Jordi Pigem. Filòsof i escriptor, autor de Pandèmia i postveritat
Sovint sentim a parlar de teories de la conspiració. Etimològicament, con-spiració evoca l’acte de compartir la respiració, d’unir l’alè, de la mateixa manera que con-còrdia remet a la unió dels cors. La conspiratio llatina podia tenir un sentit perfectament positiu. Ciceró, a les Catilinàries, lloa la conspirationem bonorum omnium, la «unanimitat de tots els bons». Ivan Illich va explicar moltes vegades que, entre els primers cristians, la conspiratio era un moment clau de l’eucaristia: un solemne bes litúrgic, a la boca, amb què compartien el seu alè, reforçaven els vincles de la seva comunitat corporalment i espiritualment encarnada, i simbolitzaven la participació en l’alè de Déu.
Avui conspiració s’utilitza sobretot en el sentit pejoratiu de ‘conxorxa’. Però el primer sentit de conspirar que dona el diccionari de l’IEC és ‘tendir a un fi comú’, amb un exemple que ja voldríem que fos real: «Tots conspiraven al bé comú.» Veure conxorxes per tot arreu seria paranoic, però creure que, en un món tan complicat com el nostre, mai no hi ha conxorxes i sempre se’ns diu la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, seria d’una ingenuïtat extrema. Per trobar la sana via mitjana entre un extrem i l’altre cal estar alerta i mantenir desperta la capacitat de discerniment.
Per exemple, si no parem prou atenció, podríem creure que el propòsit de l’existència consisteix, sobretot, a consumir cada vegada més. És una creença absurda, vista des de qualsevol tradició de saviesa, i contraproduent, com mostren la psicologia i la sociologia, però és com si bona part de la informació que ens arriba, a través de la publicitat i dels grans mitjans de comunicació, «conspirés» per fer-nos creure que som al món per consumir. No es tracta de cap conspiració orquestrada per un personatge malèvol amb nom i cognom, sinó que és el resultat d’una confluència d’interessos creats, impulsats pels tres sospitosos habituals: cobdícia, corrupció i inconsciència.
Si no estem prou desperts, també podem arribar a creure que no som res més que simples combinacions d’àtoms i molècules, i que l’existència no té cap sentit més enllà del que és mesurable i material. Podem creure que l’únic important és el que diuen les dades, no el que ens diu el cor.
I podem arribar a creure que en un món com el nostre, amb recursos finits, el creixement econòmic pot continuar per sempre.
O podem creure que la creixent desigualtat entre països enriquits i països empobrits té alguna mena de sentit, quan en la majoria de casos resulta de processos d’explotació (colonial i postcolonial) extremament injustos.
O podem creure que l’energia nuclear és segura, tot i que ningú no sap ben bé què fer amb Txernòbil i Fukushima, ni amb els residus que les centrals nuclears produeixen cada dia i que són mortalment tòxics en quantitats microscòpiques durant milers d’anys. (El plutoni 239 té un període de semidesintegració de 24.110 anys. La radioactivitat del plutoni 239 que produeixen les nostres centrals nuclears l’any 2021 haurà caigut a la meitat l’any 26131, i a una quarta part l’any 50241. ¿Hi ha alguna obra de ciència-ficció que arribi tan lluny?)
O podem creure que, com més tecnologies tinguem, tot anirà millor, en tots els casos. Si alguna tecnologia genera noves formes de contaminació i deshumanització, ja vindrà a arreglar-ho una altra tecnologia (que potser generarà formes pitjors de contaminació i deshumanització).
Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí
