Arcadi Oliveres: És economista i activista. Professor de moltes generacions que han quedat marcades per la seva crítica al capitalisme, és defensor de la pau i de la justícia social des d’una mirada cristiana, tot i que es manté crític amb les estructures del poder eclesiàstic.

Swami Satyananda Saraswati: És monjo i mestre hinduista. Ha viscut bona part de la seva vida a l’Índia i ara reivindica la doctrina advaita i la contemplació a Catalunya. Està implicat en entitats com ara l’associació Advaitavidya, a través de la qual reflexiona sobre hinduisme.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Al meu germà i a mi (suposo que com a molts nens i nenes d’aquest país) ens feia enriolar fer rots durant els àpats. Mentre els adults parlaven, era gairebé inevitable buscar la complicitat del Lluís, deixar anar el so inesperat i esclafir a riure. Però, amb el temps, els pares ens van inculcar la disciplina de saber-nos-els aguantar i fer bromes d’altres maneres. Ja ens hi havíem acostumat quan l’Abdellah va venir a viure a casa. La setmana de la seva arribada, mentre érem tots a taula, feia uns eructes que aixecaven la tapa. Allò nostre no era res al seu costat!

Som en el moment de la humanitat en què hi ha més diversitat convivint en un mateix territori. És, de fet, la primera vegada de la història que la diversitat ens ofereix unes possibilitats d’enriquiment personal i col·lectiu gairebé infinites. Però no és senzill saber aprofitar-les: sovint costa (molt!) acceptar l’alteritat.

Al cap del carrer hi ha sempre l’ego; la identitat, dit d’una altra manera. Quan marco la meva identitat en contra de la de l’altre, quan els meus desitjos, les meves expectatives i les meves pors xoquen amb les de l’altre, l’altre esdevé per a mi una amenaça. I els animals (racionals, però animals), davant de l’amenaça, volem sobreviure. Per tant, l’altre em fa nosa i em convé aniquilar-lo. Alhora, per la mateixa regla de tres, segurament l’altre també voldrà eliminar-me a mi.

Tanmateix, puc assumir que la meva identitat no és fixa ni acabada, sinó que es construeix i es modifica a mesura que em relaciono amb l’altre. D’aquesta manera, m’adono que els meus desitjos es poden satisfer amb l’altre, i que les pors desapareixen si l’altre ja no és una amenaça per a mi.

El primer camí, aquell en el qual jo em confronto amb l’altre, és el camí de la deshumanització, el camí de l’odi. El segon, aquell en el qual el jo se sap adaptar a l’entorn, és el camí de la vida, el camí de l’amor. Optar per un o per l’altre és només una decisió.

Allò de l’Abdellah ens va permetre entendre, amb el temps, la virtut de saber agrair els aliments que tenim a taula. Viure plegats durant tants anys va ser l’oportunitat per fer-nos preguntes noves que, per mitjà del diàleg i de la convivència, vam poder respondre més enllà dels nostres esquemes mentals de partida. Un bon inici per a l’amistat que encara ens uneix.

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal

Un lloc per fer silenci

Una platja de Menorca, però no diré quina, per poder estar-hi sol.

Un moment sagrat

La naixença d’un fill. 

La paraula que m’agrada més

Amor.

Què m’indigna

En aquests moments, i de fet des que tinc ús de raó, el govern de Madrid.

Què em motiva

La companyia de la meva dona.

Una lectura que m’ajuda  

Els evangelis i els salms.

Una música 

El quintet de clarinet de Mozart.

Una olor agradable

Un bosc de coníferes després de la pluja.

Un lema que m’inspira

“Benaurança és malaurança, transformada amb amor” (Ramon Llull).

Déu?

Un Pare, ple de misericòrdia.

Una imatge 

La icona de la Trinitat.

Un do/habilitat que posseeixo

La claredat, diuen.

Un mestre

Un no, dos: Pere Ribera i Peter Berger.

La mort és…

Un trànsit.

El meu desig profund

La independència de Catalunya.

Quan venim a l’existència, ens trobem immediatament submergits en els batecs i en les respiracions de la vida: l’alternança dia-nit, la successió de les estacions amb les variacions de llum, temperatura, pluges i sequeres, els cicles de transformació vegetal i animal, els ritmes de la convivència humana… Les tradicions còsmiques i aborígens ens orienten a no concebre separació entre aquestes dimensions: la realitat és un concert de relacions circulars, un ritme d’interdependència dinàmica que lliga totes les coses i tots els éssers. La rítmica en creu de la música africana (superposició de ritmes creuats sobre un patró rítmic principal) expressa meravellosament aquesta vivència polirítmica de la interdependència entrecreuada de les relacions humanes i naturals en el ritme unitari de la vida.

Trobar el propi lloc en l’existència equival a assumir i desenvolupar un paper personal d’interrelació, el propi ritme de participació en el gran ritme de la vida. Si per a algunes cultures antigues la persona havia d’adquirir un paper social diferenciat segons les seves qualitats i inclinacions naturals (com en el cas de la noció de varnasdrama-dharma en l’hinduisme vèdic abans que degenerés en la idea de castes), en el taoisme la idea d’adequació individual a les condicions existencials assumeix una portada més essencial: tots els processos i, per tant, totes les situacions, són una articulació rítmica d’expressió i de silenci, de moviment (yang) i de quietud (yin). Els trigrames i els hexagrames de l’I-ching expressen esplèndidament aquesta interpretació dels processos com a patrons rítmics, ritmes que el savi pot secundar i acompanyar cap a la seva espontània maduració. Per tant, l’ésser humà autèntic es posa al centre (zhong) de cada transformació, atès que la saviesa és la capacitat d’anar al compàs (wei shi), de seguir el ritme de la regulació universal.

Descobrir el propi ésser com a ésser-ritme significa perdre la percepció de si mateix com un ego individualitzat separat de l’entorn, significa prendre consciència que la mateixa funció reguladora no és de cap manera autocentrada i unidireccional, sinó que coparticipa en els ritmes dels altres éssers, i això implica l’abandó de tota intencionalitat subjectiva per deixar-se dansar pel ritme de l’ésser. Per aquest motiu, la totalitat de les tradicions espirituals ens orienten a despullar-nos de la nostra subjectivitat egocentrada, dels nostres desitjos, de les nostres aversions, de les nostres idees orientades… Per ésser música cal, primer de tot, començar a ésser silenci.

El silenci de l’ego també és condició per despertar-se en aquella dimensió última cantada per les tradicions oceàniques (com budisme, hinduisme upanixàdic i jainisme): experiència de consciència plena que podríem anomenar experiència d’ésser timbre. Així com una caixa de ressonància d’un instrument musical ha de ser cava i buida per amplificar un so, hem de buidar la nostra consciència de tot contingut condicionat, de tot aferrament (upadana) i contacte (sparsha), per ressonar plenament de la naturalesa essencial de la realitat. Aquesta experiència és de naturalesa tímbrica, ja que transcendeix el pla de l’existència condicionada encara que sigui immanent, de la mateixa manera que el timbre d’un instrument és independent de condicions rítmiques i tonals, encara que es manifesti a través seu. No és casualitat que el cant tibetà, per exemple, no desenvolupi melodia i aspecte rítmic: l’emissió reiterada d’un to greu dirigit a fer ressonar la veu amb tots els seus diferents ressonadors afavoreix de manera correlativa la pràctica meditativa. Així, la consciència buidada per la meditació descobreix la vacuïtat última com a experiència de plenitud tímbrica, embeu tot tipus de percepció (visual, auditiva, olfactiva…, mental), permet experimentar-se en unitat amb la realitat sencera, com a experiència de participació en la ressonància del timbre que ressona en cada cosa, ésser i fenomen. 

La condició actual de la humanitat es troba lluny d’un estat originari d’espontània autoregulació rítmica; així mateix, la preponderància d’interessos individuals i la falta de consciència col·lectiva de la no-separabilitat entre els éssers no afavoreix el despertar natural de les consciències a la naturalesa tímbrica de la realitat. La humanitat pot apuntar cap a la restauració d’una harmonia originària? Les tradicions monoteistes responen a aquest anhel cridant amb insistència cap a la renovació del món segons un acord col·lectiu d’actuació ètica. Tota intenció i intervenció ètica és una ressonància de l’ésser en el temps, expressió d’una harmonia sapiencial en una concatenació de fets i esdeveniments als quals dona finalitat i sentit, és a dir, una melodia. Així, cada melodia cantada és una concreció ètica en pensament, 

paraules i acció d’un mode de vivència davant l’absolut, cant, acompliment i repòs d’allò existent a la presència de l’ésser. La salmòdia monòdica d’origen monoteista, amb la seva nota bàsica de retorn modal, encarna estupendament l’anhel melòdic de l’ànima que apunta a reunir-se amb l’U. Els profetes són cantors d’aquesta harmonia modal en melodies diferents, instruments de revelació tocats per l’ésser-melodia. La relació entre els monoteismes també és de caràcter simfònic: encara que cadascun sigui un moviment complet en si mateix, quan és viscut en relació amb els altres se’n descobreix la funció orgànica dins la integritat de l’obra.

Acompanyant melòdicament els éssers al seu acompliment, ens retrobem a ritme de cel i terra, dins la polifonia tímbrica de les coses, desbordants de silenci ressonant. 

Les emocions, els valors, els automatismes, els prejudicis i altres coses es barregen en un garbuix, que fan que la gestió del conflicte sigui molt més complexa a casa. 

Professionalment miro el conflicte des de fora, des d’una posició neutral, perquè no hi tinc una implicació emocional directa. En canvi, personalment, més que mirar el conflicte el visc des de les entranyes, i la veritat és que canvia bastant. Les emocions, els valors, els automatismes, els prejudicis i altres coses es barregen en un garbuix, que fan que la gestió del conflicte sigui molt més complexa a casa. Algunes persones em diuen: “Casa teva deu ser una bassa d’oli”. Doncs no, no ho és. Potser la diferència rau en el fet que disposo d’una informació preuada, d’un munt d’eines i recursos, que, si vull, puc utilitzar. He intentat fer-ho: gestionar el conflicte des d’un vessant més acadèmic, vaja, actuar com una mediadora professional enmig d’un conflicte entre els meus fills, per exemple. En la majoria dels casos, davant això, em diuen: “Mare, estàs molt rara, parla normal!”. Aquesta frase m’ha fet reflexionar sobre com he d’actuar, perquè se’m creuen dues formes d’educació, dues mirades diferents que vull compartir. 

La primera font d’educació en la gestió del conflicte, que històricament ha estat l’única, és la mirada de mare, la que prové de la família, la que transmet el que som. La mare ens connecta amb el nostre sistema ancestral, que marca la nostra vida. És una mirada visceral i emocional, natural i espontània. Una educació viscuda a cada moment, des que ens llevem fins que ens en anem a dormir. Una educació que no es pensa ni es rumia. Surt automàticament, com si tota acció o comportament sorgís d’una dimensió desconeguda, no conscient, que està incorporada i que deixem anar de manera impulsiva. 

Per exemple, quan a casa sento “mare, en Bernat m’està molestant!”, la meva reacció impulsiva, amb un to i volum alt, des de la distància, és: “Bernat, para ja, deixa tranquil·la la Maria, acabarem malament!”. En aquest moment estem educant en la gestió del conflicte. En aquest curt missatge s’ha transmès una ordre, potenciada amb una certa agressivitat i rematada amb una amenaça. A més, tampoc no s’ha propiciat l’escolta ni el diàleg. La gestió del conflicte, en aquest cas, no ha estat gaire encertada, però s’ha fet d’una manera determinada, amb un segell personal que arrosseguem en l’inconscient i que és reflex de qui som. Però, què hi tenim, en aquesta dimensió? 

En primer lloc, disposem d’eines, valors, patrons i comportaments que hem rebut dels nostres progenitors i educadors, els quals els han rebut dels seus, i així successivament. Entre els comportaments propis en la gestió dels conflictes hi trobem els competitius o autoritaris, els evitatius i acomodats, els agressius. Però també en trobem de col·laboratius i compromesos. Aquestes conductes heretades per imitació d’una generació a una altra responen a la dita “els testos s’assemblen a les olles”. 

En segon lloc, també disposem d’estratègies i mecanismes que hem anat elaborant individualment per sobreviure davant els obstacles i els conflictes que hem trobat en el camí de la infantesa a l’adultesa. Tots formen el nostre ego o personalitat. 

Però cal assenyalar que les persones som molt més que el que heretem o vivim, també som allò que decidim fer. Sovint canviem coses que hem rebut i no ens agraden. Un clar exemple és com l’autoritarisme patriarcal de la generació anterior, en moltes llars, està essent substituït per dinàmiques molt més democràtiques. La frase “és així perquè jo ho dic!” s’està transformant en “parlem-ne”. 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Javier Alonso té 58 anys, és advocat i treballa des de fa dos anys a Brussel·les, a la delegació del Govern de la Generalitat, en assumptes de migració, justícia i interior. I malgrat que el tema de la migració està a l’ordre del dia a Europa, no és per parlar d’això que ens trobem un matí d’un dia festiu a Vallbona de les Monges, sinó per parlar del silenci que l’acompanya enmig del brogit del seu dia a dia. Ell tria el lloc per a l’entrevista, i no és un claustre, ni un carrer solitari, ni una ombra sota les oliveres, sinó el banc de la plaça del Monestir, on la mainada juga i els vilatans i els turistes enraonen. Ens asseiem allà, enmig del barbull, per parlar del silenci.

M’agrada estar en silenci, però m’agrada que hi hagi gent al voltant. Als setze anys vaig començar a anar a Poblet, i sempre he anat molt als monestirs. Necessito aquest temps de recés, i a Bèlgica faig el mateix: hi conec almenys quatre monestirs on m’escapo quan puc, però no m’hi estic gaires dies perquè em saturo. Jo no seria monjo, perquè per a mi també hi ha un silenci que està empeltat en la rutina diària, que és el del metro, el de mirar la gent, el de caminar pel carrer… 

D’on et ve aquest silenci?

El silenci m’ha anat sorgint al llarg de la vida; és un regal, i així ho visc, com una cosa fràgil. També hi ha la part necessària d’aprenentatge formal rebuda a partir dels vint anys, una mica eclèctica: de pregària, de meditació, a través d’experts i amics com l’Enric Seguí o en Xavier Melloni, i de llibres d’espiritualitat que em van ajudar a entrar en l’experiència del silenci. Aquests aprenentatges formals s’han de fer, t’han d’instruir una mica. Això no vol dir que siguin l’únic camí. La meva mare té una dosi enorme de silenci i, en canvi, si li explico tot això no ho entendrà. Cadascú té el seu camí. Has de deixar que aquest silenci, après i regalat, s’allotgi dins teu, i arriba un moment en què es dona una connexió. 

Com el practiques en el teu dia a dia?

Quan em llevo, faig un cafè, em dutxo i em poso a fer silenci, uns vint o trenta minuts. Sec a terra amb uns coixins, recolzat a la paret, deixo el mòbil, em centro en la respiració, m’adono dels meus pensaments, i quan ho faig soc capaç d’agafar-los i desar-los en una caixa imaginària al meu costat. Hi ha un text de sant Ignasi que diu: “Considera com el Senyor et mira”. I aquest consell m’ajuda en aquests moments. És una cosa molt física, molt definida, que m’ajuda a entrar en el silenci. Jo hi puc entrar amb molta facilitat. Són molts anys de pràctica, però també hi ha un component de disciplina, d’esforç personal, però d’un esforç que, des de fa molt temps, per a mi és agradós, el busco, i si passo dies sense practicar-lo, el trobo a faltar, el necessito. És un espai on deixo reposar les idees, les passions, a través d’un mantra.

Jesús-Ángel Prieto: És professor i exdirector de l’Escola Massana i doctor en Història de l’Art. Conegut per defensar les anomenades arts menors, també és realitzador audiovisual i ha fet diverses pel·lícules i documentals. A més, s’ha implicat en la lluita ecologista. 

Lourdes Fisa : És una artista visual catalana, llicenciada en Belles Arts, que s’ha especialitzat en el gravat i l’estampació. Ha estudiat a Alemanya i als Estats Units i, després d’haver exposat per primera vegada l’any 1988, avui dia és una de les grans exponents de l’art contemporani a Catalunya. 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Passejant en silenci un dia qualsevol de primavera, vaig arribar a un revolt del bosc. El rierol invisible se sentia córrer entre les pedres. Va aparèixer una libèl·lula d’un blau elèctric i vibrant. Es va aturar amb elegància, a prop, a l’entrada de la petita clariana que duia al riu. Em va mirar encuriosida. La vaig mirar amb admiració. Va emprendre el vol cap al riu i ho vaig sentir com una invitació a entrar en el seu món. 

Amb petjades silents em vaig apropar al racó més bonic que mai no he vist. Davant dels meus ulls, les libèl·lules blaves i algunes altres d’ales de caramel transparent volaven i jugaven entre els raigs de sol i les fulles, sobre l’aigua. 

Un món de màgia inesperada em donà la benvinguda. El temps s’aturà i el frec de l’infinit em recorregué l’esquena. 

Vaig sentir-me acollida i observada. Els seus ulls, els seus petits caps, es giraven cap a on era jo. 

Una es va situar sobre una fulla molt propera. Em vaig sorprendre, i les meves espatlles es van apujar. Ella també va apujar les seves sis espatlles, presta a marxar. Vaig abaixar les espatlles. Va ser instintiu, totalment orgànic i no raonat. Ella, al mateix temps, va abaixar les seves i es va col·locar al bell mig de la fulla. Totes dues compartíem un gest de confiança. L’una i l’altra, unides pel gest. Ens miràvem en silenci, d’una forma tan franca que trencà totes les barreres. 

Va marxar quan tocava marxar. Ja ens ho havíem dit tot. 

La Natura és així. Cada moment és únic, cada cosa al seu lloc, i cada gest, l’expressió de l’Ésser essencial. 

A nosaltres ens toca ara redescobrir que som Natura i sortir de la presó de la ment.

Homenatges a la Costa del Sol

Arreu de l’estat s’estan començant a col·locar petites llambordes daurades, com les que hi ha en moltes ciutats europees, que recorden les víctimes de l’Holocaust als municipis on vivien. Aquí n’hi ha a Castellar del Vallès, a Igualada, a Navàs, a Olesa de Montserrat, a Sabadell i a Granollers.

Aquesta iniciativa se suma a una exitosa exposició que s’ha fet a Madrid, i que s’ha hagut de prorrogar en dues ocasions, per l’èxit que ha tingut. Són dos elements que posen de manifest la importància de la memòria històrica, tot i que han passat molts anys des del 1945, quan l’opinió pública de tot el món va tenir consciència dels crims que havien comès el règim nazi i els seus aliats, quan van assassinar onze milions de persones. La majoria de les víctimes eren jueus, però també hi havia gitanos, persones amb discapacitat, homosexuals, Testimonis de Jehovà, dissidents polítics, presoners de guerra soviètics i republicans espanyols.

Màlaga s’ha consagrat com a capital museística. Comprèn una delegació del Pompidou de París, un centre d’art contemporani, la col·lecció de la baronessa Thyssen, un Museu Picasso (és la ciutat on va néixer) i una secció del Museu Estatal Rus.

Aquest darrer va obrir el 2015, i té una secció de tallers per als més menuts. La seva col·lecció inclou unes 200 obres, que es van renovant periòdicament, i engloba sis segles d’art rus.

La visita comença per l’art religiós, amb una sala dedicada a les icones, que durant segles foren la principal expressió artística de Rússia; des de la caiguda del comunisme, han agafat embranzida.

Les icones representen Jesucrist, els sants i les escenes bíbliques, i singularitzen les esglésies orientals: són una al·legoria, una finestra del regne de Déu a la terra. Són venerades, a diferència del catolicisme, que adora les imatges,
i el protestantisme, que les rebutja.  

Per a més informació: www.coleccionmuseoruso.es

He passat l’estiu contemplant les postes de sol. Des de la finestra de casa, aturada en un corriol, o al cim d’un turó amb un llibre a les mans. Com cada estiu, m’he deixat captivar pels tons ataronjats que m’han empès, espontàniament, a aturar el pensament, a doblegar la ment fins a aquell extrem en què s’entrega a tot sense voler retenir res, sense esperar res, sense desitjar absolutament res. 

La posta, el límit entre el dia i la nit, la frontera entre l’ahir i el demà. Una altra frontera. Diferent de la que deixa perdre milers de vides al mar, de la que t’atorga uns drets o uns altres pel fet d’haver nascut aquí o allà, de la que delimiten les sigles d’un partit polític o d’una religió, de la diminuta lletra que separa l’amant de l’amat. 

Tota aquesta mena de fronteres, allunyades de les fronteres naturals, són lícites i útils: ens permeten definir la nostra identitat. Són, crec, necessàries. Però si aquests límits esdevenen immòbils, inflexibles i infranquejables, desapareix tot el seu valor intrínsec. Té sentit prioritzar la frontera de la pretesa seguretat a la justícia, a la defensa de la vida o a l’amor? 

No són la por, l’ambició o la gelosia les que ens blinden? “La por i el desig controlen el món”, em diu un bon amic. Segurament té raó. 

Sigui com sigui, es tracta de fronteres mentals i, per tant, plàstiques, modificables. Puc preservar la meva identitat sense haver de deixar d’interessar-me per les altres persones perquè són diferents de mi, perquè militen en un espai diferent del meu, perquè estimen diferent que jo, o perquè tenen una creença que no comparteixo. Perquè on acaba el meu cos i la meva pell comences tu però, alhora, jo només puc ser en tant que tu ets tu. Vet aquí el joc de miralls que ens uneixen i ens fan complementaris. 

M’han calgut moltes postes de sol i un altre estiu –encara– per entendre que el veritable amor i l’admiració per la vida de l’altre només neixen del buidament a què ens aboca la contemplació. Sí, obrim fronteres. Sobretot les mentals. 

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal