar-me Isa, una de les llauradores que ens proveeix de producte fresc. La conec des d’abans que començara a viure del camp, i sempre que ens veiem ens fem una bona abraçada. Quan vaig preguntar-li com anava tot, li va canviar la cara i em va dir que estava començant a perdre la motivació. Em va sorprendre molt, perquè Isa és una dona amb molta energia, d’aquelles que, després de compartir una estona, notes que t’ha deixat un poc de la seua força.
Coneixem de primera mà el llarg camí que va recórrer Isa fins que va poder començar a treballar de llauradora, i recorde que sempre déiem que es podria escriure un còmic amb totes eixes aventures. Trobar la terra va ser el primer obstacle de tots. Ella no podia creure que, amb tants bancals abandonats, cap propietari li’n volguera cedir l’ús o almenys llogar-los a un preu assequible. Quan finalment va aconseguir la terra, va haver de netejar la séquia de reg i posar-se d’acord amb la resta de regants per al seu torn d’aigua. Tots eren homes grans, i sembla que no va ser fàcil que se la prengueren seriosament. Va donar-se d’alta en el règim agrari, va contactar grups de consum i botigues que podien apreciar el seu producte agroecològic i va demanar un xicotet préstec solidari per comprar una furgoneta. Va fer mil malabarismes amb la rendibilitat per tal d’obtindre un sou mínimament digne. Els primers anys la terra no estava preparada per a parir horta i va haver de treballar-la amb estima i nodrir-la amb prou de matèria orgànica que va aconseguir d’un pastor proper. Després van arribar els conills, que van fer perdre algunes collites i fins i tot li van fer invertir en tanques. I els colps de calor i fred quan no toca, i les discussions amb els productors de cítrics dels voltants que ruixaven producte químic… Fer horta a un territori rural amb tradició agrària i minifundista esdevenia una travessia contra corrent.
Em va contar que el millor dels seus clients, la botiga del poble, li havia tornat més de la mitat del producte. Des de fa un temps duien també verdures d’un distribuïdor amb preus més barats, i encara que a molta gent del poble li agrada comprar el producte d’Isa, havia de “mirar la seua economia”. Aquests canvis trencaven per complet la seua fràgil estabilitat econòmica. “Em pose malalta cada vegada que arribe i veig encisams embolicats amb plàstic a eixe preu”, va dir negant lentament amb el cap.
Quan tornava a casa, no podia apartar del meu pensament la imatge dels dos tipus d’encisams i els dos preus. Estava segura que cada cèntim del preu del producte d’Isa estava justificat i raonat. Ella de vegades feia xarrades explicant el seu projecte amb total transparència. Esbrinar què hi ha darrere de cada cèntim de l’altre preu més baix suposa gairebé una investigació periodística, però ja en coneixia la resposta.
¿Com és que la majoria de la gent no coneix aquestes realitats? ¿Com de lluny estem dels processos de producció dels aliments i de la mateixa terra? Pensava, tanmateix, que la responsabilitat d’aquesta situació injusta no és de qui ha de mirar amb angoixa les seues despeses, estalviar en alimentació i adquirir productes del mateix sistema que empobreix les persones i explota els territoris. És un cercle que es retroalimenta. La precarització de les condicions de vida ens fa menys lliures per prendre decisions, i no només en el consum. Els treballs per trencar aquest cercle troben infinitat d’obstacles en tots els àmbits de la vida, però l’altre dia vaig pensar que potser en l’àmbit de l’alimentació aquestes dificultats tenen un caire especial, perquè són treballs íntimament i directament relacionats amb la terra, que reconstrueixen vincles que hem perdut.
Haurà d’arribar el dia en què tothom tinguem a prop persones llauradores o ramaderes a qui fer una abraçada i preguntar com va la vida. Potser això serà un dels indicadors que hem aconseguit sacsejar-ho tot.
