Clara Fons i Duocastella

Fa uns quants anys, a casa vam decidir posar vaques per netejar el sotabosc i, així, reduir la carrega combustible en cas d’incendi forestal. Una mesura preventiva mes feta en un territori on els que hi vivim hem estat sempre a primera línia en l’extinció dels focs al bosc.

Amb el temps, els vedells d’aquestes vaques han servit per oferir carn de pastura ecològica directament al consumidor; la millor alternativa per aquells que mengen carn vist als ulls d’algú que era vegetariana.

Actualment, les demandes de consumidors finals s’han triplicat respecte a abans del confinament; una crescuda compartida amb els nostres veïns i veïnes: la verdura que cultiva l’Alfons, els ous que recull la Gemma, la farina que mol la Marta o la llet que ofereix el Joan.

Per primer cop des de fa dècades —i per estricta necessitat—, s’ha posat en valor el consum del producte local d’una manera mes o menys generalitzada. S’ha escurçat, per fi, la distancia real entre “el camp” i la ciutat. I el que es mes important: fent-ho s’ha donat vida al territori, perquè menjar productes locals no es només una qüestió de paladar.

Per pura supervivència, des de la ciutat es comença a entendre la importància del sector primari, que durant molts anys s’ha mirat per sobre de les espatlles o des d’una perspectiva exclusivament bucòlica, poc comprensiva amb la realitat que vivim a pagès: despoblament, mala connexió o inexistència d’acces a Internet, manca d’oportunitats, mala xarxa de transport públic, falta de personal sanitari i un llarg etcètera.

Aquesta mirada urbanocèntrica la vivim gairebé sempre que volem innovar a pagès, però també quan intentem viure dignament: topem amb lleis i burocràcia feta en despatxos que perd tot el sentit quan aterra al territori. Ha passat igual amb les mesures que es van adoptar durant les primeres setmanes de confinament i que s’han anat ajustant quan ens hem fet conscients de la diversitat territorial.

Paradoxalment, estem en el moment idoni per teixir vincles duradors entre la ciutat i el mon rural. Només es podrà abastir la metròpoli i mantenir el pulmó verd de Catalunya si es pot viure a pagès i si, qui hi viu, s’hi pot guanyar la vida. Fem-ho possible.

Clara Fons i Duocastella
Directora