Text: Laia Montserrat

Fa un dia gris, però no plourà. Els núvols contenen l’expressió i tan sols filtren una llum que esborra les ombres, tot creant una realitat homogènia i sense matisos. 

Una brisa suau mou lleugerament les fulles dels arbres.

Algú ha posat una música que sona propera. És una cançó melòdica, una veu suau que gairebé parla més que no canta. Ja ha callat, tan sols ha estat una cançó.

A la llunyania, les gavines criden en el seu llenguatge estrident difuminat per la distància. 

La sensació és d’una pau infinita.
La tranquil·litat d’un mar en calma.

Dos nens vestits de color taronja fluorescent acaben de passar i han deixat una estela taronja a la meva retina.
Com apareguts d’un cop de pinzell sobre el paisatge sense ombres, ara criden i juguen a jocs que trenquen la grisor. 

Molesten?

Que poc que ens cal per instal·lar-nos en un estat i quedar identificats amb el que vivim.
“Han trencat la pau del meu esperit”, diem. Com si això fora possible. Com si algú tingués el do de penetrar en nosaltres i alterar una condició que ens conforma. 

Qui em pot donar o treure la pau, si no soc jo qui la conrea dia a dia, minut a minut en mi mateix?

Algú s’ha posat a fer feina amb una màquina. Els crits dels nens queden ocults pel soroll que fa. 

El cel segueix amb la seva llum plana, sense ombres. El vent, més suau, encara. L’instant exhala una tranquil·litat subratllada pels sorolls.