Gemma Ventura Farré. Periodista

La Victoria, de 37 anys, i la seva filla Masha, de 13, són de Kíiv i van arribar a la platja de Sant Salvador (el Vendrell) al maig. Tenen una habitació a l’hotel on s’han refugiat tres-cents ucraïnesos.

¿Recordes com va començar tot?

Era el 24 de febrer. Estava dormint. Devien ser les cinc de la matinada quan les bombes em van despertar. Queien a vint quilòmetres de casa. No sabia què fer. Al Facebook tenia un missatge d’una amiga: «La guerra ha començat.» No entenia res. Vaig trucar a la meva mare, a la meva parella, que viu a Londres. No m’ho podia creure. Jo vivia amb la meva filla i el primer dia no sabíem què fer. Em vaig dir: «D’acord, esperem tres o quatre dies a veure què passa.» Però el segon dia vam començar a rebre informació que deia que els soldats russos s’estaven apropant. I em vaig adonar que, com més esperéssim, més en perill estaríem. Vam decidir marxar cap a la frontera de Polònia. Però hi havia un problema força gros: la gasolina. Hi havia gent que s’havia quedat sense i havia hagut de deixar el cotxe i continuar caminant.

¿Què vau fer?

Pensava que podria aguantar i comprar-ne durant el camí, però a les gasolineres hi havia cues d’hores. Vaig anar a casa de la meva mare i hi vaig deixar el cotxe. La meva mare no va voler venir amb nosaltres; encara ara, cada cop que li truco, li demano que vingui ni que sigui dues setmanes, i no ho vol. Vam marxar amb el cotxe d’una amiga que anava a Polònia. A la frontera hi havia 25 quilòmetres de cua. Hi havia carreteres més ràpides entre els boscos. La família d’un company d’escola de la Masha va agafar-ne una i va morir perquè era per on venien els soldats russos.

En el moment de marxar, ¿què vas endur-te de casa?

No sabia per quant temps havia de fer la maleta ni on anàvem ni què necessitaria. Vaig agafar fins i tot estris de cuina. Era l’hivern, feia fred i anàvem molt abrigats, i vaig dir-me: «D’acord, per a la primavera hauríem d’agafar pantalons curts, samarretes.» I en l’estiu no hi vaig pensar. Però a casa de la meva mare, a part del cotxe, hi vaig haver de deixar la majoria de coses perquè necessitàvem carregar el cotxe de la meva amiga de garrafes de gasolina que ella havia trobat.

¿I els diners?

Això va ser terrible. El primer dia tothom ho provava, però no podíem treure’n. Només podem pagar amb la targeta. Per sort, tinc els diners que tenia allà, però no tothom té la mateixa quantitat. I, com que no hi ha ingressos, van disminuint.

¿Quina feina feies?

Fa temps havia treballat en un banc, i ara treballava portant estudiants immigrants a Ucraïna.

¿Com vau arribar a Polònia?

La frontera estava pleníssima de gent. Mai no havia vist res igual. Vam anar a un hotel gratuït i, des d’allà, amb la Masha, vam dir: «Anirem a Alemanya, només per veure com està tot per allà.» A Ucraïna sempre hem tingut molta admiració per aquest país. I vam dir-nos: «Si hi estem bé, ens hi quedarem; si no, en buscarem un altre.»

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí