Hi ha camins suaus que es van obrint davant nostre. Ens deixen transitar sense esforç, cada bri d’herba s’inclina al nostre pas. Són camins afables.

D’altres són fets de pedres abruptes i ens enfilen fins als cims més alts. La seva rudesa ens fa fer l’esforç de qui té clar que vol conquerir una cota més alta, un aire més pur, eixamplar el pit i la ment. No perdonen l’orgull. No sempre ens és donat arribar a on pretenem i la saviesa és, en certs moments, tan sols el fet de reconèixer-ho. 

Hi ha camins que s’encreuen amb d’altres i generen el dubte. Tants paisatges per veure, tant món per explorar… pot ser bonic perdre’s sense saber a on vas.

Quin és el bon camí? Al caient dels anys observo que aquesta és una qüestió falsa, una de tantes preguntes que en realitat no tenen sentit, perquè tan sols neixen de la ignorància i de la por. 

Pots triar un camí. Equivocar-te, canviar
i dubtar. 

Pots buscar el més fàcil. Pots emprendre reptes complicats. Pots asseure’t a la vora del camí a reflexionar. 

Pots obrir camins on no n’hi havia o pots seguir camins trillats. 

Tant se val. 

L’única cosa que importa és la teva actitud. 

L’únic realment necessari és aprendre a estimar, a estimar-te i a estimar els altres. L’únic realment necessari és aprendre a donar, a donar-te i compartir.

Ser amable amb qui et creues. Mirar amb bondat i sense judicis. Acollir la teva curiositat pel món. Agrair la teva capacitat de meravellar-te. Gaudir del camí ombrívol de l’estiu. Suar a les pujades. Relliscar de tant en tant i aprendre que l’equilibri és quelcom que es guanya a cada pas. 

I, sempre, sentir bategar el cor.

“Me voy para servir a Dios”

Tenia vint anys i escaig quan vaig entrar com a secretària a la casa To­shiba. Al matí treballava i a la tarda continuava anant al Barri Xino i a la plaça Reial. Llavors ja no tenia temps per anar al Cottolengo, com havia fet anteriorment.

Els pastors de l’església, que coneixien la meva trajectòria i veien els meus interessos, un dia em van dir: “Carmen, por qué no te dedicas a la obra?”. “Porque no. Porque ahora que puedo tener dinero, quiero tenerlo. Yo serviré igual que hasta ahora, pero no quiero ser pastora.”

Tenia clar que no volia ser pastora, però entenia que si havia de parlar de la Bíblia necessitava conèixer-la. Per això, quan van obrir un seminari a Castelldefels, l’IBSTE (Instituto Bíblico y Seminario Teológico Evangélico), no hi vaig donar cap volta: “Me meto”.

“Carmen, ya que has estudiado… –em deien els pastors–, tienes que aprovecharlo y hacerte pastora.” “Yo estudié para no decir tonterías cuando hablo con la gente. Y ya está.” Volia continuar treballant a l’oficina. M’havia costat arribar al càrrec que tenia; m’havia privat de vacances i de moltíssimes coses per ser on era. I estava en una època en què podia gaudir dels diners que havia guanyat i alhora servir Déu. “Sí, Carmen, lo que quieras –em deien els pastors–, pero piénsalo. El que tiene vocación de zapatero que esté con sus zapatos. Pero si tú tienes vocación de estar con la gente, no te malgastes con la tinta.”

Em van convèncer, la veritat. Vaig anar a parlar amb el meu cap: “Mira, Mariano…”. “¡No te preocupes! Vamos a subir los sueldos en enero.” “¡La madre del Tano! ¡No me digas eso, Mariano! Tengo que decirte algo que no sé si vas a entender.” No sabia com dir-li-ho. “Mira, que me voy para servir a Dios.” “¡No fastidies! ¡¿Te vas a meter monja?!” “¡¿Pero tú me ves a mí cara de monja?!”

Li ho vaig explicar. Em va dir que ja era prou gran per saber què feia.

Les barres del futbolí

Em van enviar a Santa Coloma de Gramenet, al barri d’Arrabal. “Madre mía, ¿esto es un castigo o qué?”, vaig pensar. Era una església formada només per tres o quatre matrimonis. Jo era jove i tenia ganes de fer coses!

Cada dia a la tarda tenia l’església oberta, però no hi entrava ningú. “Si no entren –vaig decidir–, surto jo a buscar-los.” Vaig anar al carrer a parlar amb la gent. Els nanos eren els que em necessitaven més. Seien a terra amb les “litrones” i es punxaven. I jo vaig començar a seure i a conversar amb ells fins que vaig saber que tots em coneixien. Aleshores els vaig dir: “Mirad, yo no vengo más a pasar frío ni a pasar calor con vosotros. Si alguien quiere escucharme, estoy en la iglesia”. “¡Yo no pisaré nunca la iglesia!” “¡Pues no vengas!” 

Cada tarda venia algun nano a parlar amb mi a l’església. Com vaig gaudir! “¿Qué quieres?” “No, tía, que estoy mal, que necesito dinero…” “¡Ni un duro te doy!” Ens posàvem a xerrar i ells se sentien escoltats. Quan algun noi venia inquiet, amb el “mono”, li deia: “Vamos a tomarnos una Coca-Cola y juguemos al futbolín. Si me ganas, te pago la Coca-Cola; si no, te la pagas tú”. Jo no sabia jugar al futbolí! Sempre em guanyaven! Amb el temps, però, me’n van ensenyar: al futbolí i al billar. I agafats a les barres del futbolí o als tacs de billar van començar moltes converses.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

Joan Melè: Ex-subdirector general de Triodos Bank a Espanya (Barcelona) i membre del seu Consell Assessor, amb més de 35 anys d’experiència professional en el sector de la banca. És conferenciant i formador sobre valors, fundador de l’empresa Taller de Conciencia, promotor de la banca ètica a Espanya i Llatinoamèrica, i autor dels llibres Dinero y conciencia i La economía explicada a los jóvenes

Najia Lotfi: Diputada del Parlament del Marroc (Guercif, Marroc) en representació dels marroquins residents a l’estranger. Membre de la Comissió d’Afers Exteriors i economista especialitzada en Economia i Finances Islàmiques. Presidenta del Centro de Estudios e Investigación en Economía y Finanzas Islámicas en España, i presidenta directora de CoopHalal, cooperativa de serveis financers islàmics. És professora de Finances Islàmiques a la Universitat Autònoma de Barcelona.

L’entrevista ha tingut lloc a la Casa Rudolf Steiner. En aquest local de Sarrià (Barcelona) del qual Joan Melé n’és promotor, s’hi reuneixen grups, s’ofereix formació des d’una perspectiva antroposòfica i es promou la llibertat, sobretot en els àmbits de l’educació i l’art. Joan Melé i Najia Lotfi promouen dos tipus de banca diferents a la convencional.

“LA LLEI ISLÀMICA PROHIBEIX PRESTAR AMB INTERÈS. UN BANC ISLÀMIC NO ET PRESTA DINERS, SINÓ QUE ENTRA EN EL TEU NEGOCI.”
Najia Lotfi

“L’OBJECTIU D’UN BANC ÈTIC NO ÉS EL NEGOCI, SINÓ EL CANVI SOCIAL. UN BANC POT SER UN INSTRUMENT PER MILLORAR EL MÓN.”
Joan Melé

“GUANYAR DINERS NO ESTÀ MAL VIST EN L’ISLAM, SEMPRE QUE COMPLEIXIS  L’IMPOST RELIGIÓS (ZAKAT). PERÒ NOMÉS ES POT CONTREURE UN DEUTE EN CAS D’EXTREMA NECESSITAT.”
Najia Lotfi

“JO CREC QUE, EN EL FONS, L’ACUMULACIÓ DE DINER TÉ A VEURE AMB LA POR A LA MORT. EL DINER DÓNA UN PODER COM SI ES POGUÉS DOMINAR LA MORT.”
Joan Melé

Vivim aferrats a la permanència i, porucs, evitem el dolor o l’afeixuguem convertint-lo en patiment. No ens adonem que també té un sentit que ens permet trencar les fronteres del nostre ego per endinsar-nos en un camí de creixement. Carles Perarnau, psicòleg clínic, ja de ben petit, i per diferents circumstàncies, es va sentir intrigat pel tema de la mort. És per això que dedica la vida a acompanyar en el dol i a ben morir.

La mort ens espanta perquè reduïm la nostra vida a un cos i creiem que la mort és el final, una extinció. Aleshores es crea una gran por perquè l’ego no vol morir, justament perquè la seva subsistència és la identificació i la permanència. Volem mantenir tot allò que ens agrada en la permanència, i la vida és impermanent, tot va canviant, sempre és naixement i mort –almenys en aquesta dimensió en què estem–, i si no aprenem a viure bé en aquesta impermanència és quan portem el dolor cap al sofriment.

Dolor i sofriment, no és el mateix?

–Hi ha experiències doloroses, no ho podem negar, però quan ens fem mal amb aquest dolor, i ens arrosseguem amb ell, és quan engendrem el sofriment. El sofriment és un dolor afegit al que ja tenim. Una cosa és la realitat que tens i l’altra, la que t’acabes fent tu segons com hi respons. Si hi ha rebuig, hi haurà una resistència que portarà ressentiment i sofriment.

Com s’acompanya en aquest sofriment?

–Escoltant molt profundament, i ajudant la persona a escoltar-se; acompanyant-la a sortir del dolor, a acceptar i assimilar aquesta experiència, i propiciant que acabi sent una possibilitat de creixement. S’ha de trobar també un sentit al sofriment. La vida és dura, però cal aprendre a saber-li donar la millor resposta. Intento que les persones aprenguin uns recursos que els permetin afrontar aquesta experiència i que els serveixin de model per a totes les experiències que continuaran tenint al llarg de la vida.

La persona que és religiosa se’n surt més ràpid, del dolor, que una altra que no ho és?

–Per a les persones religioses, la religió –tot i que algunes la viuen amb molta profunditat– de vegades és un bot salvavides. El que he vist és una conformitat, però no és una experiència que acaba integrant-se amb un creixement. Hi ha persones que no tenen cap tipus de creences i que professen valors humans, i aquesta convicció, viscuda amb profunditat, les ajuda a tirar endavant. No cal parlar de religió; a mi m’agrada més parlar d’espiritualitat.

No hem de veure la mort com un final, sinó com una eclosió cap a una expansió. I hem de poder-la viure amb consciència.

“Mama, i jo, també em moriré?” M’ho va demanar fa un parell de dies el meu fill de quatre anys. Li vaig dir que sí, que totes les persones, com els animals, ens morim. Això ens va portar a mantenir una llarga conversa i, finalment, a la pregunta inevitable: “Què és la mort?”.

Vaig balbucejar i, després d’invertir uns segons de silenci a buscar una resposta convincent, vaig dirigir-me a la finestra. “Veus el cirerer? Floreix cada primavera. Fa aquelles flors de pètals blancs i olorosos que ens agraden tant. Però on són ara les flors del cirerer?” “No hi són… Els pètals van caure a terra…”, va fer dubtós el petit. “Exacte! Els pètals es van assecar i es van deixar caure plàcidament a terra, i van passar a formar part de la vida d’una altra manera. Les flors es van morir.” “Es van morir?” “Sí. La vida de les persones és igual. Encara que el nostre cos es mori, com la flor del cirerer, la seva energia i el record i l’amor de les persones que ens estimen i a qui estimem no se’n va; continua formant part de la vida. I, saps què? Més enllà de l’amor i del record, ningú no sap del cert què hi ha després de la mort. Com els pètals del cirerer, que en caure a terra tampoc no sabien que donarien pas a formoses cireres!”

Si la mort pot explicar-se tan senzillament, què ho fa, que sovint ens aterri la idea d’imaginar-nos-la? És que “l’ego no vol morir”, ens diu Carles Perarnau a l’“Obertura” d’aquest nou número de Dialogal.

Desenfocar l’ego d’un mateix per posar l’accent en alguna cosa molt més absoluta és, justament, un dels grans ensenyaments de les tradicions de saviesa, religioses o no. És allò que permet viure la mort com una veritable experiència de creixement. Un aprenentatge que, com l’olor de la flor del cirerer, transcendeix el jo, l’ara i l’aquí.

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal

 

 El Pau Florensa (10 anys) és el guanyador del concurs infantil de Dialogal.

 

 

Els llibres que han guanyat com a premi:

Les paraules ens acompanyen, ens entretenen, ens fan ser. Però perden tot el sentit si el silenci no les custodia. Tan riques i, alhora, tan empipadores quan es converteixen en brogit incontrolable; tan orfes quan estan soles, lluny del silenci.

Sovint és en el silenci i no pas en la paraula on ens podem trobar a nosaltres mateixos. On ens reconeixem tu i jo, i on percebem l’altre. En aquella mena de silenci que parla sense necessitat d’esbossar cap mot.

Aquest número 59 està confegit d’un enfilall de silencis. Entre les seves pàgines trobareu silencis que s’expliquen, silencis que són còmplices, silencis que ploren. I silencis que són crits.

El silenci del mar, que ens parla de la insignificança de l’ésser humà i ens ressitua en l’univers, lluny dels deliris de grandesa; el silenci que amaga els crims genocides des de fa dècades; el silenci fruit de la crueltat, la por i la incomprensió que envolta la vida de les dones víctimes de l’esclavatge sexual; el silenci que emana dels murs i els buits arquitectònics destinats als espais de reflexió; el silenci estèril dels textos i de les litúrgies religioses quan en són excloses les dones; el silenci fecund que precedeix les creacions artístiques que cerquen la veritat que s’oculta més enllà de les formes visibles…

Escoltem-los. Segur que fent-ho trobarem encara molts més silencis en aquest número.

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal

L’aigua és un símbol recurrent que ens ajuda a explicar el camí cap a la interioritat; per aquest motiu, la trobem en molts textos sagrats. Sense l’aigua no és possible la vida: converteix un desert en una terra fèrtil, i una vida erma en una vida plena. És per això que la cerquen amb el mateix delit tant els exploradors de la interioritat com les persones que la necessiten per sobreviure. Toni Fiol, de 28 anys, patró de la marina mercant, ens exposa en aquesta entrevista les dues cares d’una mateixa moneda.

–El mar té molts símils amb la vida i l’espiritualitat. Jo l’utilitzo sovint com a metàfora: les tempestes, el fluir, el deixar-te endur pels elements. Descobreixes que, en definitiva, la tempesta és només un núvol sobre l’oceà. És una mica el que et passa a la vida, és un reflex de les situacions més quotidianes, i si t’hi fixes li pots trobar aquesta profunditat. Això m’agrada molt.

És una manera de viure…

–El mar em fa sentir molt viu. Per a mi el mar és un concepte de vida i té molts valors. Un és la contemplació, observes molt, perquè la percepció del temps és diferent. Un altre és el valor d’equip, perquè en el vaixell es beneficien els uns dels altres, sobretot en navegacions llargues. Si un té un problema, l’has de solucionar, no el pots esquivar, perquè, quan navegues, el món es redueix al vaixell i es fa molt petitó, i tot es magnifica. Les emocions i els sentiments són molt intensos: les coses bones són més bones, i les males cares són pitjors. El fet de reduir el món et fa ser molt conscient de la limitació, de la finitud, i també t’afina la consciència ecològica, perquè allà l’aigua s’acaba, el menjar s’acaba, els fems i els residus s’acumulen. La petita quotidianitat del navegar és molt intensa.

Què se sent immers en un horitzó de mar?

–Molt contacte amb el planeta, perquè estàs en un medi molt salvatge, molt allunyat, en un desert on els recursos són limitats. Veus una gran quantitat d’animals i la grandesa de l’univers hi és molt present: les estrelles, la lluna. Ets allà i no tens res que et distregui. Les navegacions llargues tenen un efecte intern, espiritual, perquè t’enfronten a tu i als altres, al silenci. El soroll de la vida quotidiana ens entreté i ens proporciona certa seguretat –una mica falsa–, i en canvi el mar és silenci.

 Quan navegues, el món es redueix al vaixell. Et tornes molt conscient de la limitació, de la finitud, i se t’afina la consciència ecològica.

Quan mires més amunt de les estrelles, què hi veus?

–Allà al mig, mirant el cel, no he trobat cap resposta al misteri de la vida, però sempre he sentit que estar enmig de l’oceà és un misteri grandiós. No em sento custodiat per ningú, per cap figura, és més una sensació de formar part d’un tot molt inexplicable. No sento que hi hagi res més que jo, però de vegades m’agradaria sentir que hi ha alguna cosa més, perquè em donaria tranquil·litat davant del gran misteri. Quan veig el cosmos, el sentiment va cap a la insignificança meva, com a individu, davant la immensitat de l’univers, però no em genera cap angoixa, és una galleda d’humilitat, és una cura perfecta contra els deliris humans de grandesa.

El silenci et porta cap a tu i cap a l’altre, i un bon dia t’embarques a l’Astral…

–Em porta a l’Astral la indignació per un drama que estem vivint. I si tinc les capacitats i coneixements de navegació, em trobo en una forma física que m’ho permet i tinc el temps per fer-ho: és clar que hi vaig! Sento l’obligació d’anar-hi, però tot comença amb la indignació per un drama humanitari que no entenc. I hi vaig sense cap intenció de trobar la resposta de per què està passant això, sinó que em mou una cosa molt més simple: com a mariner, hi ha gent en perill al mar i puc anar-los a ajudar, doncs hi vaig. És posar rostre a aquest drama.

La presència a Barcelona de Nadia Murad Basee, pel fet d’haver-li estat concedit el Premi per la Pau de l’Associació de les Nacions Unides, ens dóna l’oportunitat d’acostar-nos a aquesta jove yazidita, d’aspecte fràgil però de gran coratge i fermesa. Nadia Murad, malgrat haver-ne estat víctima, ha trobat la força per erigir-se en testimoni de la violència exercida per l’Organització Estat Islàmic (OEI), per denunciar la inhumanitat de la guerra i l’immobilisme dels qui ens la mirem de lluny. Ha parlat de vexacions i d’atemptats a la dignitat soferts en primera persona, i del genocidi del qual és objecte el poble yazidita. Ho ha fet davant el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, davant els mandataris del món reunits en Assemblea General, davant el Consell d’Europa i en molts altres fòrums. Recentment ha acceptat ser ambaixadora de les Nacions Unides per a la dignitat de les víctimes del tràfic de persones. Això i els premis amb els quals la distingeixen l’obliguen a reviure el seu sofriment, però –segons les seves pròpies paraules– l’esperonen a denunciar els crims comesos i a reclamar ajuda per als qui, com ella, han sobreviscut a la barbàrie.

El relat de Nadia Murad és esfereïdor. L’agost del 2014 el seu poble, Kocho, i altres pobles de la regió kurda de Sinjar, a Irak, són presos pels combatents de l’OEI. A partir d’aquell moment comença una acció sistemàtica d’anihilació de la població yazidita. Tots els homes i els nens de més de vuit anys són assassinats i enterrats en fosses comunes. Els petits seran ensinistrats com a combatents. Les dones de més de 40 anys també són assassinades. És així com la Nadia veu morir la seva mare i sis dels seus set germans. Els qui s’han fet amos dels pobles traslladen les noies i les nenes a les capitals per convertir-les en esclaves sexuals; són violades i repartides com a botí de guerra. Passen a ser objecte de compravenda als mercats i a les places. La Nadia té quatre propietaris diferents, fins que aconsegueix escapar amb l’ajuda d’una família sunnita que la treu de la regió. Gràcies a la solidaritat dels kurds del sud de Turquia, arriba als camps fronterers del país veí, on es calcula que des de les primeres ofensives de l’OEI s’han refugiat unes 400.000 persones. Ella té la sort de marxar del camp en un contingent de dones vulnerables que viatgen directament a Alemanya. Allà ha rebut assistència i tractament psicològic, “per poder tenir una vida nova”, ens diu, “i recuperar l’honor i la dignitat que vam perdre”. Amb tot, un dia pren la determinació de fer pública la seva història, i amb el suport de Yazda, una organització creada per membres de la diàspora yazidita als Estats Units, reclamar justícia i aturar el que sens dubte és un genocidi contra el seu poble. Per aquesta acció viu amenaçada de mort.

Actualment el 80% dels yazidites viuen en camps de refugiats

Els yazidites són un poble del Pròxim Orient marcat per ser una minoria resistent als assimilacionismes culturals i religiosos al llarg dels segles, principalment musulmans –ja des del segle vii van ser perseguits per resistir-se a la islamització, més tard van ser víctimes de l’expansionisme otomà i actualment ho són de l’OEI, que els considera heretges. Parlen el kurmanji, un dialecte del kurd, i professen el yazidisme, una religió sincrètica que té elements del zoroastrisme (amb el qual comparteix arrels), del maniqueisme, del judaisme, del cristianisme nestorià i de l’islam.

La cosmologia i les creences del poble yazidita, transmeses oralment de generació en generació, són part del patrimoni religiós i cultural de la humanitat; són una forma singular d’aproximació al diví i a la transcendència que preserven els yazidites del món. Es fa difícil calcular-ne el nombre després de repetides diàspores. La majoria havien trobat recer a les muntanyes del nord de Síria i de l’Irak. Les conseqüències que la guerra ha tingut i té per a ells ens les expliquen els supervivents com Nadia Murad Basee i algunes ONG que reclamen l’atenció del món per la sort del seu poble.  

Sóc murciana, de San Pedro del Pinatar; zona pesquera. Pel meu sant, el papa se m’emportava mar endins amb la barca i els seus amics ens rodejaven amb les navetes de pescadors per celebrar-ho. Així era la meva infantesa: molt guapa, molt sana.

Vam emigrar a Barcelona quan el papa es va posar malalt. “Su marido tiene enfermo el corazón; no hay solución”. Però la mare, que era molt tossuda, tenia esperança. Els va recórrer tots, els metges. Per pagar-los, els meus tres germans treballaven sempre: dissabtes, diumenges i festes de guardar. Vam arribar a deure molts diners a la farmàcia.

Malvivíem en una habitació apilotats com xinxes fins que el pare va haver de deixar de treballar. Aleshores la mare va decidir que ens instal·léssim en un pis. Vam aconseguir llogar-ne un de buit a República Argentina. El vam omplir amb els mobles que ens van donar i amb les caixes de fruita que arreplegàvem del carrer. La mare les decorava amb papers de colors i les convertia en taules i cadires. I en teníem prou.

El papa es va morir el 19 de desembre, als 43 anys. Per a mi va ser un cop molt dur. El més dur de tots. “No existe Dios; no existe nada”, vaig dir-me. La mare volia que estudiés, que, malgrat tot, no tingués les mancances del moment, per això vaig continuar anant a l’escola. Però em vaig tornar rebel i agressiva. Em costava poc aixecar la mà. No suportava que a l’hora del pati em diguessin “la carbonera” perquè anava vestida amb roba negra. I pobra la que m’ho deia! L’estomacava i marxava ben calenta a casa! Les nenes em tenien por.

Teníem els diners justos i comptats per menjar i pagar el lloguer. Quan s’havien de distribuir els diners, quan calia prendre decisions, o quan hi havia algun problema, la mare ens arreplegava a tots al voltant d’una taula. “¡Mesa redonda!” Jo no sabia ni què hi pintava, allà; volia anar a jugar. “Tú pintas que eres parte de la familia. Aquí vamos a tratar un asunto y tú tienes que escuchar y dar tu opinión.” Per a mi això era important. No és que em fessin cas, era una criatura, però em feien sentir part de la família.

Carrer Tallers, 26

Poc després de la mort del pare, ens vam traslladar temporalment a Santa Coloma, a un pis del barri de Baró de Viver. Allà vaig organitzar la meva “pandilla”. Era un grup de cinc joves escollits per mi que ens dedicàvem a fer la vida impossible a la resta. Vam construir una cabanya al costat del riu, on hi havia els gitanos, i jo donava les ordres. Portava molta ràbia a sobre, molta. No entenia per què s’havien endut el meu pare.

Després vam anar a viure en un pis de protecció oficial al carrer Quevedo, a Gràcia. Un dia, un matrimoni evangèlic conegut del poble va convidar la mama a l’església: “¿Por qué no vienes a la iglesia? Te va a ayudar, tu familia está toda en Murcia”. Se n’hi va anar, al carrer Tallers número 26. Era molt creient, i no va donar importància al fet que el matrimoni fos evangèlic. A més, l’església de Tallers s’assembla molt a les catòliques, i jo crec que d’entrada no va percebre diferències.

A mi, com a germana petita, em va tocar acompanyar-la. M’emportava els tebeos de “Zipi y Zape” o de “Mortadelo y Filemón” i els llegia mentre predicaven. Aviat algú va suggerir a la mare que jo anés a l’escola dominical amb la resta de nens. Jo no volia de cap manera. Al final vaig acabar anant-hi un dia per setmana. Els feia la vida impossible: des de l’última fila em passava l’estona mirant el mestre i repetint: “ñiñiñí, ñiñí, ñi, ñi, ñi…”.

Però va arribar el meu moment. El pastor que portava els adolescents, Don Samuel Capó, ens va dir una frase que em va impactar: “Hay personas que dicen creer en Dios pero sin conocerle”. Què havia volgut dir? Em va explicar que tothom té accés a Déu, que tothom pot conèixer-lo pels propis mitjans, que no cal que ningú faci d’intermediari. I a mi, que no volia que ningú em “taladrés”, em va agradar sentir allò. Vaig començar a llegir els Evangelis; volia descobrir Déu jo sola. Llegint vaig entendre un Déu molt diferent del que m’imaginava, i m’hi vaig acostar.

A l’església evangèlica cada vegada ens hi sentíem més bé. De mica en mica, els meus germans van anar venint als cultes de diumenge. I la comunitat es va acabar convertint en la nostra família.

 “¿Pero usted quién es?”

Un dia, en passar per la plaça Reial, hi vaig veure tres o quatre nanos molt joves fumant porros. “Se están estropeando la vida, ¡Señor!”, vaig pensar. Em vaig asseure a terra amb ells i els vaig explicar la història de David i Goliat. Goliat era un gegant amb qui ningú no s’atrevia a lluitar. Un gegant com el que té la gent del carrer, la por interna davant d’alguna cosa. David no aixecava dos pams de terra i només tenia una fona per vèncer-lo. Però es va encomanar al Senyor i va aconseguir estabornir Goliat. Amb els teus gegants has de fer dues coses: la primera, reconèixer que els tens, que tens por, i que tens la possibilitat de vèncer-la. La segona, arriscar-te en el nom del Senyor.

A partir d’aquell dia, anava sola també un cop a la setmana a la plaça Reial. Les “pandilles” em deien “la maestra”. Explicava històries bíbliques a la meva manera. “¿Pero tú de dónde eres? ¿Eres de catequesis?” “No, no. Simplemente yo encontré algo que a mí me funcionó.” “¿Dónde?”, em deien els nanos. “En la Iglesia evangélica.” “¿Y eso qué es?” “¡Ven un día y lo ves!”

Un dia, de nit, el pastor de l’església va passar per la plaça Reial i em va veure asseguda a terra amb els joves: “¿Qué haces tú aquí, sola, a estas horas?”. “Estoy con la gente que tengo que estar.” “El domingo tenemos que hablar.” Aquell diumenge em va clavar un “rapapolvo” monumental. Em va dir que allà, sola, no hi havia d’anar, que em podia passar alguna cosa. Em vaig defensar dient-li que aquella gent necessitava escoltar-nos. I n’estava tan convençuda que durant molts anys vaig estar treballant a la plaça Reial i al Barri Xino. I els altres ja podien cantar!

“Jesús era allà on el necessitaven, sense esperar que el seguissin. Aquest és també el meu anhel.”

També vaig començar a anar a la presó per ajudar els nois. I no he deixat d’anar-hi mai. Amb la meva experiència de rebel·lió durant l’adolescència, entenc els joves de campionat. Els meus recorreguts pel Barri Xino i per la plaça Reial em van ensenyar que tota aquella gent no era el que aparentava. Mostraven una màscara, i l’important era el que hi havia al darrere.

La religió no m’interessa. M’interessa la figura de Jesús; conèixer com caminava, com es movia. “Quiero andar como él anduvo”, vaig dir-me en aquella època. I aquest és el meu objectiu: anar, com ell, entre la gent, ajudant les persones. Com a bon jueu, Jesús acudia a la sinagoga els dissabtes, però passava la resta de temps amb la gent. No els “matxacava” ni els inflava el cap, sinó que senzillament els ajudava a resoldre les necessitats que tenien. Era on el necessitaven, sense esperar que el seguissin. Aquest és també el meu anhel.

Continuarà al proper número…

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.