Júlia Prunés Massaguer
La neurociència ha pogut demostrar que naixem dissenyats per connectar amb les emocions dels altres, que som capaços d’experimentar el seu malestar i el seu dolor gairebé com si fossin nostres, i ho fem gràcies a unes neurones que reprodueixen en el nostre cervell tot allò que els veiem fer o sentir. Les responsables d’aquest contagi emocional són les neurones mirall.
Això ens podria fer creure que l’empatia és una virtut innata –vaja, que ens ve donada de sèrie–, però no és ben bé així; cal educar-la des del primer dia, des del naixement. És cert que a vegades es fa difícil connectar amb les emocions desbordants d’un nadó i acompanyar-les quan fa setmanes que no dormim ni una nit sencera. Ara bé, atendre una criatura quan plora, escoltar-la i respondre a les seves necessitats d’afecte i de seguretat és més important del que sembla. Per començar, l’empatia s’educa amb l’exemple, i deixar-los plorar sols perquè “aprenguin” a dormir o ignorar-los amb la intenció de corregir segons quines “conductes”, com proposen alguns “mètodes” mal anomenats educatius, no és el més encertat.
Per sintonitzar amb les emocions dels altres, primer cal que aprenguem a connectar amb les nostres, per això és tan necessari que ensenyem als nens i a les nenes a identificar-les des de ben petits, que puguin diferenciar les que els fan sentir bé de les que no, i anomenar-les pel seu nom. És natural que a vegades sentim l’impuls de protegir-los d’emocions com ara la por, la incertesa, la tristesa, la frustració o fins i tot l’enuig, però no els fem cap favor evitant-los el mal tràngol; al contrari, cal que acollim les seves emocions amb naturalitat i que els ensenyem a gestionar-les. Sempre és més fàcil comprendre com se sent l’altre i què necessita si abans hem passat per una situació similar i ens n’hem pogut sortir.
Hi ha dies que el contagi emocional és tan intens que se’ns emporta i perdem el control, i és que posar-nos en el lloc de l’altre no sempre és tan senzill com voldríem. A vegades, el dolor d’algú proper ens impacta i se’ns fa insuportable, i aleshores, incapaços de regular el nostre sofriment, ens n’allunyem. Això és especialment dolorós per a qui pateix, que segurament ens necessita més que mai al seu costat. L’empatia té aquestes coses; si no sabem què fer-ne, de les nostres emocions, és gairebé impossible que aconseguim acompanyar les d’algú altre.
