A Malmö, ciutat sueca amb un dels percentatges de població immigrant més alts del país i que és el punt de mira de la premsa pels seus conflictes socials, un imam i un rabí treballen conjuntament per lluitar contra la islamofòbia i l’antisemitisme, i per construir ponts entre jueus i musulmans. 

És impossible passar per alt la sintonia entre l’imam Salahuddin Barakat i el rabí Moshe David HaCohen quan se’ls sent parlar de diversitat social a Malmö, de temes teològics o de la seva experiència de lluita contra la xenofòbia dins i fora de les seves comunitats. 

Les seves paraules s’entrellacen harmònicament, i a vegades es riuen l’un de l’altre com si fossin amics de tota la vida, però en realitat es van conèixer la primavera del 2017, quan el rabí HaCohen i la seva família van abandonar Tekoa, un assentament a Cisjordània, per traslladar-se a Suècia, després d’haver acceptat l’encàrrec de liderar la petita comunitat jueva de Malmö i promoure el diàleg amb la comunitat musulmana. 

“La població musulmana a Malmö representa al voltant del 30% de la població total, i tot i la reputació que la ciutat va guanyar els últims anys com a ‘socialment problemàtica’ i ‘insegura pels jueus’ sigui qüestionable, és cert que es tracta d’una societat segregada, i que hi ha hagut múltiples casos d’atacs antisemites per part de musulmans”, admet l’imam Barakat, representant de la xarxa de comunitats musulmanes de la ciutat, el qual s’ha criat a Suècia. 

D’aquí la necessitat d’acostar posicions entre les comunitats. “Es tracta de generar confiança entre jueus i musulmans, de fer que els dos grups vegin que a l’altre costat hi ha qui els defensa i els dona suport”, segueix el rabí HaCohen. Aquest objectiu es reflecteix en el nom de la iniciativa que van crear conjuntament, “Amanah”, que també expressa el seu punt de partida. Es tracta d’una paraula d’origen semític que té el mateix sentit en hebreu i en àrab. Significa a la vegada, ‘confiança’ i ‘fe’. “Tant a l’islam com al judaisme”, expliquen junts, “no pot haver-hi fe en Déu sense confiança en els altres, perquè qui desconfia de l’altre no ha entès la infinitat de Déu, i no confia en ell. A més, només qui entrellaça relacions amb els altres, demostrant així la seva fe, és digne de confiança.” 

Així doncs, la primera tasca de l’imam i del rabí és generar confiança internament, dins de les seves pròpies comunitats. El fet de ser sunnita l’un i ortodox, l’altre, representa una excepció entre les iniciatives interreligioses promogudes per autoritats espirituals, i així es demostra un element clau a l’hora d’aspirar a un consens ampli en les dues comunitats. 

Amanah és una paraula d’origen semític que té el mateix sentit en hebreu i en àrab, la que significa, a la vegada, ‘confiança’ i ‘fe’. “Tant a l’islam com al judaisme no pot haver-hi fe en Déu sense confiança en els altres, perquè qui desconfia de l’altre no ha entès la infinitat de Déu”

Paral·lelament, el paper dels dos líders consisteix a posar els seus coneixements al servei de l’altre, per guanyar la seva confiança; per exemple, revelant la inconsistència teològica de molts tòpics antisemites o islamofòbics.  

“Fa un temps vaig publicar un article en resposta a les declaracions d’un imam que va definir els jueus com a fills de micos”, relata Barakat. “Vaig demostrar que aquesta afirmació no es troba en cap text islàmic i, per tant, que no es tracta d’un argument teològic, sinó d’un abús de les fonts sagrades. Lamentablement, sovint la politització substitueix el rigor teològic a l’hora de transmetre les escriptures.” “En el context d’un debat sobre la possibilitat que els muetzins cridin a l’oració a Malmö, he intervingut a favor de la comunitat musulmana, assenyalant que no és gaire diferent d’escoltar les campanes de les esglésies els diumenges”, recalca el rabí HaCohen.  

“Treballem l’un per a l’altre, prenent responsabilitat per l’altra comunitat i inspirant els nostres fidels a fer el mateix. També fem front comú contra l’auge del populisme; concretament, dels demòcrates suecs, que representen una amenaça per a ambdues comunitats, ja que volen prohibir la circumcisió i la importació de carn halal i kosher.” 

El paper dels dos líders consisteix a posar els seus coneixements al servei de l’altre per guanyar la seva confiança; per exemple, revelant la inconsistència teològica de molts tòpics antisemites o islamofòbics.

Junts, l’imam i el rabí visiten escoles i organitzen sessions de Beit Midrash / Madrassa (‘casa d’estudi’, en hebreu i en àrab) obertes al públic. En aquestes sessions, els participants, dividits en petits grups, llegeixen i comenten fragments de les escriptures jueves i musulmanes, cada cop sobre un tema diferent. Després, les reflexions sorgides en els grups són compartides i debatudes entre tots, i l’última part es dedica al debat teològic entre el rabí i l’imam. Hi ha molts jueus i musulmans que van a aquestes sessions per escoltar els seus líders, aprendre i apropar-se a l’altre. “Aquestes sessions són molt populars; a vegades arribem als vuitanta participants. L’objectiu és buscar una comprensió més profunda de l’altre en un entorn de confiança”, coincideixen. 

Tot i ser un expert en resolució de conflictes, algunes vegades HaCohen s’ha enfrontat al rebuig de la comunitat musulmana a causa dels seus orígens: “De vegades se m’acusa de ser un ingenu. Evidentment, som conscients del pes que té el conflicte entre Israel i Palestina a les nostres comunitats, i estem disposats a parlar-ne, sempre que sigui des del respecte i la confiança. Però si ha de fomentar l’odi entre nosaltres, no té cap sentit.” Barakat ho corrobora: “Som a Suècia, i aquí es defensa la llibertat d’opinió de cadascú, a condició que no desemboqui en violència. A més, el respecte per la diferència de posicions és part de les nostres tradicions religioses.” Recentment, la ciutat de Malmö va atorgar el premi en Drets Humans al projecte “Amanah” pel seu compromís “per generar llaços entre musulmans i jueus i combatre l’odi i les amenaces entre les comunitats”. 

Fernando Fantova: Treballa en processos d’intervenció social amb persones amb diversitat funcional, desenvolupament comunitari, moviments associatius i promoció de polítiques socials. És llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació, i doctor en Ciències Polítiques i Sociologia. 

Carles de Ahumada: És enginyer industrial i enòleg. Durant quaranta anys ha estat al capdavant de L’Olivera Cooperativa de Vallbona de les Monges, que combina la producció de vins i olis amb la inserció laboral de persones amb diversitat funcional. 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Els petons que no vaig fer i els que van ser inevitables.  Les colònies adolescents a Queralbs. L’adeu de l’avi. El part. La paràlisi. L’examen de Sociologia de la Religió. L’incendi del 98. L’estada a Mèxic. El darrer dia de qui no hauria volgut perdre mai. 

Identifico amb nitidesa els moments en què la meva vida ha fet un gir de guió. D’aquells grans. Tothom té els seus. Canvis d’etapa, se’n diu ara. A vegades són fruit d’un seguit de fets gairebé anecdòtics; d’altres, conseqüència de moments estel·lars en què sembla que la vida se t’esberli. I quan la vida es trenca, el castell de cartes es desploma. 

El castell de cartes. Aquell que construïm mentalment anticipant-nos al que encara no és. Aquell miratge en el qual fixem la vista i que ens fa viure acceleradament per aconseguir-lo, per prevenir-lo o per superar-lo abans que s’esdevingui. I així, anticipant-nos al futur, anem deixant passar el present. 

Té ironia, la cosa, perquè sovint passa que aquell futur que imaginem no s’esdevé. Perquè la informació que tenim canvia a mesura que passa el temps, perquè hi ha variables noves, perquè ni tan sols sabem fins quan existirem.  

Perquè, indefugiblement, som canvi. En orris la “família perfecta”,  
en orris l’amistat per sempre, en orris el viatge ideal. Inesperada feina. Inesperada tendresa. Inesperada tempesta. Inesperat agraïment. 

Des de la consciència i la confiança en aquest canvi permanent, el present pren força. I tot és (tota jo soc) en l’ara i l’aquí, més enllà del que vindrà i seré demà. 

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal

La vida que ha anat creixent en l’amagatall de l’úter surt a la llum el dia del naixement. És un misteri del qual ben poc sabem, malgrat creure’ns que ho sabem tot.  

Montserrat Catalán té 70 anys, és mare i àvia, ginecòloga de professió i cofundadora de “Migjorn. Casa de Naixements”. Aquest any en farà vint que Migjorn acompanya dones durant l’embaràs, el part natural i el postpart. 

Amb motiu dels deu anys de Migjorn, vam publicar un llibre on es recollia l’experiència del part de 199 dones. Ara anem pels vint anys i vam pensar celebrar-ho buscant l’expressió del part dins de l’art, però ens hem trobat que no existeix, almenys en les obres principals. ¿Com pot ser que un fet tan essencial no estigui reflectit en l’art, si les dones som la font de vida, d’aquesta sang de vida que no és la sang de mort de la guerra i la violència? El part és estrictament femení, i això no vol dir que totes les dones hagin de parir, però sí que totes les persones hem nascut del part d’una dona que ha posat el cos a disposició, no només de la seva criatura, sinó de la humanitat per a la seva conservació. I creiem que això s’ha de reconèixer.  

Per això vam pensar que, si no hi ha obres d’art que mostrin el part, les crearem, i des del 2019 estem treballant-hi per poder fer-ne una exposició. 

¿Quina és la teva experiència acompanyant la vida a néixer? 

L’energia vital amb la qual neix cada criatura és una de les coses més importants que al llarg dels anys he anat observant i, en canvi, això no es considera tan important com saber quant mesura o pesa una criatura en néixer, cosa que a mi em diu molt poc d’ella i de la persona que es desenvoluparà a través d’ella. Sabem molt menys del que ens pensem… 

Doncs sembla que ho sapiguem tot… 

L’obstetrícia i la medicina en general s’han desenvolupat molt en l’àmbit de la química mecànica, però han dedicat pocs esforços a comprendre i aprofundir la fisiologia. Encara avui no sabem —i jo em moriré sense saber-ho— per què hi ha algunes dones que tenen uns cossos físicament molt preparats, amb molt bona musculatura, però que, quan han de parir, tenen un múscul, el que ha d’obrir l’úter, que no funciona i necessiten una cesària. ¿Per què en un cos musculat és aquest l’únic múscul que es resisteix a funcionar? No tenim respostes, i reconèixer que no en tenim és important, és un camí.  

Una vivència agradable de l’hora d’anar a dormir aporta als infants hàbits saludables que potencien la seguretat, la confiança i el benestar, i això beneficia la seva salut emocional

Són molts els infants d’edats entre els cinc i els dotze anys que tenen dificultats a l’hora d’adormir-se. Això, sovint, empitjora el rendiment acadèmic i crea una sensació de por i malestar. La causa més comuna d’aquesta dificultat rau en la vivència emocional o cognitiva d’aquests nens i nenes: els costa abaixar els nivells de tensió (emocional) i d’atenció (cognitiva).

Un bon son (son reparador) és essencial per al desenvolupament i el creixement dels infants. A més, una vivència agradable de l’hora d’anar a dormir els aporta patrons i hàbits saludables que potencien la seguretat, la confiança i el benestar, i això beneficia la seva salut emocional.

Què poden fer pares i mares per afavorir el descans dels infants?

Hi ha dues branques importants que cal tenir en compte a l’hora de treballar aquest aspecte: d’una banda, la higiene del son i, de l’altra, les estratègies i les eines per afavorir un estat de relaxació i distensió.

La higiene del son

Parlem d’higiene del son per referir-nos a totes aquelles pràctiques i hàbits que ens ajuden a tenir un son reparador. Hi ha un seguit de consells bàsics i de sentit comú que cal tenir en compte i que, malgrat la senzillesa, algunes famílies, atrafegades pel dia a dia, s’obliden de complir. (Aquest seguit de consells són adequats per infants fins als dotze anys; en el cas de nadons o adolescents els patrons d’higiene de son varien lleugerament).

Aspectes bàsics per a una bona higiene del son

• Anar al llit cada nit a la mateixa hora, preferiblement abans de les nou del vespre.
• Mantenir els horaris de migdiada adequats a l’edat.
• Procurar que l’habitació sigui un lloc propici per al son, que sigui fosca i tranquil·la.
• Afavorir que l’infant s’adormi de manera autònoma.
• Evitar l’exposició a la llum brillant a l’hora d’anar a dormir i durant la nit i augmentar l’exposició a la llum durant el matí.
• Evitar els menjars feixucs i les activitats vigoroses a prop de l’hora d’anar a dormir.
• Mantenir les pantalles (com ara la televisió, els ordinadors, els telèfons mòbils…) fora de l’habitació i limitar-ne l’ús. Es recomana no fer servir aparells electrònics com a mínim mitja hora abans d’anar a dormir.
• Evitar prendre aliments o begudes que exciten passades les quatre de la tarda (sobretot refrescos ensucrats).
• Mantenir horaris regulars durant el dia, inclosos els horaris dels àpats.
• Establir una rutina consistent abans d’anar a dormir.
• Mantenir les rutines i els hàbits també durant el cap de setmana (encara que, amb infants amb rutines adquirides, podem allargar una mica l’hora d’anar a dormir els dissabtes).

Un lloc per fer silenci

Al mar, bussejant amb la boca oberta.

Un moment sagrat

Quan soc a muntanya, a casa dels avis, als Pirineus: estirada al ras de nit, sota les estrelles, caçant estels fugaços.

La paraula que m’agrada més

Vida.

Què m’indigna

La falta de paraula i la hipocresia, la falsedat.

Què em motiva

Els reptes. L’amor. L’amistar. Millorar les coses.

Una lectura que m’ajuda  

Cançó d’amor de J. Alfred Prufrock, de T. S. Eliot. El recito des que tinc disset anys.

Una música 

I will survive, de Gloria Gaynor. I Ma liberté i Ma solitude, de Georges Moustaki. També, Jacques Brel i la música barroca.

Una olor agradable

L’olor del mar.

Un lema que m’inspira

Forever is composed of nows, d’Emily Dickinson.

Déu?

La deessa que tots portem a dins.

Una imatge 

Les flors.

Un do/habilitat que posseeixo

Soc molt treballadora i faig que les coses passin perquè tinc molta capacitat d’entrega, de creure en allò que faig i en les persones. Estimo cada persona per qui és i sé treure-li tot allò bo que té.

Un mestre

Indiscutiblement, la meva àvia materna: Maria Lluïsa Viladoms Prats. La persona que conec amb més generositat, tendresa i saviesa.

La mort és…

Allò que em dona unes immenses ganes de viure.

El meu desig profund

Aprendre. Aconseguir un nivell de saviesa vingut del treball que faig amb la meditació, el ioga, el silenci, llegir, escriure. Viure cada dia plenament (i morir amb més de cent anys, si pot ser). I escriure un text del qual em senti orgullosa i pintar cada dia, i estimar i fer l’amor.

Dejunar menjant, sí. I especialment per ramadà, probablement l’època del calendari islàmic més coneguda arreu. Menjar a ple dia, sense por ni d’amagat. Àpats en ple dejuni, massius, festius, devocionals. Mentre que països no gaire llunyans, com el Marroc i Algèria, reprimeixen amb multes i fins i tot presó els musulmans que mengen durant les hores del dejuni, al Senegal hi ha una comunitat que en fa un pilar de la fe. Ens endinsem en l’heterodòxia, però no en l’heretgia.

Fa més d’un segle, Cheikh Ahmadou Bamba, un mestre jove, erudit i místic senegalès, començava a tenir un grup de seguidors cada vegada més nombrós. Aquest fet preocupava les autoritats colonials franceses, acostumades a patir revoltes per part de grups liderats per guies espirituals amb una forta influència. El més fidel seguidor de Bamba era Cheikh Ibra Fall, un home de llinatge aristocràtic que ho havia deixat tot per posar-se al servei del mestre. A Bamba els colons el van condemnar a ser deportat lluny de la seva terra i, un cop va tornar, va haver d’estar-se sota arrest domiciliari fins a la mort. En total, més de trenta anys privat de llibertat. L’acusació era d’incitació a la revolta armada, però en realitat Bamba no l’havia pregonada mai. En realitat, predicava el contrari: la no-violència i la resistència pacífica per fer front a la colonització dels esperits, molt més perjudicial que l’ocupació de la terra.

Comunitat en expansió

Durant tot aquell període repressiu, la comunitat al voltant d’Ahmadou Bamba i de Cheikh Ibra Fall anava creixent de manera inimaginable. Quan Bamba va morir el 1927, ja eren milers les famílies que formaven part d’aquesta comunitat coneguda com la muridiya. L’autogestió, l’ajuda mútua i l’entrega devocional n’eren —i encara en són— els trets més característics. L’epicentre muridita es troba a Touba, actualment la segona ciutat més poblada del país, amb uns 800.000 habitants i una legislació autònoma que la fa excepcional. Fundada pel mateix Bamba en un terreny semidesèrtic, l’any 1963 s’hi va inaugurar una de les mesquites més grans de tota l’Àfrica de l’oest després de dues dècades de treball voluntari de la mateixa comunitat. Amb la mesquita al centre, la ciutat no ha parat mai de créixer. El sòl és propietat de la comunitat i l’Estat hi té poca ingerència. La comunitat muridita, homes i dones, vells i infants, està dirigida pel Khalife General, figura simbòlica amb un pes importantíssim. El càrrec no passa de pares a fills, sinó de germà gran a germà més petit d’Ahmadou Bamba. Actualment ja no hi ha cap germà viu i, per tant, el càrrec l’ocupen els nets, amb la mateixa lògica successòria.

Dins mateix de la comunitat muridita trobem els Baye Fall, germanor formada pels descendents directes de Cheikh Ibra Fall —en un primer moment fills i filles, ara ja nets i netes Fall— que aglutinen milers de talibés, seguidors fidels d’aquests guies espirituals. Els Baye Fall també tenen un Khalife General, que està al servei i les ordres del Khalife General dels muridites. D’aquesta manera es continua reproduint l’esquema original format per la parella inicial d’Ahmadou Bamba i Ibra Fall.

Expliquen que una vegada Bamba va demanar al seu fidel company que preparés un àpat especial perquè estaven esperant un hoste estimat. Aquest hoste resultava ser el mes de ramadà. Aquí neix la tradició que amb les dècades s’ha convertit en un acte multitudinari, on els Baye Fall —homes i dones— preparen àpats exquisits cuinats durant hores i que reparteixen per tot Touba abans del vespre com a iftar (aquí anomenat ndougou) o trencament del dejuni.

L’element escenogràfic és també important i sacseja l’ànima. Centenars de voluntaris, amb safates al cap enormes, feixugues i calentes, recorren la ciutat cridant de manera repetitiva lletanies a Déu. Manifestació que no reivindica, sinó que regala, acompanyada de clàxons, tambors i crits de joia.

Sense hipocresia

Els Baye Fall formen una comunitat que menja per ramadà, però no per transgredir aquest període, sinó justament per viure’l de manera més profitosa. Contradicció? Un dels mestres d’aquesta germanor, Serigne Assane Fall, explica que a l’Alcorà trobem l’advertència que els hipòcrites s’amaguen darrere dels actes devocionals bàsics, com la pregària i el dejuni. En canvi, en l’acció de menjar dels Baye Fall no hi ha hipocresia, perquè en realitat el seu àpat és insignificant i serveix per continuar treballant al servei de tota la comunitat. En ser testimonis d’aquesta iniciativa, ens ve al cap aquell escrit de Pablo d’Ors que diu: «Què està permès? Aquesta és la pregunta del picaplets. Què és el que dona vida? Aquesta és la pregunta de l’home d’esperit».

No és l’únic pilar de l’islam que els Baye Fall interpreten d’una altra manera. El salat (les cinc oracions diàries) tampoc no forma part de la seva pràctica quotidiana. Són menys musulmans per no fer el salat ni dejunar durant el ramadà? Els mestres d’aquesta via ho tenen clar: el veritable islam és posar-se al servei de la vida, de Déu, i d’aquest servei se’n beneficia tothom. Posar-se al servei no és fàcil. De fet, possiblement és un dels propòsits més difícils, però a la vegada més nobles, gratificants i especials que hi ha.

Marcel Lázara és músic (abans, guitarrista i cantant del grup Txarango). Júlia Arrey és cantant (abans, tècnica esportiva i guia d’excursionisme). Són parella en la vida i, des del 2018, també en la música (www.marcellazaraijuliaarrey.com). Un bon dia van decidir deixar-ho tot i anar-se’n al Brasil, on van començar una ruta amb bicicleta que durà dos anys i que ara volen compartir amb el seu disc Pedalant endins

Què us va portar a iniciar un viatge com aquest?

Marcel (M): Tocar amb Txarango —que ha estat el millor que m’ha passat a la vida— em va portar a estar exposat a un ambient de molta gent, de molt soroll. I va arribar un moment que necessitava un canvi, perquè soc de tocar vores, i per trobar l’equilibri necessitava tot el contrari: buscar un lloc on estar sol, aïllat. Soc molt ermità. 

Júlia (J): Era una necessitat que teníem tots dos. Jo he estat molts anys treballant en activitats de muntanya, amb nens, i necessitava desconnectar. Vam sortir d’aquí buscant sentir-nos una mica millor amb nosaltres mateixos, i també una reconnexió amb la natura; i com que la meva mare és del Brasil, vam anar a parar allà. 

I per què amb bicicleta?

M: La nostra intenció era anar-hi a viure, quedar-nos allà, i no teníem en ment ni la bicicleta, ni fer cançons, ni res d’això. Ho vam deixar tot: la feina, els amics, la família. Vam agafar quatre coses, els nostres dos gossos, i ens en vam anar, amb la idea de plantar mangos…

J: Volíem fer permacultura, bioconstrucció… Teníem moltes idees d’una vida més alternativa, més senzilla, però on vam anar a parar era impossible. La burocràcia del Brasil és molt lenta i això ens va posar un fre de mà: veníem d’una societat molt ràpida i de cop i volta ens vam adonar de les pròpies contradiccions.

M: Anàvem amb unes expectatives molt occidentals, necessitàvem un canvi de vida i arribem allà… Va ser una etapa de xoc que ens va fer adonar que els teus pensaments sempre van amb tu, que és igual on vagis, i això va ser un procés que va durar tres o quatre mesos.

Molts dies tinc la sensació que tot gira i gira cada cop més de pressa. Com si la Terra hagués agafat embranzida i al mateix temps tant la rotació com la translació es fessin a una velocitat inusualment alta.

Els esdeveniments se succeeixen implacables. Jo miro les muntanyes que continuen callant, i les sento observadores silents del tarannà humà que tant mal els fa.

Les aus tampoc no diuen res; en realitat, cada cop diuen menys. El misteriós llenguatge dels ocells, tan lloat per savis de temps passats, es troba a faltar.

Mentre m’assec al coixí, sento com tot això succeeix i no puc abstreure’m ni ho pretenc. La meditació mai no pot esdevenir fugida, sinó immersió en la realitat. Tan sols anant al fons d’allò que creiem real, una nova realitat molt més sincera i plena se’ns revela.

En aquest contacte profund amb mi mateixa, amb les meves sensacions, de vegades tan poc reconegudes, em retrobo amb mi. I que curiós que és sempre veure que en aquest retrobament interior es produeix el misteri del retrobament amb l’entorn, amb les altres persones, amb els altres éssers.

Asseguda al centre de tot moviment, al centre de tot remolí, reconec que el meu centre és en realitat el mateix que el teu, perquè és un lloc que ens pertany a tots i allà ens retrobem en la veritable essència del que som plegats.

És des del centrament viscut a les entranyes que podem fer realment el bé i estar presents els uns per als altres. Més enllà de les idees. Més enllà de les creences. Fer el millor per a tots és una experiència de centrament que ens obre a l’amor.

Homenatges a la Costa del Sol

Arreu de l’estat s’estan començant a col·locar petites llambordes daurades, com les que hi ha en moltes ciutats europees, que recorden les víctimes de l’Holocaust als municipis on vivien. Aquí n’hi ha a Castellar del Vallès, a Igualada, a Navàs, a Olesa de Montserrat, a Sabadell i a Granollers.

Aquesta iniciativa se suma a una exitosa exposició que s’ha fet a Madrid, i que s’ha hagut de prorrogar en dues ocasions, per l’èxit que ha tingut. Són dos elements que posen de manifest la importància de la memòria històrica, tot i que han passat molts anys des del 1945, quan l’opinió pública de tot el món va tenir consciència dels crims que havien comès el règim nazi i els seus aliats, quan van assassinar onze milions de persones. La majoria de les víctimes eren jueus, però també hi havia gitanos, persones amb discapacitat, homosexuals, Testimonis de Jehovà, dissidents polítics, presoners de guerra soviètics i republicans espanyols.

Màlaga s’ha consagrat com a capital museística. Comprèn una delegació del Pompidou de París, un centre d’art contemporani, la col·lecció de la baronessa Thyssen, un Museu Picasso (és la ciutat on va néixer) i una secció del Museu Estatal Rus.

Aquest darrer va obrir el 2015, i té una secció de tallers per als més menuts. La seva col·lecció inclou unes 200 obres, que es van renovant periòdicament, i engloba sis segles d’art rus.

La visita comença per l’art religiós, amb una sala dedicada a les icones, que durant segles foren la principal expressió artística de Rússia; des de la caiguda del comunisme, han agafat embranzida.

Les icones representen Jesucrist, els sants i les escenes bíbliques, i singularitzen les esglésies orientals: són una al·legoria, una finestra del regne de Déu a la terra. Són venerades, a diferència del catolicisme, que adora les imatges,
i el protestantisme, que les rebutja.  

Per a més informació: www.coleccionmuseoruso.es

La vida de l’abella

DE LES PROP DE 260 PLANTES MEL·LÍFERES IDENTIFICADES A LA PENÍNSULA IBÈRICA, EN DESTACA LA FLOR DE L’AMETLLER

La vida de l’abella i la producció de la mel depenen totalment de la vegetació, car les plantes són la seva única font d’aliment; tanmateix, no pas totes són útils per a les abelles, ja que només algunes són qualificades de mel·líferes. Avui, és possible quantificar la proporció de nèctar de les diferents espècies de flors que hi ha en cada tipus de mel gràcies a una nova disciplina anomenada melissopalinologia. La mel té nombroses aplicacions remeieres —ad medicamenta utiliter— i és, alhora, molt beneficiosa i nutritiva per al bon funcionament de l’organisme humà.

De plantes mel·líferes, a la península Ibèrica, n’hi ha un nombre força significatiu. Hom n’ha identificat un conjunt d’unes 260, distribuïdes en les comarques meleres dels territoris hispans i que són assíduament visitades per l’abella de la mel (Apis mellifica). De les plantes mel·líferes destaca de manera particular la flor de l’ametller (Prunus amygdalus), que floreix molt primerencament en començar la primavera. Aquesta floració oscil·la entre quinze dies i un mes, si no hi ha gelades.

La flor de l’ametller, juntament amb la ravenissa blanca, aporta a les abelles el primer nèctar i pol·len, i amb aquesta flor tan primerenca es reprèn la vida dels ruscos. A partir de la flor de l’ametller les abelles obreres elaboren una mel molt gustosa, però d’un paladar una mica amarg. La mel d’ametller és molt recomanable per a les malalties de la pell, i també com a remei preventiu dels cucs intestinals. La ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides) és una planta molt abundosa a la nostra geografia i la seva flor aporta una gran quantitat de pol·len i de nèctar a l’abella en temps d’hivern, quan a les nostres comarques hi ha poca flor, ja que la ravenissa blanca comença a florir després de les pluges tardorals i la seva floració arriba fins a finals de març. Les abelles, de la ravenissa, en fan una mel que resulta molt apta per a les pràctiques terapèutiques, i també és una mel força interessant en la gastronomia, d’un gust força semblant a la mostassa.

De la flor de l’acàcia (Robinia pseudoacacia), les abelles en fan una mel de textura molt fina, d’un color groc clar i d’un gust suau. Aquesta mel gaudeix d’efectes laxants i aporta a l’organisme una quantitat força notable de ferro i, per aquest motiu, la mel d’acàcia és molt recomanable per afrontar i guarir els refredats i les situacions de debilitat corporal i d’anèmia.

Cal atorgar una menció especial al bruc o xipell (Erica multiflora), que, habitualment, sol florir de començaments de setembre fins al desembre. Com que és una planta de llarga floració i, també, és molt abundant en els boscos de casa nostra, les abelles en poden fer una mel monofloral. La mel de la flor de bruc es caracteritza pel fet de ser agraciada pels continguts de calci, potassi i ferro i gaudeix d’unes propietats remeieres que la fan depurativa i antireumàtica. El seu color lleugerament fosc i el gust una mica amarg fan que no sigui de gaire qualitat per al consum a taula; en canvi, la mel de bruc és molt recomanable per al bon funcionament del fetge i és particularment estimada en la pràctica de l’apiteràpia, ja que la seva ingestió contribueix a desinfectar les vies urinàries i, alhora, ajuda a temperar els dolors reumàtics i les inflamacions de la bufeta i de la pròstata.

Una de les plantes mel·líferes i remeieres més conegudes i més estimades des d’antic pels apicultors és el romaní (Rosmarinus officinalis), que hom considera la planta mel·lífera per excel·lència, ja que la flor del romaní és particularment atractiva per a les abelles, de la qual elaboren una de les mels monoflorals més prestigioses, enriquida amb propietats molt tonificants per a l’estómac.

Finalment, del conjunt de les plantes mel·líferes que trobem a Catalunya sobresurt el timó (Thymus vulgaris), conegut també com a farigola i que, junt amb l’espígol, és possiblement una de les plantes que aporten més nèctar a les abelles. La mel de farigola i serpoll (Thymus serpyllum) és molt adequada per combatre la faringitis, l’afonia i la tos convulsiva. És de textura molt densa i d’un color daurat i gaudeix de molt bona reputació, ja que ajuda a reduir el colesterol. Aplicada externament, tempera les inflamacions articulars i contribueix a desinfectar i cicatritzar les ferides.

Amb aquesta breu presentació d’algunes propietats remeieres de les principals plantes de la mel he volgut destacar alguns aspectes sobre la importància que tenen les abelles per garantir la biodiversitat del planeta i, alhora, assegurar la pol·linització dels arbres fruiters i de les hortalisses, ja que un terç dels aliments que consumeix la humanitat és gràcies a les abelles.