Tinc 42 anys, soc mare de dos nens de 7 i 9 anys i, de vegades, malgrat ser psicòloga, sento la frustració, la por i el dubte de no saber si estic educant-los “bé”. A vegades aquesta por se’m converteix en empipament, en ràbia, en ira… No obstant això, pensar que aquesta ira és necessària i bona per al desenvolupament i el creixement personal i interior em calma i em consola. En aquest article, m’agradaria oferir-vos l’oportunitat de poder construir una mirada diferent cap al sentiment de la ira, aquesta emoció que tots els éssers humans, indiscutiblement, hem sentit alguna vegada. De les quatre emocions bàsiques –la por, la ira, l’alegria i la tristesa–, la ira és la que està més mal vista socialment. Sembla com si no volguéssim sentir-la, ens recriminem quan la sentim i, alhora, també ens costa sostenir-la quan els nostres menuts fan una rebequeria o s’enrabien. La primera vegada que en una formació com a terapeuta Gestalt em van oferir una mirada positiva cap a la ràbia, se’m va obrir la ment i encara recordo la sensació de relaxació que em va envair. Em vaig dir: “No soc dolenta per sentir-me enfadada…”, o en sentit positiu: “Soc igual de bona persona quan m’empipo que quan estic contenta”.

Molts de nosaltres, de petits, vam rebre el missatge que la ràbia no era bona. Així, vam aprendre a mantenir-la dins nostre i l’organisme va aprendre a tallar aquesta part com si no li pertanyés. En canvi, si no sentíssim ira, no podríem aturar certes coses que no ens convenen, ni podríem posar límits, per exemple. Quan un nen o una nena “perd els estreps” i s’enrabia molt, si l’adult de referència li ordena: “Ves-te’n d’aquí fins que et portis bé”, el missatge que li dona és que no es pot enfadar. Alguns pares fins i tot no toleren que el seu fill plori, la qual cosa els obliga a engabiar aquest sentiment. És molt més positiu preguntar-li: “Què et passa? Què necessites?”, d’aquesta manera se senten respectats emocionalment i no els estem negant la necessitat de sentir les seves pròpies emocions; en aquest cas, la de la ràbia. 

Per aconseguir aquesta connexió amb les emocions (i ajudar al seu desenvolupament interior), s’ha de construir una relació de tu a tu amb els petits. Ells, en general, es perceben menys valuosos que els adults, per tant, mantenint aquesta relació els estem transmetent el missatge que “encara que jo sigui més gran i sàpiga més coses que tu, no significa que jo sigui millor que tu”.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

Han passat vint anys de l’inici de “la guerra que va horroritzar Europa”, un horror que encara no és passat. Analistes locals parlen de la possibilitat d’un nou conflicte, perquè allà on les oportunitats no estan disponibles ni són justes, i on l’educació és una desraó que enfronta i exclou, s’enforteix la religió com a única referència, certesa, estructura i esperança. Però la religió com a trinxera, i no només com a sentit, reactiva també la por, la desconfiança, el recel. Les ferides segueixen obertes, així com segueixen presents el trauma i les seves conseqüències.

El camp de refugiats de Mihatovici, a Bòsnia, encara roman actiu, amb presència de famílies que fora d’ell no se senten segures ni saben què fer o on anar. En els pobles, els dies encara es transiten entre les runes, les restes de bombardejos i les mines antipersona. Els nens cuiden les ovelles i els joves que poden es dediquen a la construcció. Al poble de Tuzla hi ha el dipòsit de restes humanes més gran del món, i es continuen buscant les fosses comunes on durant la guerra es van escampar els cadàvers per evitar que fossin localitzats i identificats.

Voluntaris i cooperants s’acosten a Bòsnia cada estiu, tot i que cada vegada menys. L’experiència és dura; no se’n surt indemne. Troben nens i joves que han nascut després de la guerra, però, tot i això, romanen allunyats de gairebé qualsevol oportunitat de mirar l’existència amb uns altres ulls. Una cosa tan senzilla com la presència d’un pallasso pot ser inoblidable. Els voluntaris i cooperants cal que s’apropin oberts a les necessitats, perquè no es tracta d’imposar, sinó de vincular-se i deixar-se interpel·lar per aquests altres, i el descobriment és mutu, en l’intent d’articular vivències artístiques i simbòliques que acompanyin l’expressió i l’elaboració. Com a part d’aquest horror que encara continuarà durant molt temps es fan cerimònies i rituals col·lectius en què es recorden, s’anomenen i es fan presents els morts que han estat identificats recentment, o fins i tot els que segueixen desapareguts. I es busca espai per a la festa, el riure, la celebració o la representació d’una vida que tingui sentit durant almenys unes hores o uns dies.

En els darrers anys, milers de persones reivindiquen a casa nostra, en manifestacions, concerts i actes diversos, la seva solidaritat amb els refugiats i desplaçats provinents ara, principalment, de Síria. Els dits acusadors es dirigeixen moltes vegades a polítics propis, o fins i tot aliens. Però l’acte polític és personal i intransferible. Estem en democràcia i, sí, té forma representativa, tot i que qui ens representa davant la crida de la vida? En qui i per què deleguem la nostra actitud compassiva? Hi ha un acte polític –que és també profundament espiritual— en el fet d’implicar-nos en una causa on la nostra condició humana es posa en qüestió, i de comprometre’ns en la transformació amb les nostres decisions, eleccions, pràctiques i hàbits quotidians. Aquesta relació que sembla tan evident entre allò que som i allò que fem, i el que passa tan a prop o tan lluny, en “els suds” del món, sovint és resistida, rebutjada o ignorada fins i tot per aquells que se senten solidaris.

No resulta fàcil sostenir la moral ni per als que hi van de pas, ni per als que han vist l’horror i segueixen allà, o per als que reben noves vides en aquest context de deteriorament i desesperança. Des d’aquell passat d’extermini, i aquest present d’abandó i indiferència, les arrels de la vida s’assequen, i, tot i així, hi ha éssers heroics que aconsegueixen aferrar-s’hi. 

Amb agraïment a Jordi Rodri i a l’ONG Trenkalòs per l’entrevista feta per a l’elaboració d’aquest article. 

I si fos cert que sense
la teva mirada l’aigua calla, la branca no cruix en caure, el vent bufa en silenci, les fulles
no tenen color?

El món entra en mi
i jo l’acullo. L’ordeno.
Li dono nom. Els esdeveniments s’encarreguen de desendreçar-lo de nou. De vegades, no tinc ni nom per donar al que vaig veient, al que vaig sentint, i he d’improvisar frases complexes que tal vegada no volen dir res. 

Però, quan medito en silenci, callo i contacto amb tot allò que hi ha subjacent a qualsevol nom, a qualsevol soroll, a qualsevol color.

Buidar-me de la interpretació és fer
o deixar de fer? 

Ho faig, això? O més aviat deixo de fer el que feia i em deixo fer?

La ment s’entortolliga
a la recerca d’una comprensió sempre massa esquiva. 

Sento, experimento l’instant i m’obro a l’arrel de la mateixa existència.

Asseguda en aquest
lloc on tot existeix
en la profunditat de
la immanència, no sé quina forma emanarà d’aquest silenci.
Tan sols contemplo, testimoni callat, el meravellós esdevenir
de l’instant. I sento en l’absència tots els que han marxat i ja coneixen el misteri de l’ésser, una presència callada i propera que calma i acompanya
el nostre caminar
per la Terra.

Una espelma m’acompanya.
Il·lumina el moment mentre es va consumint. Com cada ésser vivent. Som flama etèria, matèria amb aparença de densitat, que s’esborra en brillar. 

Fa anys, un fabricant d’espelmes em va dir que la bona espelma
és aquella que va fonent-se a poc a poc i, en apagar-se la flama, ja no hi ha cera.

Quin rostre teníem abans que naixessin
els nostres pares? 

Em rendeixo al misteri, amb el cor habitat d’una pau sense nom. 

Les institucions religioses viuen una forta crisi a l’Europa occidental, però la situació és diferent a la part central i oriental. Una estadística recent posa de manifest que el país on s’obren més esglésies és Romania: una cada tres dies. Els Balcans porten tres dècades de renaixement religiós, i la diferència de creences fou un dels principals elements als quals van apel·lar més les elits per justificar el desmembrament de l’antiga Iugoslàvia, la caiguda del comunisme i les guerres que van tenir lloc durant la dècada dels noranta.

 Tot i que hi ha intel·lectuals i filòlegs que diuen el contrari, a Croàcia, Bòsnia i Hercegovina i Sèrbia es parla la mateixa llengua, malgrat que utilitzen alfabets diferents. També és diferent la seva fe: catòlics (croats), musulmans (bosnians i albanokosovars) i ortodoxos (serbis). 

Aquests darrers promouen a Belgrad l’Església ortodoxa més gran del món. És el temple de Sant Sava, situat a dalt d’un turó que domina la ciutat, i que té capacitat per a unes 10.000 persones.

Sava (1175-1236) va fundar l’Església Ortodoxa Sèrbia, i va articular la seva característica estructura autocèfala. Les seves restes són a la cripta, i foren cremades pels turcs a finals del segle xvi. Un segle abans, Sèrbia fou conquerida per l’Imperi otomà i, després d’una de les múltiples revoltes contra els turcs, aquests darrers van decidir realitzar un càstig exemplar: cremar les relíquies del primer patriarca serbi. La tradició diu que l’episodi es va produir al lloc on s’alça el temple, un turó que domina la ciutat.

Aquest indret i la història política de Sèrbia evolucionen de forma paral·lela. A finals de segle xix, coincidint amb l’auge dels nacionalismes a l’Europa central, Sèrbia va esdevenir un estat independent. El 1895, es va constituir la societat per construir el temple i les obres van començar el 1935. La Segona Guerra Mundial les va paralitzar i, després de demanar-ho gairebé noranta cops, es van reprendre el 1984. Ja s’han acabat la cúpula (de 181 metres d’altura), la cripta i l’estructura de l’edifici, però els treballs continuen a la nau central.

Krušedolska 2a, Belgrad, Sèrbia

+381 11 2432585  

info@hramsvetogsave.com

Entrada gratuïta

Web: http://www.potocarimc.org

Quan jo tenia nou anys va morir el pare, i la mare, la meva germana i jo ens vam posar a treballar. Durant una bona temporada només vaig rebre propines, però en acabar el graduat escolar em van donar un sou com a aprenenta en una modista del carrer Tres Senyores de Gràcia. Portava les peces de roba a casa de la gent, escombrava el taller, recollia les agulles que contínuament queien a terra i polia les coses més senzilles: faldilles i vestits. A mà.

Als disset anys era oficiala. La mare feia anys que era depressiva. Jo anava al grup de revisió de vida amb el capellà de la parròquia i havíem creat el grup de la Joventut Obrera Cristiana (JOC). Allà em vaig adonar que a la feina em pagaven poc; i vaig demanar que m’asseguressin: si a mi o a la mare ens passa alguna cosa, vaig pensar, no ens en sortirem. La modista em va dir que no podia. “Doncs plego –li vaig dir–. No puc continuar així”.

Me’n vaig anar als Laboratoris Esteve, que un any i mig després vaig haver de deixar per poder fer batxillerat. Aleshores vaig anar a una altra modista i, més endavant, a Confecciones Navarras. Entrava a treballar a les cinc del matí: volia fer el batxillerat per després estudiar per a auxiliar tècnica sanitària (ATS). I quan sortia de cosir, abans d’entrar a classe, anava al Cottolengo a fer de voluntària. Donava el menjar a les nenes. M’agradava; sentia que feia una cosa útil.

En acabar batxillerat vaig començar ATS. ATS, la JOC, la feina, el Cottolengo… La mare continuava amb depressions contínues i els meus horaris li anaven malament. Necessitava tenir sempre les mateixes rutines i, a més, la meva germana s’havia casat, per això vam posar la mare en una residència per a persones amb malalties psiquiàtriques. Allà podria tenir una vida més ordenada i cuidar la malaltia. Va estar malalta sempre més.

Compromís obrer

Vaig implicar-me cada vegada més amb la JOC. Continuàvem reunint-nos a la parròquia, però també amb els altres grups que hi havia a Catalunya. Érem molts! Durant les trobades fèiem revisió de vida i tallers d’Evangeli, xerrades, caminades… Es tractava d’agafar consciència que vivíem, i de com Jesús ens parlava a través de la nostra vida.

El món obrer era el meu ambient: gent senzilla, emigrants que havien vingut d’Andalusia. Em vaig anar enredant més i més amb la JOC, fins que un dia em van dir que fos la presidenta de les noies. Ho vaig ser durant un any: del 1967 al 1968.

Visitava els diferents grups de la JOC que hi havia per Barcelona. Viatjava molt i la feina m’omplia. Era bonic parlar amb la gent, però es feia amarg adonar-se del patiment que hi havia a les empreses, sobretot per aquells que estaven en grans companyies i treballaven en cadena.

El 31 de maig del 68 em van detenir per anar a la manifestació obrera que pujava per la Rambla. Vaig anar a parar a la comissaria de Via Laietana. El meu compromís amb el món obrer em va anar distanciant de l’Església. La jerarquia em quedava lluny. No pas perquè m’hi rebotés, sinó perquè ni m’ajudava ni cabia en el meu compromís. Suposo que aquesta vena contestatària, revolucionària, de compromís polític a nivell obrer em venia del meu pare. Ell i els seus germans eren republicans que havien marxat a França pel seu compromís polític, per la seva denúncia a un sistema que no anava enlloc.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

Un lloc per fer silenci

El bosc. I si és a prop d’un riu, millor.

Un moment sagrat

Els deu minuts abans d’actuar.

La paraula que m’agrada més

Joia.

Què m’indigna

El món.

Què em motiva

Veure sortir el sol cada dia.

Una lectura que m’ajuda  

La poesia.   

Una música 

El blues.

Una olor agradable

El palo santo, de Colòmbia.

Un lema que m’inspira

Mai seré tan jove com avui.

Déu?

Tinc moltes preguntes per fer-li.

Una imatge 

La gent rient.

Un do/habilitat que posseeixo

El bon humor.

Un mestre

Un nen que aprèn a caminar.

La mort és…

El tot.

El meu desig profund

La llibertat.

MONTSE CASTELLÀ

LAIA DE AHUMADA

Moderadora: Teresa Guardans

Casa Sant Felip Neri. Barcelona. 26 de novembre de 2017.

Un grup de persones abandona el zendo després d’una sessió de meditació de mitja hora. Es troben i comparteixen mirades
i gestos còmplices amb els nouvinguts que tot just se sumen a la jornada de celebració del primer aniversari de la nova etapa de la revista Dialogal. Són les 10 del matí. Els assistents es dirigeixen a la sala Neri i seuen a les cadires. Ningú no gosa trencar el silenci íntim i profund que impregna l’espai.

Olga Gallardo té 42 anys i en fa 11 que treballa com a educadora al Centre Obert Heura, una entitat que des de l’any 1999 atén persones en situació de sense llar, a Barcelona (www.centreheura.org). Ara fa dos anys que n’és la directora, però encara segueix fent atenció social, perquè està convençuda que, si s’abandona el contacte amb les persones, l’entitat perd el seu rumb. 

Què et porta a estudiar Educació Social?

–Recordo haver vist les imatges dels nens de Biafra de molt petita i aleshores ja li deia a la meva mare que de gran volia anar a ajudar aquells nens. Hi havia un sentiment d’ajuda, però també de revolta contra la injustícia d’aquella situació; per això vaig estudiar Educació Social. En acabar, vaig començar a treballar en diferents àmbits: gent gran, discapacitats, animació, fins que vaig arribar al Centre Heura. L’educació social és vocacional; s’ajunta el que et mou interiorment amb la teva professió.

El primer contacte amb el col·lectiu de persones en situació de sense llar, com el vius?

–Abans havia fet un voluntariat a Sant Joan de Déu amb malalts de sida. Era un grup molt heterogeni, amb vides molt dures, però, en el moment en què ens trobàvem tots junts, compartíem alguna cosa. Va ser una experiència de diversitat que em va agradar molt, i també les connexions que s’establien entre les persones. I quan vaig veure la possibilitat de treballar a Heura em vaig remuntar a aquesta experiència: diferents realitats que ens trobàvem en un lloc comú. Al principi em va sorprendre la normalitat. Si no fos perquè t’explicaven la seva història, tenies la sensació que eres en un centre cívic. Heura és un punt de trobada, i nosaltres hi som una estona, en un moment de la seva vida. Formem part de moments…

Vam quedar, puntuals, per fer reunió. Malgrat que el dia era clau en l’àmbit polític i de país, calia que ens veiéssim almenys una estona per treure’ns feina de sobre. A fora era ple de gom a gom. Consignes, banderes, expectativa.

Tant la Marta com jo vam posar papers i ordinador sobre la taula, disposades a treballar. Però la realitat s’imposava. L’1 d’octubre, els empresonaments, la independència, la democràcia i com hem arribat fins aquí. En vam parlar discrepant. Molt. Vam constatar que les nostres opinions entorn del famós Procés són, més o menys, a una distància de cinc passes de gegant.

Raimon Panikkar, inspirador d’aquesta revista, diferenciava entre el diàleg dialèctic i el diàleg dialògic. El diàleg dialèctic, deia, és aquell que es fa des del pensament, mentre que el diàleg dialògic es dona en la interioritat de cadascú.

Aquest segon tipus de diàleg, que emergeix de la nostra dimensió més profunda, ens permet veure’ns a nosaltres mateixos a través de l’altre. És l’altre qui ens fa adonar dels nostres propis prejudicis, qui ens empeny a qüestionar-nos i a reconèixer-nos des de la vulnerabilitat de les veritats absolutes.

Aquest qüestionament interior que, si el permeto, s’activa en parlar amb l’altre o en sentir una opinió diferent de la meva, em fa adonar que darrere del vestit de les idees hi ha algú exactament igual que jo. Igual de fràgil, amb la mateixa essència. Des d’aquesta perspectiva, no hi ha frontera amb l’altre. Tothom, tots, ens mereixem un somriure, un “per què?”, un “com et sents?”.

Tinguem-ho en compte sempre, però especialment aquests dies tan convulsos. Cuidem-nos. Abracem-nos tal com ho vam fer la Marta i jo. Perquè, en definitiva, només comprenent l’altre en la seva totalitat podem comprendre’ns també nosaltres mateixos. Només estimant l’altre en la seva totalitat podem estimar-nos també nosaltres mateixos.

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal