“Si la regues massa sovint, s’ofegarà; si no li dones prou aigua, s’assecarà. I que tingui llum, però a estones, que, si no, no et florirà. La seva felicitat i la teva només depenen de tu”, em va dir la noia de la floristeria, quan jo ja sortia per la porta abraçant
la planta de nova adquisició.

No vaig poder evitar pensar que ens estem passant de rosca amb la moda dels llibres d’autoajuda, la cultura del pensament positiu i la sobrevaloració (acompanyada, paradoxalment, de la frivolització) de la felicitat. Només faltava que aquella noia desconeguda em digués que havia de sortir de la meva zona de confort.

En aquesta tendència hiperresponsable de creixement personal i d’imposició d’una felicitat permanent, hi trobo a faltar, cada vegada més, la necessitat de tenir en compte i de posar en valor el pas del temps. La immediatesa, sempre, no és bona, possible ni desitjable. Que no necessita temps, la pera, per madurar? El riu per arribar al mar o el blat per germinar? Igualment, ens cal a nosaltres un temps de tristesa, de dolor, d’indignació i, fins i tot, de desconsol. Ens cal temps per fer un bon amic, per pair un error, per acollir una malaltia.

Un temps que, és clar, és relatiu. Perquè encara que a Occident comptem amb hores, minuts i segons, el temps només existeix a la ment de cadascú i es modifica depenent de la perspectiva. Varia en funció del nostre estat anímic, de la tradició a la qual pertanyem i del vincle afectiu i d’atracció que tenim amb qui compartim aquest temps.

La planta que vaig comprar necessita aigua i sol per créixer. I també li convé temps. Aigua, sol i temps –el mateix que necessitem tu i jo– en la mesura justa per poder florir.

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal