Cada pedra que trobes al camí és una ocasió per reflexionar, per observar, per aprendre humilitat, sentir més la terra o aquietar-te. A les pedres t’hi asseus, amb les pedres ensopegues. Construeixes temples o cabanes. Te les penges al coll. Hi jugues.

Totes les pedres són precioses, ja que guarden dins seu un secret per nosaltres indesxifrable: el secret de la presència. Tenen una vida que no podem comprendre, de tan callada com és.

En el camí de l’espiritualitat, elles van davant nostre. Ens mostren per on hem d’anar. Elles saben ser magma, o ser transparents. O ser pols. Saben deixar-se cobrir de líquens, saben brillar al sol. Saben esperar segles. Saben rodolar. També saben ser muntanya.

Si ets a la ciutat, tal vegada et pot semblar que no hi ha pedres al teu voltant. Però, observa-ho bé. Les pedres tenen també una gran capacitat de transformació. Si estàs envoltat de ciment, també t’envolten pedres.

Tu creus que la natura està tan sols a la muntanya, al mar. No t’enganyis, la natura és. Més enllà de les nostres construccions, més enllà dels nostres experiments, som natura. Si tan sols poguéssim veure-ho i respectar el do que se’ns regala…

A les nostres mans hi ha una capacitat meravellosa de portar la natura on ella no pot anar sola. Saber què cal fer amb aquesta capacitat és la responsabilitat de cada persona i cultura. També és la gran ocasió per deixar un món millor.

Tu, lector, i jo desapareixerem aviat i deixarem una empremta lleugera. És el nostre destí al planeta. Però les pedres seguiran aquí, al seu lloc, guardant a la seva memòria tota la història de la vida.

Com se li acut a un noi de vint-i-un anys fer-se policia?

—Primer volia ser agent rural, però van convocar abans les oposicions de mosso, m’hi vaig presentar i em van agafar. Va ser un mica per casualitat, tot i que jo sempre he tingut la vocació de cuidar la gent. A l’escola sempre tenia aquest sentiment de protecció de la comunitat. Els estimava i els volia protegir, per això em vaig fer mosso, i em sento bé sent-ho. 

No deu ser fàcil…

—Em va costar. La gent no és conscient del que arriba a passar al carrer. I quan ho vius vuit hores de forma continuada és bastant dur: violència domèstica, robatoris, baralles… O t’enforteixes o t’agafa una neurosi, i la part espiritual m’ha ajudat molt en això. Abans em posava molt nerviós en situacions conflictives, i ara intento estar present en allò que passa. Em serveix per centrar-me. 

Com arribes a l’espiritualitat? 

—Fa uns vuit anys vaig passar-ho molt malament: a nivell personal estava molt trencat —fins i tot em vaig plantejar deixar la policia!—, i llavors vaig escoltar la gravació d’unes conferències de l’Antoni Blay que em van canviar la vida, perquè em transmetien una cosa molt potent. Després vaig conèixer un alumne seu, en Jordi Sapés, que ha fet que tot aquell treball que plantejava Blay el pogués posar en pràctica. És una espiritualitat que és més aviat un camí d’autorealització. 

I com és la pràctica de l’autorealització, en el teu dia a dia, en la teva feina?

—Miro de ser molt més objectiu, observar-me, i estar al màxim d’obert. Estar el més conscient que puc, tant a nivell físic i afectiu com intel·lectual. Intento també comunicar allò que visc, per això vaig proposar fer unes jornades a l’Escola de Policia, l’any 2013, sota el títol: «Policia i consciència», amb conferències de persones rellevants en aquest tema.
I quan el 2015 es va fer el Codi d’ètica de la Policia de Catalunya, vaig proposar que s’hi fes constar el valor de l’«autoconsciència», i actualment, la paraula està recollida dins del valor de la Temprança. 

Abans em posava molt nerviós en situacions conflictives. Ara intento estar present en allò que passa. Em serveix per centrar-me.

La vostra feina sembla poc valorada. Com ho vius?

—Ho visc de forma ambivalent, ja que em sap greu de cara a la societat, però també em sap greu de cara al col·lectiu, perquè hi ha gent molt maca.
I se’m fa difícil. Estic a la Unitat Canina, a explosius, i quan la gent se’n va corrents, nosaltres hi anem per detectar els explosius. És la nostra obligació, però caldria recordar que la vida d’un policia té el mateix valor que una altra vida humana…  

Tens por?

—De vegades sí que en tinc, però cada vegada menys, perquè aquest treball interior fa que perdis la por, ja que vas sent més conscient de tu mateix i vas creixent. No tinc ganes de morir, però si ve… És la meva feina.

L’autorealització et porta finalment a l’espiritualitat. Com va ser l’experiència?

—Un dia vam anar al monestir d’Oseira (Ourense) per contactar amb aquesta part més espiritual amb l’ajuda de persones que s’hi dediquen des de fa segles, com són els monjos cistercencs. Va ser una experiència brutal. El fet de no fer res, sinó prestar atenció a aquesta part superior, va fer que notés que pujava de grau i que entrés en una altra atmosfera… És molt subtil, és molt senzill, però és transformador. Ara miro de tornar-hi un cop a l’any, i he deixat les reticències que podia tenir amb l’Església per centrar-me en l’experiència que em transmet. El cristianisme ha aportat uns valors que cal agrair, un treball de base molt fort que ha fet evolucionar la humanitat, la persona. 

Parles de Déu?

—No em sento incòmode amb la paraula Déu, però és igual la paraula que li posis. Li podríem dir punt superior, calma oceànica… És igual; la qüestió és que ho experimentis i constatis que modifica la visió que tenies de la realitat i que ho pots aplicar en el dia a dia, estant present. 

 

L’Aina Gómez (7 anys) és la guanyadora del primer concurs infantil de Dialogal

amb el dibuix que ella ha titulat ‘El silenci de la natura’.

 

 

Els llibres que han guanyat com a premi:

La llagosta de mar, la de les antenes llargues i espinoses, és un animal tou i suau que viu a dins d’una closca rígida. Aquesta closca no creix ni es fa gran. No s’expandeix. La part interior, en canvi, sí que ho fa. A mesura que la llagosta creix, se sent incòmoda dins la closca, pressionada per la cuirassa que la limita. Lluny de conviure amb aquesta incomoditat, quan la llagosta sent la pressió, va a recer, es treu la closca i en produeix una de nova. Més gran, feta a mida. Al cap d’un temps, la closca nova, al seu torn, li torna a anar justa, petita, i l’oprimeix. Llavors la llagosta, instintivament, torna a treure’s la closca per estrenar-ne una altra.

La revista Dialogal està compromesa amb els canvis de closca i hi posa interès. Està atenta a les transformacions més senzilles i a les més complexes; a les personals i a les socials. A totes les realitats o perspectives que canvien, que es modifiquen, que muten per acomplir el creixement. Perquè pensem que totes ens ajuden a viure des de l’autenticitat, l’obertura i l’empatia en aquest món que sabem, indubtablement, amb ànima.

El filòsof Byung-Chul Han explica que voler aconseguir una societat del benestar i trobar-nos immersos en el cansament crònic, el ritme extenuant de les agendes o la superacceleració de la informació és, una paradoxa. Certament, ho és. A manera de contrapunt, Ramon Maria Nogués aporta els nous descobriments en el camp de la neurobiologia i constata que moltes pràctiques espirituals (connectades en gran mesura amb les religions) promouen clarament la salut cerebral i mental. Tot un gir en el món científic. Hilario Ibáñez demostra, per la seva banda, que estem assistint a l’aparició d’una nova manera de viure la dimensió espiritual.

Són tres reflexions lúcides. Tres canvis de closca. Només tres, dels múltiples que posa de manifest aquest Dialogal 58.

Que la desídia, la mandra o la por no entrebanquin la necessitat que sentim d’esberlar la closca. I que la creativitat, el diàleg i l’esperit crític ens ajudin a donar-hi la millor forma en cada lloc i en cada moment.

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal

Toni Albà: Còmic, actor i director de teatre

Jorge Burdman: Representant de Diàleg Interreligiós de la comunitat israelita de Barcelona

Un diàleg sobre l’humor convida a parlar inevitablement sobre el riure, el somriure, els acudits, les bromes… Però Toni Albà i Jorge Burdman ens mostres, en aquesta conversa, com estan d’íntimament lligades la comèdia i la tragèdia, i com l’humor és el millor instrument davant del dolor i dels infortunis de la vida.

“Sovint, les religions tenen por del somriure, perquè hi ha qui dubta de la seva fe i considera que la fe és por. però cal estimar, no témer.”
Jorge Burdman

“Des del meu punt de vista, no cal posar límits. hem de poderriure’ns de tot amb una sola condició: seguir el sentit comú.”
Toni Albà

“En relació amb la capacitat i l’expressió artística no es pot posar cap límit. el meu límit és l’explotació humana, la pobresa…”
Jorge Burdman

“Si trenquem el tabú de la mort, relativitzem el moment de la mort. el mateix passa amb les idees radicals.”
Toni Albà

Hi anàvem amb l’avi moltes tardes. Més enllà dels horts, al costat del riu. M’ho repetia cada vegada: “Tria-la ben verda”. Ni molt gran, ni massa petita; la mida exacta per poder-la dominar. La delicadesa en agafar-la no assegurava que m’estalviés un tall. Però amb l’avi allà tot era menys dolorós. Doblegava la fulla de canya amb tanta cura com sabia. Fixava la vista a la làmina verda i la blegava. La plegava de nou i la tornava a girar. Ni hi sentia. Per uns moments, tot s’aturava.

I, en aixecar la vista, aquella fulla verda havia esdevingut, indiscutiblement, una barca esplèndida que, malgrat les seves dimensions, podia contenir-ho tot i era apta per a qualsevol tripulant.

A Dialogal ens ha passat exactament això. Fa catorze anys, Francesc Torradeflot Freixes i Francesc Rovira Llopart van tenir la idea i la valentia d’agafar la fulla de canya, sense por de tallar-se, i convertir-la en la primera revista sobre diàleg interreligiós dels països catalans i també dels països de parla castellana. Malgrat les inclemències del temps, hi ha hagut moltes persones que, generosament, han pujat a la barca i han permès que navegués a bon port durant tots aquests anys. Lectors, col·laboradors, redactors, assessors… Especialment Manuel Pérez Browne, que ha pilotat l’embarcació durant els darrers temps.

Tota l’experiència viscuda ens permet ara arrencar una altra fulla, de la mateixa canya, que ens sembla que s’adequa més bé al moment que estem vivint. Si fa catorze anys prenia forma la idea de diàleg interreligiós i es constatava que era necessari, pensem que avui s’ha fet palesa la necessitat d’eixamplar aquesta perspectiva.

Dialogal es presenta ara, també, com un espai de reflexió per a tota persona en recerca de sentit. Un lloc de creixement, de novetat, de transformació, que vol crear pensament, generar debat i posar paraula a allò que s’està vivint actualment. Dins i fora del marc religiós. Perquè pensem que la recerca de sentit —més enllà o més ençà d’allò que és lliure fins i tot d’aquesta etiqueta— és oberta.

I ara som precisament en el moment més emocionant. Curulls de nervis il·lusionants. Contents. El precís instant en què posem la barca a l’aigua. Pugeu-hi, si us plau. I fem-la navegar riu enllà.

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal

La vida de Francisco Rodríguez, testimoni de Jehovà. Perseguit. Incomprès. Jutjat. Fidel als seus principis: “A mÍ no me puede acusar de nada. Estoy aquí porque soy testigo de Jehová”.

Quan encara era un nen, el meu germà gran em va portar la Veritat; l’havia conegut a Granada mentre feia la mili. Ui, quan el mossèn va saber que teníem una Bíblia a casa! Ens va dir que nosaltres no la podíem tenir, que la interpretació de la Bíblia només la podien fer ells. Des d’aleshores hi va haver una persecució constant.

A Las Alpujarras la situació econòmica era molt dolenta i vam decidir anar a viure a Catalunya. Ens vam instal·lar a Cabanes, un poblet a prop de Figueres. Aquí, tota la família vam començar a estudiar la Bíblia. Després de rebre la visita d’alguns germans, vam organitzar un petit grup de trobada i vam tenir la sort de rebre conferències de dos germans missioners vinguts d’Amèrica.

Justament va ser a Amèrica on, cap al 1800, van néixer els testimonis de Jehovà. En adonar-se que a les esglésies s’ensenyaven coses que la Bíblia no deia, un grup de joves es va dedicar a estudiar-la a fons i a fer conferències per difondre la Veritat a comunitats catòliques, protestants, mormones, adventistes…. Amb el temps, aquests joves es van dir testimonis cristians de Jehovà, seguint, entre d’altres, el versicle d’Isaïes 43: 10-11: “Ho dic jo, el Senyor: Els meus testimonis sou vosaltres, i ho és també el meu servent, que m’he escollit perquè comprengueu i cregueu en mi, i entengueu que jo sóc. Abans de mi no hi ha hagut cap Déu, i no n’hi haurà cap després de mi. Sóc jo, sóc jo el Senyor. Fora de mi, ningú no salva”.

Els dos testimonis vinguts d’Amèrica eren això, testimonis de la Veritat. I amb un d’ells, Carlos Warner, el calorós 8 d’agost de 1958, vam anar a refrescar-nos al riu la Muga. Un cop allà, després de fer un discurs, em va dir: “¿Algo impide que te bautices?”. “No, yo quiero servir a Dios”, vaig respondre-li, contundent. Havia estudiat les veritats de la Bíblia i tenia clar que em volia fer deixeble de Jesús. Aquella tarda, mentre el sol es ponia, em vaig submergir a la Muga i així vaig quedar batejat. Tenia tretze anys.

Somos rebeldes
L’endemà, Carlos Warner em va portar a predicar amb ell tot el matí. Per tal que ningú no sospités de nosaltres i ens perseguissin, trucàvem només a dues portes per carrer i després canviàvem de carrer. No érem legals. A més, l’Església catòlica tenia molt interès que no prediquéssim. La persecució era brutal i arribava a tots els àmbits. Al col·legi, van obligar les meves dues germanes petites a penjar-se pancartes i a passejar-les per tot el poble. “Nos resistimos al orden. Somos rebeldes: no queremos hacer religión”, deien. No s’estaven d’històries!

Els veïns també ens van denunciar perquè fèiem reunions. Per això vam decidir canviar l’horari de les trobades i posar vigilància. Ens reuníem a les set del matí del diumenge o bé, entre setmana, a les dotze de la nit. Com que la casa on ens trobàvem tenia dues entrades, teníem vigilants a totes dues portes i segons on fos la Guàrdia Civil sortíem per l’una o per l’altra. Ho vam haver de fer durant tots els anys que vam ser a Cabanes.

Arran d’aquest control, vam decidir anar a viure a un lloc més gran i ens vam instal·lar a Figueres, al carrer Muralla, número 1. A casa nostra va començar a reunir-se un grup més organitzat i ja fèiem totes les activitats pròpies dels testimonis de Jehovà: trobar-nos en grup per rebre instrucció, acollir visites de germans de Barcelona… A Figueres teníem més ànims; ens hi sentíem una mica més bé.

Literatura a l’altell
Com que no estàvem reconeguts legalment, les nostres publicacions eren censurades. De fet, se censurava tot allò que portés la contrària a l’Església catòlica. Si l’Església catòlica hagués explicat bé la Bíblia i hagués actuat en conseqüència, no hi hauria hagut problemes: les nostres publicacions els haurien encantat, als mossens! Però no era així. Aquells escrits posaven al descobert les falsedats que ha ensenyat l’Església en nom de Déu. Èxode 20: 4-5, per exemple: “No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt el cel, aquí baix a la terra o en les aigües d’aquí baix. No els adoris ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu-gelós: demano comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen”. Les esglésies catòliques estan plenes d’imatges que la gent idolatra!

Aquelles publicacions, doncs, s’havien d’anar a buscar clandestinament. Moltes venien de França, perquè allà hi havia llibertat, i arribaven a Figueres, per la proximitat amb la frontera.

“Oye, ¿vosotros podríais guardar aquí algunas cajas de literatura?”, ens va dir un germà un dia. “Bueno, pues sí.” La literatura era aleshores la traducció del Nuevo Mundo, les escriptures cristianes gregues o Nou Testament, i alguns fullets que parlaven de temes específics com la Trinitat, l’infern o la immortalitat de l’ànima. No se’n va parlar més.

I, una nit, un senyor desconegut truca a la porta. “Traemos literatura.” Havia parat la furgoneta davant de casa. “Si no nos han dicho nada”, vaig fer jo. “Es igual. Venga, hagamos una cadena.” Les meves germanes, els pares i jo vam ajudar a treure les caixes del doble fons de la furgoneta, les vam pujar a casa, i el germà va marxar. Vam posar tota la literatura a l’altell, esperant que els germans de Barcelona la vinguessin a buscar. Però pocs dies després van detenir una germana gran, la Martirio, i li van preguntar si em coneixia. En sortir de la comissaria, va venir corrents a casa: “La policía te está buscando”. Des de la finestra vèiem els guàrdies civils passejant pel carrer. Em vaig posar en contacte amb els germans de Barcelona i els ho vaig explicar. En plena nit van aparèixer amb un dos cavalls i es van emportar la literatura. Vam haver de fer molts tripijocs perquè la gent no la veiés, però al final la vam salvar i no ens van detenir.

Ni petate ni uniforme. O de com podrir-se a l’Àfrica
El nostre grup de testimonis havia anat creixent i jo, d’alguna manera, en portava la direcció. Ens reuníem a casa. Érem uns deu o quinze publicadors, és a dir, persones que havíem estudiat la Bíblia i en predicàvem les bones noves. A vegades, entre publicadors i invitats, arribàvem a ser més de quaranta-cinc.

Aleshores jo tenia vint anys i em van cridar a files. Em vaig presentar a Girona. El coronel: “Bueno, ¿tú por qué no quieres coger el petate ni el uniforme?”. “Presento mi objeción de conciencia. Soy testigo de Jehová y como cristiano no puedo participar en algo que es un entrenamiento para la guerra; yo amo al prójimo y Jesucristo me enseñó a amar, no a odiar a mi semejante. Por eso no puedo participar en una entidad que se prepara para esto.” L’home, seriós, em va dir: “Solamente en la Guerra Civil un cuáquero presentó una objeción similar en Gerona. Desde entonces es el primero que hemos oído aquí.”

Des de Girona em van portar al campament de Sant Climent Sescebes. Allà sí que ens coneixien! Així que el comandant va saber que era testimoni de Jehovà, colèric, al menjador, davant de tot el regiment, va cridar: “¡Francisco Rodríguez!”. “Presente, ¡aquí estoy!” “¿Por qué no has cogido el petate? ¿Por qué no has cogido la ropa?” Vaig repetir el mateix que havia dit al coronel de Girona i la resposta va ser amenaçadora: “¡Haré que vayas al África! ¡Haré que te pudras allí! ¡Te voy a hundir!”.

Els xavals em deien que m’estava buscant la ruïna, que valia més que obeís. Però jo tirava endavant la meva decisió.

Em van portar a un barracó on m’esperaven el mossèn, el coronel que m’havia escridassat, el tinent coronel i el comandant. “Vamos a ver: tú harás el juramento a la bandera aquí. Aquí nadie te va a ver.” I el mossèn, el pater: “Mira, el soldado de Cristo y el soldado de la Patria encajan perfectamente”. Jo li vaig respondre: “Jesucristo dijo que no se puede servir a dos amos; ¿cómo me dice usted que encajan? La Biblia dice que solamente puedes amar a uno. Si amas a uno, odias al otro. No es compatible…”. L’home em va respondre amb excuses. Jo l’escoltava, però van veure que no hi havia res a fer i em van dir: “Pues lo sentimos mucho, pero te vamos a tener que procesar”. “Bueno, yo estoy dispuesto; ustedes hagan lo que tengan que hacer, que yo sigo con mis ideales.”

El mateix coronel va ser el que em va prendre declaració. Em van enviar al castell de Figueres. Processat. Tancat al calabós. Tres mesos.

Batalló Arapiles 62
Després em van destinar al batalló Arapiles 62, a la Seu d’Urgell. Mesos més tard, em van traslladar amb tren, emmanillat, a Capitania General, a Barcelona, per fer-me el primer consell de guerra, el primer judici militar.

Com que feia més de sis mesos que estava pres, a Barcelona em van deixar en llibertat amb la condició que em presentés de nou al cap de dos dies a la Seu d’Urgell. Allà vaig haver de fer altra vegada la mateixa pantomima: presentar la declaració d’objecció de consciència i dir que no faria la mili. Em van tornar a processar; ara a la Seu d’Urgell.

Háblame
El calabós de la Seu era petit, només tenia una llitera. Una llitera i una petita finestra amb barrots que donava a l’exterior, on hi havia el guàrdia que em vigilava: un soldat a qui quedaven tres mesos per acabar el servei i fer-se seminarista. “Tú háblame; aunque yo no te diga nada, tú háblame”, em deia des de l’altra banda de la finestra. El noi tenia inquietuds religioses.

Al cap d’una setmana de parlar-li, es va treure l’uniforme, va entrar amb mi dins el calabós i es va declarar objector de consciència. Catòlic objector.

Li vaig dir que objectar essent catòlic no era defensable, i que li ho podia demostrar si examinàvem la Bíblia plegats. No podia concebre que aquell noi, havent fet un pas tan decisiu, defensés coses increïbles. Vam passar hores i hores investigant la Bíblia al calabós. I allà va conèixer la Veritat i va decidir fer-se testimoni de Jehovà.

Li van fer un consell de guerra i el van enviar a Cadis, al castell de Santa Catalina. Allà, acompanyat de molts altres testimonis de Jehovà, es va batejar en un bidó d’aigua. I li van caure sis anys de presó. A mi, de la Seu d’Urgell van portar-me a la presó Model, a Barcelona. Em van posar a la tercera galeria, a la “galería de los gusanos”, on hi havia els presos reincidents. Em van prendre la Bíblia i la resta de llibres que duia, però jo vaig fer una instància al director perquè me la retornés.

El pater, el cap de serveis i el director de la presó em van cridar, i el mossèn em va fer el sermó pertinent. Jo li vaig dir: “Mire usted, a mí no me puede acusar de nada porque ni he robado, ni he mentido, ni soy un criminal, ni he hecho nada por lo que se me pueda juzgar. Si estoy aquí es porque soy testigo de Jehová y estoy llevando a cabo las normas que Cristo dijo. Y mire usted, usted tiene aquí a borrachos, ladrones y asesinos, y cada domingo viene a hacerles misa. Ese es su rebaño. Cuídelos, guíelos, porque esos sí que necesitan guía y ayuda. No basta con hacerles misa e irse.” Em van tornar la Bíblia.

> Continuarà al proper número

> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

Llegim als diaris que Europa afronta la major crisi humanitària des de la Segona Guerra Mundial. Un gran titular poc honest amb la realitat, ja que Europa, continent ric i impulsor dels drets humans, no és pas qui lidera la resposta a aquesta crisi. Així ho demostren les xifres: durant el 2015 van arribar a Europa 1.046.000 persones, de les quals 1.011.712 ho van fer per mar, arriscant la seva vida a les aigües del Mediterrani.

El paper d’Europa és molt modest si el comparem, per exemple, amb la resposta dels països veïns de Síria: el Líban, amb poc més de 4,3 milions d’habitants i una renda per càpita de 8.835 € anuals, acull 1,16 milions de sirians en camps de refugiats. Jordània, amb 6,5 milions d’habitants i una renda anual per càpita de 4.763 €, n’acull 600.000. La rica Europa, amb més de 508 milions d’habitants i una renda mitjana anual de 32.015 €, n’acull poc més d’1 milió.

Parlar d’acollida també sona com un despropòsit. El somni d’arribar a l’Europa central s’esvaeix a cada instant. En aquests moments, centenars de milers de persones es troben aturades en territori europeu, concretament a Grècia, on l’any passat van arribar 856.723 persones. Els països de la ruta dels Balcans (Macedònia, Sèrbia, Bulgària, Croàcia, Eslovènia, Àustria) han tancat les seves fronteres i els refugiats no poden avançar perquè Europa no els vol, ni poden tornar a Síria perquè hi ha guerra. La desesperació és palpable.

Abans que comencés la guerra a Síria, en aquest país HI vivien 22 milions de persones. Cinc anys després, només en queden la meitat, 11 milions. La resta han fugit buscant la protecció internacional que els mereix la condició de refugiats.

Europa vulnera drets fonamentals
El mes de març, els 28 van signar un acord amb Turquia pel qual, més que intentar resoldre el problema, l’externalitzaven. Conegut com a “pacte de la vergonya”, aquest acord permet que Europa expulsi a Turquia qualsevol persona que arribi de manera il·legal al seu territori, inclosos els sirians. A canvi, la Unió Europea es compromet a portar des de Turquia un nombre de refugiats equivalent al d’expulsions fins a un límit de 72.000 persones. Aquest pacte, a més, inclou una xifra econòmica de 6.000 milions d’euros a Turquia en concepte de “despeses de gestió”.

Són moltes les veus que afirmen que aquest pacte, a més d’immoral, és il·legal. De moment, totes les persones refugiades que han arribat a les illes gregues des que s’ha començat a aplicar estan en centres de detenció. Això fa que no hi hagi distinció entre els sol·licitants d’asil i els immigrants irregulars, i, per tant, s’estan produint detencions il·legals contràries a la llei internacional i europea de drets humans. A més, les persones que ja eren en territori europeu abans de l’entrada en vigor del pacte afronten el pas dels dies amb la incertesa de no saber quin serà el seu futur.

Durant el 2015 van arribar a Europa 1.046.000 persones, de les quals 1.011.712 ho van fer per mar, arriscant la seva vida a les aigües del Mediterrani.

Quin va ser el procés que us va portar a prendre la decisió de fer donació del monestir?

—Mira, en aquest monestir, que es va construir l’any 1973, vam començar-hi setze monges, totes joves, que vivíem de la granja d’engreix de pollastres, però amb els anys ens vam trobar que la comunitat s’anava reduint, que ens havíem fet grans. Vam pensar d’admetre joves vingudes d’altres països i ho vam intentar, però vam veure que no era el que volíem. Aleshores què havíem de fer? Nosaltres així no podíem continuar, i no volíem deixar-ho perdre tot, ens sabia greu. 

I vau contactar amb la Fundació Acollida i Esperança.

—Primer vam tenir tractes amb l’Ajuntament de Figueres per fer-hi un centre sociosanitari, però no va anar endavant. De manera que vam seguir donant veus, fins que al final, per casualitat, vam contactar amb el pare Josep Costa, franciscà, fundador de la Fundació Acollida i Esperança, i amb ell ens vam entendre de bon començament. Al cap d’un any ja teníem tots els papers arreglats. 

I heu fet donació de tot el monestir i de les terres que l’envolten? 

—Ara ja no tenim res! Tot està donat. Pobresa absoluta. És l’esperit de sant Francesc i santa Clara; no volem res. Ens hem recollit a l’hostatgeria, que era la part més ben arreglada, i hem fet el nostre convent aquí. Amb la Fundació estem molt bé, ens cuiden molt i podem quedar-nos aquí fins que vulguem. 

I què hi diuen els altres monestirs?

—Van quedar una mica sorpresos i també preocupats per si ens passava alguna cosa i no teníem res, però per a nosaltres va ser la cosa més normal del món: estem en mans de la providència, hem de viure amb confiança i, a més, tenim les nostres pensions.

Dit així sembla molt senzill, però no devia ser un discerniment fàcil…

—És clar, va ser un procés que ens va costar, a la comunitat, però va ser bonic perquè es van anar fent passos petits fins que finalment vam estar-hi totes d’acord. La veritat és aquesta. 

Esteu contentes de la decisió?

—Estem d’allò més contentes i satisfetes! Ens anem acabant i hem de tocar de peus a terra. Ara som quatre. Quant de temps podem durar? No ho sabem. I el projecte de la Fundació va creixent. A més d’ocupar-se de la granja de pollastres, fan horta ecològica, i ara estan habilitant un obrador per fer confitures amb productes de l’hort. A més, n’han cedit una part a la Fundació Antonio Jiménez, que ha fet una escola de formació agrària. Mira, ara ve l’Engràcia.

Ara ja no tenim res! Tot està donat. Pobresa absoluta. És l’esperit de sant Francesc i santa Clara; no volem res. Ens hem recollit a l’hostatgeria, que era la part més ben arreglada, i hem fet el nostre convent aquí. 

Engràcia, com es treballa aquí?

—Jo no hauria dit mai que un dia treballaria en un monestir. Sóc atea. Un dia em vaig plantejar si creia en Déu o no i em vaig respondre que no, perquè no ho sentia, però tot va ser d’una forma molt natural, i per això mai no he tingut prejudicis cap a les persones religioses. En arribar aquí i començar a treballar en una fundació cristiana, vaig constatar que, malgrat el que creguis o deixis de creure, l’important d’aquesta vida és estimar i compartir. I jo, que vinc del món del cooperativisme, em trobo amb una gent que, des del cristianisme, practica molts dels principis de la cooperació amb una gran coherència, perquè són gent que ja tenen aquesta manera de fer. Aquí veig unes dones que no se les menja l’hàbit, ni la creu; les veig com a persones, amb aquells ulls i aquella il·lusió que posaven en el projecte que estàvem engegant, i amb molta capacitat per resoldre les diferències, des de la sinceritat. Treballo amb molta calma i em sento molt acompanyada. 

El Museu sobre Vida i Art Religiosos de Saint Mungo va néixer l’any 1993. Es tracta d’un espai pioner sobre pluralisme religiós que explora les sis religions principals, presentades en un pla d’igualtat i a través de tres grans àrees: una galeria d’art religiós, una exposició sobre la història religiosa d’Escòcia i un tercer espai sobre com celebra cada tradició els moments més importants de la vida de les persones: el naixement, l’entrada al món adult, el casament, la feina, la fertilitat i la mort. El fet religiós hi és tractat amb el màxim respecte i de manera que les persones espirituals sense religió puguin sentir-s’hi també còmodes.

Està situat al costat de la catedral presbiteriana de Glasgow, a les antigues dependències medievals destinades al bisbe i al cos catedralici. Inicialment, l’edifici havia de ser un centre d’interpretació de la catedral, però l’Església d’Escòcia no tenia prou recursos econòmics per tirar endavant el projecte i va demanar ajuda a les autoritats locals, que van proposar reconvertir-lo per fer-ne un espai dedicat al fet religiós en comptes de dedicar-lo a una tradició concreta.

Entre els elements més destacables del museu hi ha un jardí zen. També hi ha una secció per als infants, amb manualitats, jocs i textos adaptats als més petits.

2 Castle St, Glasgow G4 0RH, Regne Unit

Divendres i diumenge: 11.00–17.00 
Dimarts, dimecres, dijous i dissabte: 10.00-17.00
Dilluns tancat

T 00 44 141 276 1625

mungobookings@glasgowlife.org.uk

Entrada gratuïta

http://www.glasgowlife.org.uk/museums/st-mungos/Pages/default.aspx