Comprendre la complexitat dels boscos

PER COMPRENDRE LA COMPLEXITAT DELS BOSCOS I EL SEU COMPONENT PRINCIPAL, L’ARBRE, ENS CAL UN POETA. 

Tal com manifestava l’ecòleg universal Ramon Margalef, per comprendre la complexitat dels boscos i el seu component principal, l’arbre, ens cal un poeta… Tal és la diversitat de processos. Habitualment, els boscos són mirats i interpretats de manera simple des de la perspectiva botànica. Tanmateix, el bosc és molt més: és una entitat socionatural de gran complexitat. Podem considerar que hi ha una dimensió química del bosc i una de física, i també una ecologia, una forestalitat, una antropologia, una economia, una sociologia, una dimensió terapèutica i, fins i tot, una cosmovisió… No hi ha una sola metodologia per a comprendre’l, cal una aproximació tan universal com sigui possible, i això és un repte. Una pista interessant en aquest sentit és la perspectiva que ofereix el paisatgista Perejaume Borrell, que explica que, global ment, el paisatge és cal·ligràfic i, en el cas dels boscos, hi afegim que les seves formes i construccions són literàries. Ells mateixos, per la seva morfologia i cromatisme, autoafirmen el que són pròpiament. Una altra cosa és com els distingim. Com determinem la diferència que hi ha entre un alzinar i una roureda de roure martinenc? Recordem que a Catalunya hi ha unes cent espècies d’arbres silvestres, i al planeta, unes 22.000.
Aquesta és la urgència pendent, cal alfabetitzar-nos, com ho hem fet en altres disciplines, oimés si considerem que la comprensió del bosc no és una simple curiositat territorial o paisatgística, sinó una oportunitat per comprendre millor el territori, tant a escala local com planetària, i per contribuir a superar la crisi ambiental que colpeix el planeta. Per començar, el bosc, des del punt de vista del seu funcionament essencial, és el més oposat al sistema urbà, que no té possibilitats d’autoregulació i d’autonomia, ja que li calen grans entrades de matèria amb uns costos energètics molt elevats –objectivament insostenibles–, atesos els desplaçaments horitzontals que requereix. En canvi, el bosc funciona amb un metabolisme essencial autònom pel que fa als components bàsics, com ara l’energia, l’aigua i els nutrients, que no depenen de cap control metabòlic humà.

HABITUALMENT, ELS BOSCOS SÓN MIRATS I INTERPRETATS DE MANERA SIMPLE DES DE LA PERSPECTIVA BOTÀNICA. TANMATEIX, EL BOSC ÉS MOLT MÉS: ÉS UNA ENTITAT SOCIONATURAL DE GRAN COMPLEXITAT.

Globalment, els boscos tendeixen a expandir-se, ocupant els camps i pastures abandonats, i a créixer en volum de fusta dreta, incrementant la mida i l’alçària de l’arbre i augmentant l’estoc de plançons de l’any: es regeneren a través del reclutament. Això vol dir que els boscos no estan mai quiets. Qualsevol massa forestal actual canviarà d’estructura, fins i tot de dinàmica, en poc temps. I això cal recordar-ho per tenir en compte la bondat d’una gestió sostenible, respectuosa amb les masses forestals, formulada amb criteris de sostenibilitat. La idea que els boscos són intocables i que se’ls ha de deixar que vagin fent no és gens aconsellable. En el cas de Catalunya, amb dades contrastades, els boscos s’han expandit molt intensament: en cinquanta anys, hem passat de tenir un 35 % del territori cobert de superfície forestal al 60 % actual. És gairebé el doble i continua augmentant. Una resposta del sistema a aquesta expansió, incrementada per l’escalfament global, és la irrupció dels focs de bosc, que actualment són uns incendis que es manifesten amb una virulència sense precedents. Són els anomenats focs de sisena generació, que assoleixen unes estructures convectives d’alta temperatura i que es propaguen de manera imparable –tot plegat, afavorit per les manifestacions actuals del canvi climàtic. Mai no ha estat més ben indicada la metàfora de Bellamy en matèria de crisi ambiental: “La societat no pot estar tocant el violí mentre se’ns està cremant el bosc”.

Rafel Simó té 53 anys i és doctor en Ciències Químiques, oceanògraf i professor de Recerca de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC. Ha fet expedicions oceanogràfiques al Mediterrani, l’Atlàntic, el Pacífic, l’Àrtic i l’Antàrtida per estudiar les relacions entre oceans, atmosfera i clima. 

Una de les coses que m’impressiona de l’Antàrtida és el silenci; i això que no és un silenci pur, perquè hi ha sons: cruix el gel, passa un ocell…, però hi ha molt poc brogit, molt poc soroll de fons, només hi ha sons significatius. L’Antàrtida és silenci. El que és essencial ja ho sents, i no cal sentir res més. A la ciutat hi ha molt soroll que ja no sentim, però ben segur que el nostre cervell l’està processant, i ens genera un estat d’alerta; quan això desapareix, perquè o bé no hi ha soroll o bé el soroll no és amenaçador, tens una tranquil·litat fantàstica. 

És un silenci conformat per un paisatge.

El silenci tan autèntic de l’Antàrtida va lligat al tipus de paisatge mineral. És un paisatge que jo en ancestral —tot i que la vida no la veig naixent d’un lloc com l’Antàrtida—, perquè et connecta amb una cosa molt primordial. No hi ha gens d’artifici; hi ha poc moviment, precisament perquè tot és molt mineral; hi ha vida, però és bàsicament marina i apareix i desapareix; i miris on miris tot està quiet fins que… es desprèn una massa de gel. Aquesta natura mineral és molt impactant, és semblant al desert. Jo només hi he estat una vegada, al desert, i el vaig trobar absolutament magnètic: és silenci. Per això, quan ens referim a espais de silenci que generem nosaltres per a la reflexió o la introspecció, parlem de desert; l’Antàrtida és com el desert. I malgrat que tant l’un com l’altra són llocs hostils on mai no et quedaries a viure, t’hi trobes molt a gust. És una simplicitat que enganxa. 

Són llocs inhòspits, però hi ha vida.

Aquest contrast és una altra cosa que m’impressiona. És un lloc que considerem hostil per als éssers vius, perquè hi fa molt fred, però està ple de vida. És una vida amagada. Tu vas a qualsevol lloc i, si hi veus arbres, si hi veus verd, ho associes amb la vida i el benestar, però a l’Antàrtida no hi ha verd, zero, líquens a tot estirar, però en canvi hi ha aquesta vida marina: passa una balena, comencen a sortir pingüins per tot arreu, les foques… Al desert, per exemple, hi ha poca vida, i aquí n’hi ha molta; i descobrir aquesta vida, que ara apareix i ara s’amaga, és molt bonic. 

L’Adicció a les pantalles

El telèfon mòbil es va crear per comunicar-nos, per poder trucar i establir un punt de trobada, però avui dia el fem servir de manera errònia, per substituir relacions que hem abandonat

Crec fermament en la tecnologia i els seus avantatges, i tinc clar que ens pot ser molt útil a la vida quotidiana, però alhora em fa por la manera com s’està fent servir.

Els professionals de l’educació, la sanitat i les mares i els pares necessiten més informació, pautes i formació per ajudar els joves a fer-ne un bon ús. Així com va passar amb l’alcohol, les drogues o el joc, és necessari establir unes lleis estatals que regulin l’ús del mòbil i les pantalles, sobretot entre les persones més joves. No sabem a quina edat és recomanable comprar el primer telèfon mòbil, desconeixem els perills dels videojocs i tampoc no som conscients del risc que comporta deixar les pantalles a l’abast dels bebès.

El que sí que tenim són algunes dades alarmants: actualment, la primera causa d’accidents a Espanya deu al fet de mirar o tocar el telèfon mòbil mentre es condueix (cal recordar que els adolescents encara no condueixen); d’altra banda, el 21,3 % dels adolescents són addictes a la xarxa, i Espanya és l’estat amb més addicció a tot Europa. Als joves no els fa cap por enviar-se constantment imatges que poden perjudicar greument el seu present i futur, i òbviament desconeixen les conseqüències de dormir o treballar amb el telèfon mòbil al costat.

Des de la meva visió de psicòleg social, la preocupació és real. Anualment tractem més de mig miler de pacients i detectem simptomatologia aguda en el consum de xarxes socials, videojocs, pornografia, violència, etc. Ens queda clar que aquests símptomes són senyals d’alarma i, per tant, s’han de tractar. La comparativa amb la droga és evident. I és que, quan parlem d’addicció, ens hem de centrar en tres aspectes:

• Síndrome d’abstinència: tenir la necessitat emocional i fisiològica d’estar connectat.

• Substitució d’activitats: deixar de fer allò que hauries de fer perquè estàs connectat.

• Voler i no poder: ser conscient del problema, però no ser capaç de canviar la conducta.

Encara no hi ha un diagnòstic clar que determini l’addicció a les noves tecnologies, però sí que coneixem el terme nomofòbia (de l’anglès no-movile-phone-phobia, Regne Unit, 2011), associat al nerviosisme, el malestar, els canvis emocionals, el neguit…, que es produeixen quan no es té el telèfon mòbil a prop o bé no es disposa d’una connexió total.

Més enllà dels problemes clínics, ens trobem amb conductes molt dubtoses. Constantment veiem grups de gent més pendents del telèfon mòbil que de les persones que tenen al costat, cosa que constitueix, si més no, una falta de respecte i d’educació que actualment molts de nosaltres ignorem.

El telèfon mòbil es va crear per comunicar-nos, poder trucar i establir un punt de trobada, però la realitat és una altra. Avui dia el fem servir de manera errònia per substituir aquelles relacions que, sense adonar-nos-en, hem abandonat. Els més joves tenen una facilitat extrema per comunicar-se mitjançant les pantalles però, sovint, acumulen moltes mancances en les relacions interpersonals. La seguretat que mostren a les xarxes, el to del llenguatge que utilitzen i l’incessant postureig molts cops no es corresponen a la realitat. Tenim el valor d’anomenar-los nadius digitals, quan realment són autèntics analfabets digitals. Aquesta covardia, mostrada per mitjà de paraules que queden en paper mullat, fa palesa la necessitat que tot allò que diem a través d’una pantalla tingui reconeixement en la vida real.

Constantment trobem fotografies penjades en diferents xarxes socials mostrant la millor versió d’un mateix, aquella imatge que pot fer que ens admirin o acceptin en un grup, però no som conscients del perill que això suposa. Quan estem sols i reflexionem sobre nosaltres mateixos, sovint descobrim la diferència entre el que diem ser i el que som realment en la intimitat. Hi trobem un abisme, i aquesta distància fàcilment provoca frustració, que és molt amiga de la depressió i l’addicció.

Abans de penjar una fotografia, hauríem de pensar en el que publiquem, intuir com pot afectar-nos aquesta imatge, avaluar possibles riscos i, sobretot, pensar si estem vivint el moment real a través de les nostres emocions o d’un vidre fi. Hi ha moltes empreses que, abans de contractar un empleat, analitzen el seu perfil a les xarxes socials, perquè són conscients que la gent, cada cop més, no és d’una sola peça, sinó que té diverses cares i es pot comportar de manera molt diferent a la feina o en un moment d’esbarjo. Abans també ho feien, però ara és tot més públic, i això es pot girar en contra d’un mateix.

Al mateix temps, estem perdent la dimensió interior, aquell temps d’introspecció, de pensar en la vida, de contemplació de la natura o, senzillament, de badar mentre viatgem en autobús o passegem per la ciutat. També decau la lectura; actualment al metro hi ha molta més gent enviant-se whatsapps que llegint un bon llibre. Empitjora l’escriptura, perquè ens acostumem a les emoticones i a les abreviatures i ja no necessitem escriure textos llargs i sintàcticament correctes. Disminueix la capacitat de concentració, perquè estem acostumats a interrompre el que estem fent sempre que ens sona una alerta o algú ens envia un missatge…, com si haguéssim d’estar sempre disponibles, sempre connectats. Formem part d’una infinitat de xats, en els quals la major part de les vegades es diuen coses perfectament prescindibles. Soroll, soroll i més soroll, que ens ocupa els dies, i a vegades també les nits… i que ens treu de l’ara i aquí.

És necessari que els formadors i els pares siguin conscients de la necessitat d’establir normes, límits i prohibicions. Els límits i les normes s’han d’explicar, així es podran aplicar de manera correcta i en els casos més extrems. Les prohibicions han d’impedir que els més vulnerables tinguin accés a la llastimosa pornografia actual, a la violència o als fòrums autodestructius.

Les conseqüències d’un mal ús de les pantalles en són moltes, però les més reconegudes i greus són el fracàs escolar, l’aïllament social, la despesa econòmica, la mala salut mental, la baixada de rendiment o el malestar pel fet de no poder gaudir de la parella.

També ens trobem una infinita oferta de videojocs —esportius, inofensius, violents, etc.—, que creen un hàbit addictiu, fan que els usuaris deixin de practicar altres activitats, suposen un alt cost econòmic d’adquisició i ús, generen un perillós estat d’evasió i relaxació, transmeten valors poc educatius i provoquen estrès, ansietat, agressivitat i frustració.

Des de fa quatre anys, Desconect@ aposta per l’eliminació total dels jocs, amb resultats molt efectius i millores a la conducta i l’estil de vida dels pacients. Gràcies a aquest programa, queda palesa la necessitat de regular aquests jocs, així com l’excés de publicitat.

Creiem fermament en una educació i rehabilitació basades en la llibertat, amb la finalitat que els nostres joves puguin escollir les millors opcions. I aquesta llibertat s’adquireix únicament per mitjà del coneixement, que ajudarà a prendre la decisió encertada. Hem de ser ferms en la sensibilització del problema i, encara més, en la conscien­ciació social. No fa gaire ni tan sols no teníem pantalles i, actualment, sembla que s’hagin convertit en eines imprescindibles del nostre dia a dia. Cal reconèixer l’addicció a les pantalles com el que és: una droga destructiva a la qual hem de posar fi mitjançant el bon ús. Sense cap mena de dubte, la tecnologia té molts avantatges, perquè ens facilita la feina, l’acostament a persones que tenim lluny, l’accés a la informació, etc., però, si no oferim una mica de resistència i de criteri, pot envair-nos la vida i privar-nos d’altres activitats que són bàsiques, i fer-nos descurar altres dimensions que necessitem per viure. 

Anàvem a assajar cant coral sortint de l’institut. Ens costava entrar a classe perquè ens estimàvem més quedar-nos a fora, xerrant com cotorres i rient esvalotades. Érem una colla que ens aveníem i vivíem la plena adolescència. Quan finalment entràvem a l’aula, encara ens quedava corda: que si mira què m’ha dit, que si guaita la noteta, que si l’acudit absurd, que si d’aquesta setmana no passa que em poso el pírcing. Alçàvem la veu i l’aula ressonava tant que costava entendre’ns.

Encara m’acompanya aquell soroll feixuc enmig de tanta notícia, tant titular banal, tanta informació trivial, tant menyspreu gratuït. Sovint em pregunto si el poder de la reflexió no ha perdut rellevància enfront d’uns sistemes de comunicació encimbellats per la immediatesa, la insubstancialitat i la producció exagerada a cost zero.

Culturalment ens hem enfilat en una cinta de córrer, accelerant el consum d’informació (i d’experiències, i d’objectes, i de possibilitats i de moltes altres coses!), que contrasta amb la capacitat psicològica i emocional que tenim per acollir tot aquest batibull. Ens abandonem, mecanitzant un estil de vida que ens permet (sobre)viure mentre estem desconnectats.  

Honestament, en aquest context, podem comprendre? Podem ser compresos?

Sí. Si vetllem la nostra interioritat, entesa com l’antítesi de la dispersió i la superficialitat. Sí, si som el contrast del revoltim informatiu, si tenim cura d’aquest espai interior que posa distància a les presses i a la satisfacció immediata.

Entràvem a classe de cant coral per inèrcia, excitades, parladores. L’Àngel ens mirava sense dir res. Amb posat indiferent, se situava al seu lloc de director i ens observava. 

“L’heu sentit?”, deia, de sobte, enmig de tanta xerrameca. Era el silenci. 

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal

Montserrat Escribano-Cárcel: És professora de la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer de València i professora de religió a Torrent (País Valencià). Ha investigat sobre filosofia de la religió, neuroteologia
feminista i teologies queer.

Ramon Maria Nogués:És catedràtic d’Antropologia Biològica a la UAB i ha estudiat Filosofia, Pedagogia i Teologia. És membre de Comissions Nacionals de Bioètica i ha investigat la relació del cervell amb les transcendències religioses.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Una vida sense problemes.

Un camí sense pedres.

Una relació sense malentesos.

Un cel sense cap núvol.

Una rosa sense espines.

Una ment sense embolics.

Una història sense mentides.

Un amor sense condicions.

Una abraçada sense cuirasses.

CALLA JA! 

Entra en el silenci i la quietud que obren el camí cap a l’essencial.

Deixa’t respirar per la vida.

Deixa de demanar i escolta el que tens:

Una vida per viure.

Un camí per caminar.

Una relació per compartir.

Un cel per créixer.

Una rosa per gaudir de la bellesa.

Una ment per ser conscient.

Una història per tenir arrels.

Un amor per estimar.

Una abraçada per donar-te.

Homenatges a la Costa del Sol

Arreu de l’estat s’estan començant a col·locar petites llambordes daurades, com les que hi ha en moltes ciutats europees, que recorden les víctimes de l’Holocaust als municipis on vivien. Aquí n’hi ha a Castellar del Vallès, a Igualada, a Navàs, a Olesa de Montserrat, a Sabadell i a Granollers.

Aquesta iniciativa se suma a una exitosa exposició que s’ha fet a Madrid, i que s’ha hagut de prorrogar en dues ocasions, per l’èxit que ha tingut. Són dos elements que posen de manifest la importància de la memòria històrica, tot i que han passat molts anys des del 1945, quan l’opinió pública de tot el món va tenir consciència dels crims que havien comès el règim nazi i els seus aliats, quan van assassinar onze milions de persones. La majoria de les víctimes eren jueus, però també hi havia gitanos, persones amb discapacitat, homosexuals, Testimonis de Jehovà, dissidents polítics, presoners de guerra soviètics i republicans espanyols.

Màlaga s’ha consagrat com a capital museística. Comprèn una delegació del Pompidou de París, un centre d’art contemporani, la col·lecció de la baronessa Thyssen, un Museu Picasso (és la ciutat on va néixer) i una secció del Museu Estatal Rus.

Aquest darrer va obrir el 2015, i té una secció de tallers per als més menuts. La seva col·lecció inclou unes 200 obres, que es van renovant periòdicament, i engloba sis segles d’art rus.

La visita comença per l’art religiós, amb una sala dedicada a les icones, que durant segles foren la principal expressió artística de Rússia; des de la caiguda del comunisme, han agafat embranzida.

Les icones representen Jesucrist, els sants i les escenes bíbliques, i singularitzen les esglésies orientals: són una al·legoria, una finestra del regne de Déu a la terra. Són venerades, a diferència del catolicisme, que adora les imatges,
i el protestantisme, que les rebutja.  

Per a més informació: www.coleccionmuseoruso.es

Té vint-i-dos anys. Va néixer a Casablanca, on va ser educat per la seva àvia fins que ella va morir. Aleshores, ara fa onze anys, va començar a viure amb la seva mare a Barcelona. Des del gener del 2018 és un dels presos del Centre Penitenciari de Joves, la presó per a nois de 18 a 22 anys situada a la Roca del Vallès.

Quan vaig arribar a Catalunya em van fer un examen de nivell i vaig entrar a 6è de primària. Vaig repetir sisè i després vaig començar l’ESO en un centre de xavals amb problemes i conflictius, al Raval.

Un centre de xavals amb problemes i conflictius? Què vols dir?

Quan vaig arribar no parlava les llengües d’aquí i quan m’equivocava en alguna frase o en alguna paraula tothom es reia de mi. Jo no callava, i per això sempre tenia problemes amb els altres nanos. Els joves conflictius com jo solen tenir problemes al col·legi. No vaig poder acabar l’ESO ni en aquella escola ni a la següent on vaig anar, a totes dues vaig tenir problemes. Ho vaig deixar. És que jo tinc un mal geni que flipes. Quan em cabrejo no sé ni qui tinc a davant. I això és el que sempre m’ha marcat. Això és el que sempre m’ha fotut, més ben dit.

Jo et conec una mica i no et definiria com un noi conflictiu. 

Amb el temps he anat treballant l’auto­control. Però, de fet, el mal geni és el que em va portar aquí. Discutíem a casa amb la meva mare i un veí que ho va sentir va trucar a la policia. Acabada la discussió, quan baixàvem les escales per anar a comprar, vam veure com arribaven els Mossos. La mare em va dir que em calmés i que no parlés amb ells, però no sé què vaig fer que en un moment ja m’estava abraonant a sobre del policia. Després em vaig resistir i se’m van emportar per la força. Em van posar una ordre d’allunyament. Allò em va fotre molt. La mare va anar al jutjat per anul·lar-la, però no se’n va sortir. Així que em vaig haver de buscar la vida. I un dia que vaig tornar al barri per veure la meva mare, quan era a dos-cents o tres-cents metres de casa, em van detenir per haver infringit la condemna.

Caram…

Estava cansat. Tenia una vida de merda i tot m’era igual. Sovint desitjava que em tanquessin. M’era igual si estava mort o viu. Ni estudiava ni treballava, o sigui que intuïa que no trobaria mai feina. No tenia res… Només por.

De què tenies por?

Tenia por de l’únic que podia perdre, que era el futur.

Els primers vuit mesos de ser aquí estava tot el dia amargat. Feia vida sol i al pati em posava a insultar a tothom sense cap motiu. El dia que em van portar un noi per compartir cel·la, tan bon punt va entrar, li vaig dir: “Tu aquí no hi deixis la bossa que no viuràs pas amb mi”. Els funcionaris volien que compartís cel·la perquè sabien que això m’ajudaria psicològicament i evitaria que em fes més lesions físiques. Però jo aleshores no em deixava ajudar.

Podria ser que no ho veiessis com una ajuda, o que no fos el tipus d’ajuda que necessitaves en aquell moment.

No m’havia deixat ajudar mai. Ja abans d’entrar a la garjola hi havia gent que em volia donar oportunitats, però jo no els escoltava, o no els entenia; no ho valorava. Ara sí. He après a fer-ho. Aquí, si no fas les coses bé, els treballadors en lloc de passar de tu t’ofereixen moltes possibilitats per millorar: programes, visites programades, canvis de mòdul… Si tu ho vols, hi ha bona gent que t’ajuda. La religió també m’ha ajudat. Hi ha gent que fa ioga o coses així. Quan jo reso és quasi el mateix: em relaxo. I penso en la meva família i en el futur.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Un lloc per fer silenci

El cim del Carlit.

Un moment sagrat

L’esmorzar. 

La paraula que m’agrada més

Llibertat.

Què m’indigna

Veure patir un animal.

Què em motiva

Saber que puc fer-ho millor.

Una lectura que m’ajuda  

Relats d’expedicions.

Una música 

“Like a Rolling Stone”, Bob Dylan. 

Una olor agradable

Sofregit.

Un lema que m’inspira

Viu el present.

Déu?

Prefereixo pensar en la natura i l’univers. 

Una imatge 

Cap d’Hornos.

Un do/habilitat que posseeixo

Llevar-me amb molta energia.

Un mestre

Els meus pares.

La mort és…

Un misteri.

El meu desig profund

Ser fidel als meus valors.