Marta Burguet i Arfelis
Entràvem a classe, 6è d’EGB d’inicis dels vuitanta. La tutora ens proposava 15 minuts d’una activitat que ens sobtava. Ens convidava a restar en silenci, adonar-nos de com estàvem asseguts i tancar els ulls. Una suau música de fons. La pràctica consistia a fer atenció al cos, tot començant per la respiració. Breus exercicis d’inspirar i expirar, amb una cadència suau. Mentre hi anàvem entrant, ens proposava que ens adonéssim de la nostra corporeïtat. Començava pels peus, el contacte de la pell amb el mitjó…, fins a arribar als cabells, els ulls, el rostre… Els darrers dos minuts, una frase de santa Teresa –l’escola era teresiana–, o bé de l’evangeli, o bé dels relats de Mello. Així, dia rere dia, passés el que passés, els 15 minuts eren inamovibles. Un exercici repetitiu que es va convertir en hàbit. Una pràctica diària durant tres cursos d’EGB, fins al 8è d’aleshores. Va caldre perseverança per part de la nostra mestra, una dona laica amb clares conviccions pedagògiques. Perseverança davant el centre, les famílies i les seves alumnes, ja que de bon matí ens sorprenia aquella proposta i no sempre ens era de bon grat. Tot i el nostre desconcert, ella persistia. Amb el temps, se’ns va fer sintònica. Al cap dels anys, com m’ha servit! Com l’he deixat i hi he retornat, alhora, en diferents moments de la vida!
Trenta-set anys després en diem pedagogia de la interioritat. Llavors era una pràctica innovadora que es feia estranya als ulls de la mateixa institució educativa, però que alguns agrairem tota la vida. El bon mestratge deixa empremta.
Tot un ventall de pedagogies de la interioritat que proposen anar endins, connectar amb el més genuí de cadascú, perquè és d’allí d’on podrà sorgir el sentit de tot plegat, amb disposició a l’enfora.
El treball de la interioritat permet triar entre ser de manera conscient, o no ser conscients de ser. I implica fer atenció, restar a l’aguait i percebre.
